Laura Prados és experta en seguretat alimentària. Va entrar a l’Associació de Celíacs després que la seva filla fos diagnosticada de celiaquia. Explica el desconeixement que hi ha al voltant de la malaltia i els riscos, també d’exclusió social, que comporten la malaltia i per això han engegat una campanya de sensibilització.


En marxa una campanya impactant.
Volem que la població en general es fiqui al lloc del que pateix un en el moment que se’n va a un establiment de restauració i li diuen que no té gluten però pot tenir traces. I el que fem és un símil amb l’arsènic. La campanya central és el cap de setmana vinent, aprofitant que el dia 16 és el Dia Internacional de la Celiaquia, on tindrem voluntaris passejant per Vivand oferint menjar als vianants. Però en el moment en què vulguin provar-lo els direm “espera, és que no sé si en pots menjar, perquè potser té traces d’arsènic”. L’arsènic és un verí, com és el gluten per a una persona celíaca. Aquest és una mica l’objectiu d’aquesta campanya, sensibilitzar la població sobre les traces i la importància d’aquestes per a un celíac.

No som conscients del que vol dir ser celíac. 
Aquí tenim un problema ja per als afectats per la celiaquia. Primer la diagnosi, que no sempre és fàcil, i després cal que el professional que te l’acabi donant sàpiga ell mateix què vol dir ser celíac. 

I t’expliqui què has de fer.
I les conseqüències que té. També tenim un problema de base, que és el concepte. La confusió amb intolerància. La celiaquia no és una intolerància al gluten, sinó que és una malaltia autoimmune de la qual n’heretes la predisposició genètica. No té res a veure amb una intolerància, que és un tema de metabolisme, del sistema digestiu. Per exemple amb la lactosa hi ha un enzim, la lactasa, que és la que digereix la lactosa. La persona intolerant pot ser que no tingui lactasa o que li funcioni parcialment,  per la qual cosa té més o menys tolerància a la lactosa.

I el mateix amb la fructosa? 
Sí. I quan parlem d’al·lèrgia alimentària és una reacció desmesurada del sistema immunitari, de defensa, quan arriba l’al·lergen, i té un efecte immediat. És a dir, de manera immediata es detecta l’al·lergen i el sistema immunitari genera una reacció del cos desproporcionada, que pot anar des d’una urticària, una inflamació... 

A un xoc anafilàctic. 
Evidentment. Però és en el moment que entra aquell aliment i després el cos es recupera. I no té una repercussió posterior. La celiaquia es diferencia que és el mateix sistema immunitari el que provoca dany a si mateix. A part que pugui provocar una reacció cap a l’exterior, que és el que la majoria de gent associa, com mals de panxa, inflors, descomposició... 

Però també n’hi ha molts que són asimptomàtics. 
Exacte. I que no tingui símptomes no vol dir que no tingui la malaltia. La malaltia implica que, en el moment que entra el gluten al cos, el nostre sistema de defensa ataca les vellositats que tenim a l’intestí prim. I això pot donar-te símptomes o no, perquè sí que hi ha uns danys darrere. En el cas de la meva filla, li van diagnosticar amb 12 anys i ella és asimptomàtica. Vam detectar que es marejava, deia que li feia com mal de cap però tampoc... Era una simptomatologia que en una nena de 12 anys pensaves que eren les hormones en la prepubertat... Fins que el pediatre li va fer una analítica completa i tenia una anèmia de cavall. El seu cos no estava absorbint el ferro. I, paral·lelament, va fer l’analítica dels anticossos de la celiaquia, i van sortir pels núvols. El digestòleg repeteix l’analítica d’anticossos i fa la genètica, que va sortir positiva. Genètica positiva, anticossos positius, asimptomàtica... Ella era de menjar pizza, entrepans, pasta... 

