Laura Álvarez: “Voldríem que es poguessin formar a les escoles del país els clubs Unicef”

Durant uns quants anys va fer psicoteràpia infantil als hospitals Clínic i de la Vall d’Hebron de Barcelona i després va tancar aquesta etapa de la seva vida i va muntar una empresa de parament de casa. La nova presidenta d’Unicef Andorra, Laura Álvarez, aposta per incrementar la tasca i els resultats de l’entitat a favor dels drets dels infants: a Andorra, amb la sensibilització i, a fora, amb els projectes humanitaris. 

Com va arribar a la presidència d’Unicef Andorra?
Hi he arribat d’una manera circumstancial. Vaig entrar a formar part de l’àrea de Recaptació per col·laborar amb els encants, a portar roba. Em vaig trobar un equip de dones que donaven tot el que podien i, a poc a poc, m’hi vaig anar integrant. Després, vaig entrar a la junta d’Unicef i va succeir que la que n’havia estat la presidenta, Blanca Palau, marxava. Ens vam reunir i vam decidir que jo me’n podia fer càrrec i ara soc la cara visible d’aquest grup de dones. Si ens veiessin treballar, però,  dirien: qui n’és la presidenta?

Així doncs, Unicef és cosa de dones?
No. Ara, per casualitat, la majoria som dones. També tenim un home. És cosa de tots: d’homes i de dones. Històricament sempre hi ha hagut molts homes a la junta d’Unicef. Som nou dones a la junta i un home. Sempre hi ha hagut molta barreja. Un dels reptes és que entrin més homes a la junta i equilibrar-ho. Potser les dones tenim desenvolupat el factor de treballar en certs aspectes socials, però no és un món exclusivament femení.  

Tenint en compte que les dones representen el 60% de persones més pobres del planeta, què poden fer les mateixes dones per aconseguir una societat més justa amb les dones?
Les dones ja estan liderant molts moviments i projectes. Fins que les dones no convencem els homes i anem tots conjuntament per tirar endavant un canvi en la societat, no crec que la dona sola ho aconsegueixi. La situació de la dona ha millorat una mica. L’estat del benestar protegeix una sèrie de coses que quan jo era jove no estaven protegides. Quan era jove, es considerava que si una dona treballava era perquè no tenia nivell econòmic. La dona ha treballat sempre amb aquesta desigualtat de salaris, amb aquesta explotació. Arribava a casa i havia de fer les feines  domèstiques, atendre els nens. Tenia els pares vivint a casa. Tot això ha millorat una mica. Hi ha molta feina a fer. Però cal implicar-hi els homes. Tota la societat hi hauria de lluitar. Les dones hem fet el primer pas i hem sortit al carrer i a les manifestacions, però hem d’aconseguir el suport dels homes, ja que és necessari per sortir d’aquesta situació de pobresa.

Creu que la tasca d’Unicef és prou coneguda i reconeguda per la societat?
Fem dos tipus de tasques. A Andorra, fem advocacia i sensibilització. És una tasca intangible aquí, al país. Potser la gent no la valora tant o no la veu tant, però la feina de sensibilització d’Unicef ha aconseguit moltes coses. Andorra està fent ara la llei de la infància. És el primer país que té les ciutats amigues de la infància. En aquestes ciutats amigues, hi ha els consells dels infants i adolescents. Aquests nens són el present, vetllem per protegir-los i adreçar-los, si cal, a les entitats que els poden ajudar; i també són el futur. Si a aquests nens des de petits els eduquem amb tots els problemes que hi pot haver de bullying, si els sensibilitzem sobre els problemes que afecten les dones, la gent gran... Parlem molt dels drets dels infants, però també tenen unes responsabilitats. 

