Laia Ferré: “Un any més, i pitjor, per l’avortament; i pel que fa a la resta, igual de malament”

Diumenge vinent, 8 de març, es torna a convocar una manifestació amb motiu del Dia Internacional de la Dona, i segons la presidenta d’Acció Feminista, Laia Ferré, és important que sigui multitudinària pel context actual de retrocés  i involució en els drets de les dones, quan ha quedat clar que s’utilitzen “com a moneda de canvi” i que no són una prioritat.

Un any més i tot continua igual. 
Un any més, sí, però igual no, pitjor. L’any passat passaven molt poques coses, però una promesa hi era, de treball, d’avançament, d’una llei... Ara es diu que no, però sí que s’havia dit, si mirem els titulars i hemeroteca, es parlava de llei de despenalització. No només s’havia dit en titulars, sinó que a nosaltres se’ns havia dit en una reunió que vam tenir el mes d’agost amb el cap de Govern, i s’havia parlat d’aquesta llei, que es presentaria a la tardor, i llavors a l’octubre tot això se’n va en orris. 

És una gran decepció. 
És una gran decepció, sí. Una més. I per tant, no és un any més, és un any pitjor. Ho sentim com que realment s’estan utilitzant els nostres drets com a moneda de canvi, com a mercaderia, i que no hi ha aquesta prioritat. Ha quedat molt clar aquesta vegada, i per nosaltres és més greu, és pitjor, i per això creiem que la mobilització també hauria de ser més important.

Estem parlant, sobretot, per l’avortament, però en altres... 
Sí, jo dic un any més pitjor en el sentit de l’avortament, per les últimes notícies, i per la resta igual de malament. Cap avenç. En res. Dades de violència de gènere: es denuncia més. És igual si es denuncia més o menys. El tema és que la xacra persisteix i, al contrari, no s’acaba. És igual si consten menys denúncies o menys. Han de constar més denúncies i està bé que se sàpiga i que es denunciï més. Però el tema és que la xacra hi és, el problema de base hi és.

A nivell de bretxa salarial, potser s’ha fet algun petit avenç? 
Molt petit, oi? A nivell de percentatge, diria que estàvem al 24% i ara no m’ho he mirat, però jo diria que no gaire. I el tema de la bretxa salarial va molt lligat també a maternitat, paternitat i tal. Conciliació de la vida laboral i familiar. Baixes. Des del 2018, que ens vam crear i que es va canviar el Codi de Relacions Laborals. Des del 2018, recordo les declaracions de l’Antònia Escoda, que era la presidenta en aquell moment. Estem al 2026, i proposant de posposar-ho, de fer-ho fins al 2033. Increïble.

Una mica la sensació que es fa un pas endavant i com a mínim mig enrere? Per no dir... 
És que Andorra ja està enrere. Està enrere amb el tema del no-dret a l’avortament. Està enrere en les baixes de paternitat i maternitat i la conciliació de la vida laboral i familiar. Està enrere en mesures per a la igualtat. Està enrere en tot. El nostre problema és que a tot arreu s’està anant enrere. I que hi ha una pressió, ara mateix, per acabar amb drets que s’havien guanyat. Per això el feminisme és més necessari que mai. Perquè desaparèixer... Una cosa és que tingui mala fama i l’altra és la necessitat de mantenir-se en aquest moviment. Perquè anem a la desaparició de drets. Però és que aquí a Andorra això és encara més problemàtic. Perquè no havíem aconseguit avançar.

El feminisme és més necessari que mai, però creieu que està malentès per part de la societat en general? 
Jo crec que hi ha una voluntat de malentendre’l. Hi ha un interès gran de malentendre’l. És molt més fàcil criminalitzar-lo i malentendre’l que acceptar quina és la realitat i fer els canvis necessaris per aconseguir aquesta igualtat efectiva. Nosaltres seguim lluitant, seguim conscienciant i seguim fent-ho també des d’un lloc bo... És a dir, de lluita, evidentment, però de lluita sana i bona, perquè hi creiem.

Democràtica. 
Exacte, i enfadades, però bé. Perquè això ha de ser sa.

I amb això, l’auge, diria jo, d’aquests moviments masculinistes que se’n volen dir ara... 
Què vol dir masculinista? Podem entrar un cop més a  parlar de tots els micromasclismes, a parlar de com se senten agredits els homes amb les denúncies que fa el feminisme. Però també es pot parlar de què els passa als homes, i per què se senten així. Aquí s’ha de fer una introspecció i hi ha d’haver una nova manera d’educar, de pensar més lliure, més de veure’t a tu, què et passa i per què et sents agredit per això. 

Més de persona i no tant d’home o dona. 
Totalment. Què els passa als homes més grans? Que se senten agredits. El problema que els homes més grans se sentin agredits és que també són referents dels més joves. Llavors no estem sortint de la roda. Perquè el fill té un pare, un tiet... i llavors no estem sortint de la roda. Sí que hi ha una mica d’avenç a nivell educatiu, però molt poc. Es parla sempre de l’educació, que ha de ser la salvació de tot i no se li estan donant recursos ni s’està donant la importància que ha de tenir a nivell, no només a l’escola, que evidentment també, sinó de l’educació a casa. 