I li queien bé.
Ni vòmits, ni panxa inflada, ni descomposició, res. Anèmia. Va ser retirar completament el gluten de la dieta i s’ha recuperat, l’anèmia ha desaparegut, dolor no en té, perquè no n’ha tingut mai. És el problema d’aquesta celiaquia silenciosa, per dir-ho d’alguna manera. Primer detectar-la, que la diagnosi tampoc és evident, i sobretot a mesura que ens anem fent grans. I després, perquè per sort no s’ha trobat mai malament, però si menja gluten no se n’adona i, per tant, és fàcil que es pugui saltar la dieta. I més quan ets jove, perquè comencen a anar amb les amigues, a berenar, si hi ha algun aniversari fan algun dinar, i va condicionada que no pot anar a tot arreu i va amb por. Ella i jo.

Que no mengi o que...
No la puguin contaminar, que tampoc se n’adonarà, però el dany hi és perquè el seu sistema immunitari, quan entra gluten, ni que sigui en molt petites quantitats, ho detecta i ataca el seu intestí. I en aquest cas implica anèmia, pot tenir problemes de creixement, d’absorció del calci... Hi ha molts problemes derivats. També de migranyes, d’infertilitat, i és una celiaquia que hi ha al darrere. I sense símptomes aparents. 

Déu-n’hi-do. 
I el problema és que no anem només a eliminar el gluten de la dieta, que és relativament fàcil, avui en dia tens quantitat de productes... 

No és tan fàcil com anar mirant etiquetes, i l’altre dia em deien que també s’ha de mirar la pasta de dents.
Medicaments, pasta de dents, n'hi ha molt en cremes, depèn del nivell teu de sensibilitat, fins i tot les cremes del cos, els xampús... A part de llegir moltes etiquetes, que això ho pots controlar i en comptes d’estar-te mitja hora per fer la compra t’hi estaràs hora i mitja... Les has d’anar mirant contínuament perquè les marques canvien, i et canvien la composició i tampoc t’avisen, però és que, a més a més, hi ha errors d’etiquetatge, que també hi són, hi ha alertes que, tot i que digui que és sense gluten, hi ha contaminacions en fàbriques, i potser tu ja estàs ingerint aquell producte teòricament sense gluten, i, a més a més, hi ha la manipulació de quan surts de casa. Jo de dilluns a divendres estic salvada, mentre la nena menja a casa i va a l’escola, no hi ha gluten. El problema és quan diu que se’n va a berenar amb les amigues o quan nosaltres anem a fer unes braves, fer vida social bàsica. 

No deuen ajudar les modes...  
Aquí tenim la malaltia, i dins la malaltia tenim boicotejadors i negacionistes, que també ens hi trobem, i són els primers que se salten la dieta o que ho neguen, perquè potser no tenen símptomes i no els fa mal, perquè no són conscients que les traces tenen aquest efecte acumulatiu. Transgredir la dieta em perjudica avui, però per recuperar l’intestí m’hi estaré mesos. I si contínuament vaig transgredint la dieta puc acabar amb un carcinoma. No és com una al·lèrgia que tinc al moment la reacció al·lèrgica, i després tardaré uns dies potser a recuperar-me, però ja està, no tinc un efecte memòria. Amb la celiaquia sí que hi és, i d’aquí l’equivalent amb l’arsènic, que tens aquest efecte acumulatiu, que al final t’acabarà matant. Amb el gluten ens passa el mateix, a la llarga tens més números de tenir problemes. Després tenim la moda. Igual que hi va haver l’època del producte light, ara sembla que està de moda el producte sense gluten, perquè cau millor, és més sa, mil i una coses amb més o menys raó. Hi ha gent també sensible al gluten, i no se’ls ha de deixar de banda.

Però no és una moda.
És una malaltia, és una necessitat, és la meva salut. 

També per al sensible. 
En aquesta part dius, com més demanda, més oferta, i al final és benvingut tot aquell que reivindica una dieta sense gluten, però també ens fa mal.