Poseu molt l’accent en les ciutats amigues.
Hi ha moltes coses a fer però,  a nivell d’Andorra, només el fet que hi hagi ciutats amigues a les set parròquies ja és un èxit total, i que tots els cònsols s’hi hagin implicat. I aquests consells infantils els veig molt bons per les mateixes estructures dels col·legis, dels nanos, que parlaran molt més entre ells. Als consells infantils, com que es treballa dins l’escola, hi ha un procés d’elecció dels consellers,  aprenen el que són les eines de participació, el fet d’explicar-se, de parlar amb els companys dels temes que els preocupen i acabar-ho portant al consell de Comú. El Comú té el compromís de donar-los una resposta i argumentar-la. I això ho aprenen. 
El que proposen els nens ho fan des de la seva perspectiva, però ajuda a tota la parròquia, no només als nens. La major part dels projectes que proposen –neteja de la parròquia o de pàrquings al costat de les escoles– milloren tota la parròquia.

Així doncs, la feina a Andorra és fonamentalment de sensibilització.
Sí. No és una feina gaire agraïda. Nosaltres no donem menjar, no donem una bosseta amb roba. No fem accions que satisfacin el voluntariat. Costa veure que això sigui fer un voluntariat. Per a la gent, fer voluntariat és anar amb un menjador social. El voluntariat el confonen a anar només directament a la persona. 
D’altra banda, també treballem en el projecte de l’observatori de la infància, que ens ajuda a tenir cada vegada més dades, perquè és una de les deficiències que tenim. Un bon dia tota aquesta feina sortirà més a la llum i se’n veuran els resultats. Aquí al país de seguida salten les alarmes, si un nen fa una setmana que no va a l’escola, hi ha tots uns protocols d’actuació quan es detecten aquest tipus de situacions. Es vetlla molt per la infància i Unicef hi ha tingut un paper molt important.
 

I també hi ha els projectes de cooperació internacional.
Exacte, a fora ajudem a sostenir projectes. En aquest moment, en tenim tres: el del Congo, que pretén millorar l’estatus social de les poblacions autòctones a Lékoumou; el del  Bhutan, que incideix en l’educació inclusiva de qualitat per als infants amb discapacitat; i el de la República Centreafricana, que té com a objectiu atendre els infants que han estat soldats. Això és el que la gent veu més perquè els resultats són visibles. La millora de la higiene, la nutrició, la salut per poder després educar.

Parlava de la manca de dades, però per actuar cal conèixer,  oi?
Les ciutats amigues de la infància que tenen els consells d’infants i adolescents ajudaran a fer que els nens els sigui menys difícil explicar els seus problemes. Si hi poden participar, ells mateixos podran explicar les coses que els preocupen i podran trobar solucions. Volem treballar per veure com podem participar més en aquestes escoles i escoltar més els nens. Tot és molt lent, hi ha de participar molta gent. Nosaltres fem una crida perquè la gent ho conegui i, en aquest sentit, els mitjans de comunicació ens hi podeu ajudar molt.  

Com valora la implicació de les empreses amb Unicef?
Quan demanem alguna cosa, poques vegades ens diuen que no. Les empreses ens ajuden molt, encara ho podrien fer més. Cal mentalitzar el petit comerç que ens poden ajudar amb els excedents de roba, per exemple, perquè nosaltres convertim el que ens donen en diners. Hi ha moltes maneres d’ajudar. Ja hi ha molta gent que ajuda encara que no donin directament diners.

Quina capacitat real creu que té Unicef de garantir els drets dels infants?
La capacitat la té tota, però en aquest món no tot és la capacitat. Cal que t’escoltin, que sigui un moment adequat. Creiem que hem aconseguit moltes coses, però podem arribar més lluny. No estem en el màxim. Unicef no és qui acaba implementant les millores, sinó que són els governs els que tenen l’obligació de garantir els drets dels infants. Unicef hi és al darrera per advocar i per, entre cometes, forçar que els governs com a signants de la Convenció sobre els drets dels infants facin les actuacions oportunes per garantir-la. On no arriben els governs, hi arriba Unicef, però es tracta que els governs se’n facin càrrec. Quan hi ha una emergència, has de donar el peix, però després s’han de donar les eines perquè puguin tirar endavant. Ara es parla molt del que són les iniquitats. Primer pas, s’ha de donar a tothom, però s’ha d’atendre cada família i cada infant en la seva necessitat real. Als països rics s’estan detectant més aquestes desigualtats, gent que cada vegada té més dificultats per accedir als serveis bàsics. La iniquitat porta a centrar-se en els més vulnerables dintre dels vulnerables. Com més ho ets, més difícil és accedir als serveis bàsics perquè hi ha situacions de conflictes, o perquè es troben en àrees més remotes. 