Aquesta està desapareguda per la manca de conciliació.
Exacte. Totalment.

Per promoure la mobilització aquest proper 8 de març, parleu d’involució i de violència institucional. Podem posar exemples? 
És el que estem parlant, d’involució és això que aquí no s’està avançant. És a dir, aquí ja no s’ha avançat, per tant estem retrocedint, perquè si no s’ha avançat, nosaltres anem en retrocés. És a dir, els països veïns pot ser que retrocedeixin en drets en els quals havien guanyat, però és que aquí no s’ha ni guanyat. Per tant, involució total. Violència institucional, òbviament. Mantenir la penalització de l’avortament és una violència institucional. Perquè aquest dret no està garantit, les dones se l’han de pagar, han de viatjar, l’han de patir, desinformació... Tot això és violència institucional. Estem parlant d’un dret que als països veïns està garantit i està cobert.

L’objectiu final seria la lliure disposició, però entendríeu com un pas previ, com una batalla guanyada, els tres supòsits? 
No. Els tres supòsits, l’any 2015. 11 anys després, els tres supòsits no són cap victòria.

I veient l’estructura institucional del país i política actual... 
Sí, jo l’estructura política veig un copríncep francès que ha garantit el dret a l’avortament a dins la seva Constitució i un copríncep episcopal que no el vol. Això és el que veig.

Sí, però em referia a quina sortida hi veieu? 
La nostra sortida està clara, és la legalització i que signi un dels dos coprínceps i ja està, perquè el copríncep francès, si ho té garantit a la seva Constitució, entenc que no té cap problema a signar-ho. I moltes altres lleis han estat signades només per un copríncep. 

I l’excopríncep episcopal ho va posar damunt la taula un cop va deixar el càrrec. 
Exacte. Gratament sorpreses per les paraules de Joan-Enric Vives.

Dèiem d’aquesta manifestació. Enguany es torna a convocar i aquí a Andorra.
Ho vam deixar molt clar l’any passat per què baixàvem a Barcelona, malgrat les crítiques i tot. Nosaltres buscàvem xarxa fora d’aquí, aquí no estava passant res. Llavors anàvem a fora per dir: ens està passant això i allà no ens estan escoltant, no està passant res. Baixem i fem xarxa amb altres associacions i a les que podem fer consultes i amb les que podem treballar i ens sentim més acompanyades també, perquè la lluita aquí és molt difícil, molt. I aquest any, evidentment, es decideix tornar aquí perquè sí que estan passant coses i molt greus.

Perquè està damunt la taula la no-despenalització. 
Nosaltres baixem a Barcelona l’any passat, a principis de 2025. Després es comença a parlar d’aquesta llei, de la despenalització, a l’estiu se’ns diu que tira endavant. Segurament no és la llei que nosaltres haguéssim volgut, però partíem d’una cosa amb la qual lluitar. Però ara no partim de res. I amb declaracions com “no ve de dos mesos quan portem set segles així”. A qui no li ve de dos mesos? A la noia que li està passant ara mateix? Estàs segur que no li ve de dos mesos? Perquè té fins a les nou setmanes pel farmacològic a la Seu. A partir de les nou setmanes, a la Seu no té cap opció i ja s’ha de buscar altres desplaçaments.

Deieu que aquí és molt difícil la lluita, però enguany, per exemple, l’Institut de les Dones dona suport a la manifestació. 
Sí. No, estem contentes amb la feina de l’Institut de la Dona. S’està fent ara molta feina per la recollida de dades, amb l’objectiu que s’havia creat aquesta institució, i s’estan fent reunions. El que passa és que l’Institut no deixa de ser un òrgan que depèn de govern.

Per aquí també sobta una mica... 
Però és l’Institut de la Dona. I l’associació també participa de l’Institut. Malgrat els dubtes que hi pugui haver, perquè nosaltres havíem demanat una institució que depengués del Consell General, la manca de recursos, també estem allà dins. També hi ha gent de la nostra associació que és membre, que es reuneix mensualment i que participa d’això. I aquest treball conjunt, trobar aquest punt de força comuna és molt necessari. I l’Institut, també és molt interessant, està treballant per facilitar també la feina de les associacions de les dones, perquè no estiguem tan estigmatitzades, la manca de deontologia periodística que hi ha, la quantitat de comentaris... Ser activista en aquest país és posar-te una llosa a sobre i navegar amb això constantment a tot arreu. Estar totalment exposat públicament. Per què? Som una associació ciutadana que lluita per un dret. És com un afegit, no només no se’t reconeix que estiguis lluitant per un dret, sinó que se’t matxaca perquè estàs fent això.

I com rebeu les crítiques que venen des de dones fins i tot? Aquests moviments que hi ha que volen tornar enrere, a la dona a casa i a cuidar els fills? Com ho rebats?
No cal rebatre. Hi ha un estat democràtic, hi ha gent que considera que ha de defensar altres coses, però tinguem clar que són gent que defensen anar en contra uns drets reconeguts internacionalment. Que defensa una cosa en la qual Consell d’Europa, Nacions Unides -no estem parlant de qualsevol- t’ha vingut a assenyalar amb el dit. Si és un estat democràtic, tu pots defensar el que tu vulguis, però ets conscient que implica anar contra els drets dels altres?