Aquí hi ha un altre tema, que és el mal a la butxaca. 
És això. Ens fa mal perquè  per a qui segueix la moda tant se li'n foten les traces. I el restaurador, quan està davant d’un client, no sap si ho demana perquè està de moda o perquè realment ho necessita. I moltes vegades es troben que al restaurant hi creuen, ho fan molt bé a cuina, que fan protocols, que netegen, que ho aparten, que no deixa de ser com ho fem a casa els que convivim amb una alimentació mixta. És a dir, jo dono sense gluten a ma filla, però faig dos tipus de pasta. 

Que a l’altra filla no tens per què treure-li el gluten.
Que li puc treure i no li fa ni mal ni bé. Però som quatre a casa, i per un tema també d’economia, perquè la pasta sense gluten val quatre vegades més, en faig tres i un. Però vigiles, separes, i tenim una cuina de casa, una nevera, quatre fogons i una mica d’espai per cuinar. 

Si tens dos piques, dona gràcies.
Exacte! I jo en tinc una. Però si a casa ho podem fer amb les condicions que tenim, en un restaurant... Sempre que tinguin, com he fet a casa, que he tret allò volàtil, la farina i l’arrebossat a casa meva és tot sense gluten. No m’enredaré a fer escalopes amb dues farines diferents perquè la contaminaré segur. Per tant, tota la farina sense gluten i no es nota organolèpticament la diferència d’un pollastre arrebossat amb farina normal d’un amb farina sense gluten. A més, avui en dia hi ha farina de cigrons, de blat de moro, de... Hi ha moltes opcions sense gluten que estan igual de bones. Aquest no és el problema. Sí que això ho treus, però la resta pots fer una vida combinada. I és el que volem traslladar a la restauració, de dir-los ajudeu-nos, sigueu conscients. Però és el que deia, per a qui realment ho fa bé a la cuina implica un esforç, evidentment. Una mica et trenca, algú ha de dedicar-se a aquell client. I clar, arriben les postres i demana un brownie. Això passa, i et preguntes per què t’està demanant alguna cosa que té gluten quan primer t’ha fet fer... Potser realment no era celíac, sinó que era per moda o em cau millor. O potser sí que era un celíac però no és conscient ell mateix del que implica la seva malaltia i... 

I per un trosset no passa res.
Tal qual, perquè tinc més o menys símptomes, o ja sé que potser no em trobaré bé, però me n’han parlat tan bé d’aquest brownie... O m’han diagnosticat a una edat tardana... 

Hem de canviar el xip a nivell societat, suposo, no només el pacient. Ajudar.
El pacient ha de ser conscient de la importància de la seva malaltia i de la no-transgressió, perquè s’està fent mal a ell mateix, i la societat ha d’entendre, que no és fàcil, la necessitat del celíac i el caprici, que també hi és. De no barrejar-los, no ficar-los tots al mateix sac. I posar voluntat, perquè realment si hi ha ganes es pot fer. I que finalment, no és una moda, no és un caprici, és un sobrecost... Una de les coses que volem fer des de l’associació és impulsar la restauració sense gluten, donar una mica la volta al segell...

Hi havia un segell...
Sí, però no ens acaba de funcionar, i un dels motius pels quals m’he ficat a l’associació és aquest. Conec el sector, conec la realitat i la problemàtica, anem a fer alguna cosa per ajudar el col·lectiu i sigui fàcil per a la restauració. Perquè no volem posar-hi problemes, volem facilitar-ho. Jo com a celíac no vull que m’adaptis tota la carta, però que em puguis donar dos primers, dos segons i unes postres amb tranquil·litat, amb garanties i comoditat per a les dues parts. Ja està, volem fer vida normal conscients que tenim aquestes limitacions. I sobretot consciència. Una ximpleria que l’altre dia detectàvem amb la llet de civada. Vam fer un post a les xarxes socials.