Creu que evolucionem cap a una societat més solidària?
Crec que sí, que cada vegada ho és més. Veus quantitat de metges que presten els seus serveis a països desafavorits, els joves que tenen més consciència i a l’estiu se’n van a fer voluntariat, la quantitat d’ONG  que hi ha. Fa 40 o 50 anys, treballar, sobreviure era molt difícil. La part humana s’està treballant i estem millorant.

Com podem posar el nostre granet de sorra per poder millorar les situacions d’injustícia?
Tothom té aquest vessant de pensar que pot ajudar. Moltes vegades no ho fem perquè no sabem com fer-ho per desconeixement. A través dels actes que fem nosaltres –els encants, els dinars, el fil solidari, la classe de ioga–, la gent que hi participa va coneixent el que fem. A vegades, el granet de sorra no l’hem de posar en una organització, sinó que jo dic: procura que la gent del teu costat estigui com ha d’estar. Si aportes el teu granet de sorra, automàticament s’aniran millorant els problemes. 

De tot el que coneix, quins són els problemes que més la inquieten? 
El que m’inquieta és que estàs dinant i veus a la tele la guerra de Síria, i continues menjant tan tranquil·lament. M’inquieta que estem normalitzant unes situacions que no en tenen res de normals. Sembla que siguin situacions que no van amb nosaltres. M’inquieta l’educació dels nens, que les mares estiguin ben nodrides, psicològicament bé, els nens han d’estar vacunats. 

Creu que és important educar en valors?
Educar en valors és essencial. Amb els drets i deures. Educar en humanitat, en els altres, escoltar, respectar, educar, conèixer la diversitat. A vegades, el granet de sorra no cal posar-lo en una organització, sinó en el teu entorn, els teus amics, els teus veïns. 

A quins àmbits es vol obrir Unicef?
Volem mantenir i incrementar els resultats que estem tenim per la infància. Un dels nostres reptes és implicar-hi la joventut. De fet, per fer tot això, un dels nostres reptes és implicar-hi gent més jove. Les col·laboracions tradicionals estan molt bé, però els temps han canviat. Una persona jove pot aportar molt amb blocs i xarxes. A part de recaptar diners amb els socis o actes per poder portar a terme els projectes concrets. Fem el ioga solidari, el fil solidari. Farem un parell de coses noves i tindrem alguna sorpresa més. 

Com us feu presents a les escoles?
A través de xerrades, bàsicament. També tenim unitats didàctiques, el que passa és que no sempre encaixen en el currículum. El que ens agradaria és tenir una presència més fixa a l’escola, no tant a través del currículum, però sí a través de grups d’estudiants. Col·laborem molt amb l’escola d’Encamp perquè tenen com un club de premsa. Sempre que hem de fer quelcom amb joves i premsa ho coordinem a través de l’escola d’Encamp. 

I ara voldríeu fer un pas més per implicar-hi adolescents i joves.
El que està funcionant a l’escola d’Encamp ens agradaria tenir-ho en d’altres. Que fossin els mateixos alumnes els que portessin la iniciativa. Nosaltres els donaríem suport, a l’hora de tractar els temes, perquè  sàpiguen a qui poden entrevistar. Voldríem que els mateixos professors i alumnes tiressin endavant el que en altres països s’anomenen clubs Unicef,  i que se’n poguessin formar a les escoles del país. Això està en estat molt embrionari, no en veurem els resultats d’aquí a tres mesos, però sí que aquesta és una mica la idea per implicar-hi els adolescents. Es tractarà de contactar amb joves de 20 a 35 anys, i que siguin ells mateixos, un cop explicat el que fa Unicef, els que ens diguin com hi poden col·laborar. Nosaltres ja tenim una edat, i no és el mateix el que ens pot agradar a nosaltres que a ells. Que siguin els mateixos joves que ens diguin si hem de millorar alguna cosa, perquè les noves generacions ho veuen diferent. Que posem en pràctica un concepte que ara està de moda, el de la cocreació, per poder cercar junts de quina manera implicar-hi altres joves.