El vaig veure.
Un dia membres de la Junta em preguntaven si un celíac pot fer un cafè amb llet tranquil·lament en una cafeteria. I pensava que sí, perquè a tot arreu havia anat veient que la llet de civada era certificada sense gluten. I just l’endemà entro en un local i veig que la llet que tenien no ho era. I no és perquè et demanin llet de civada, és perquè a l’hora d’escalfar la llet, el bullidor o l’escalfador on fiquen la llet, si durant el dia fiquen llet de civada i al darrere escalfen la teva, t’estàs emportant gluten. D’aquí que hi ha gent que tot i fer una dieta estricta, les analítiques surten malament, no s’acaben de trobar bé... Què està passant? Potser són aquestes petites contaminacions involuntàries d’un cafè amb llet o un tallat. Amb petits canvis, al mercat hi ha llet de civada sense gluten, certificada. Per què no la canvies? I així donem tranquil·litat a tothom, que no li farà mal.

Perquè a més sembla que cada cop hi ha més afectats. 
Partim que és una malaltia amb un component genètic. L’has d’haver heretat. Llavors comences a mirar per qui et ve la malaltia. Un adult pot tenir genètica positiva, donar negatiu d’anticossos i tenir la malaltia. L’única manera que tenen amb un adult, a vegades, és fent biòpsia intestinal. No és evident diagnosticar la malaltia. No hi ha un coneixement clar tampoc de la malaltia, no hi ha una diagnosi efectiva, perquè no hi ha uns protocols tampoc ben definits i anar fent biòpsies, suposo que tampoc ve de gust. 

No és gaire còmode.
Per tant, costa molt, i potser t’estàs anys trobant-te malament, i al final algú s’il·lumina o acaben fent-te una biòpsia i resulta que ets celíac. Que t’ho trobin està bé, i dius potser em començaré a trobar bé, però t’adones que fer la dieta i sortir al carrer, fer vida social, no és tan evident. Les braves que deia a l’inici, són patata i salsa, si miro etiquetes no hauria de tenir farines. I la fregidora?

Han fregit croquetes abans. 
O l’arrebossat del no-sé-què. És aquest el quid i la inconsciència també, del que ho és i del que està en el sector, que escalfar la llet de civada que no està certificada pot contaminar les altres llets, o fregir on no toca, o posar la mateixa cullera a remenar una pasta amb una altra. Hi ha molts punts de contaminació creuada que no som del tot conscients i que es produeixen. I d’aquí la campanya de l’arsènic. Si et dic que pot tenir traces d’arsènic, t’ho menjaries? Doncs no em diguis que pot tenir traces de gluten. És que no m’ho puc menjar. 

Hi va haver un moment que es deia que no passava res per traces. Suposo que els estudis han evolucionat.
Sí, fins i tot t’estableixen el límit de 20 parts per milió, que és el que es considera que un producte pot tenir perquè es pugui etiquetar com sense gluten. És com la cervesa sense alcohol, que es diu sense però té un mínim d’alcohol que no pots eliminar. Però no estem parlant d’un zero absolut. Estem dient que en pot tenir, i això tampoc és una traça, és per sota, però com que parlem d’aquest efecte acumulatiu, si jo la meva dieta començo amb un entrepà de pa sense gluten, menjo pasta sense gluten, i bereno un altre entrepà o un croissant sense gluten, al llarg del dia estic menjant gluten. S’està evolucionant, i tampoc podem abusar d’aquests sense gluten, perquè avui és sense i potser demà el mètode d’anàlisi el detecta.

Evoluciona ràpid... 
El que tenim a dia d’avui és una malaltia de per vida, autoimmune, que no es cura. I has d’aprendre a viure i a conviure sense gluten per tota la vida. I no és fàcil. O te’n vas amb la carmanyola sota el braç, allà on vagis, o te la jugues quan vagis a un restaurant i et fiquin males cares, et deixin de costat... Pot passar, i algun cop ha passat, que deixin de banda els nens amb celiaquia i no els convidin a aniversaris, per exemple, perquè compliquen la logística, o altres pares que et pregunten si, en aquest cas la filla, és molt celíaca o poc.

Ai mare... 
Hi ha barreja de conceptes. I és un tema, al final, d’exclusió social. I no pot ser, hem d’intentar normalitzar... No és tan complicat si s’hi posen ganes, tens productes al mercat, hi ha trucs... No els deixis de banda perquè són celíacs.