Andorra viu una situació d’emergència habitacional evident. Com valoren les actuacions que estan fent actualment el Govern i els Comuns?
La situació és complicadíssima i no té una solució fàcil. És cert que les administracions estan fent el possible amb petites actuacions, però està clar que no és suficient. Personalment, soc bastant contrària al model de crear grans edificis públics on s’agrupa tothom que no pot pagar un lloguer de mercat. Entenc que el Govern i els Comuns construeixen on tenen el terreny disponible, però concentrar tota la gent amb dificultats en un mateix lloc em sembla una forma de discriminació. Hauríem de buscar un model més integrador.

Quina seria, doncs, la seva  proposta per resoldre la manca d’habitatge a llarg termini?
La clau és anar cap a la iniciativa privada. No podem dependre només de l’obra pública. El que cal és facilitar que part del producte que fan els promotors privats es derivi a preus assequibles o lloguer social. Això es podria fer a través de la gestió de les cessions i els permisos: en lloc de només cobrar taxes, podríem integrar aquests recursos “dintre de la bossa de l’habitatge” per incentivar que el privat ofereixi pisos a preus raonables. Ja hem tingut reunions en aquest sentit i crec que és el camí per aconseguir que l’habitatge estigui distribuït per tot el país i no concentrat en uns pocs edificis públics.

Així, proposen reconvertir el sistema de cessions urbanístiques?
Sí. Si els promotors paguen un tant per cent de cessió i de permisos, potser això pot anar a pisos que estiguin dins del mateix edifici; pisos més econòmics per a la gent que no pot pagar preus alts. Això ja s’està parlant amb algun Comú. És un camí que s’està començant a explorar. Seria una manera de fer que l’habitatge assequible estigués integrat i no segregat.

Des de certs sectors s’ha suggerit reduir l’obligatorietat de places de pàrquing o fer pisos més petits canviant normatives. Ho veuen viable?
Per a mi, no. El tema dels pàrquings no té recorregut perquè la gent té necessitat d’aparcar els cotxes. Si els traiem dels edificis, els tindrem al carrer i posarem un problema nou on no n’hi havia. Pel que fa a obligar a fer pisos de certs metres quadrats, crec que no es pot obligar un privat a fer una cosa en concret. Un propietari ha de poder fer la construcció com més econòmicament li surti correcte. Això és com qui munta un comerç: ningú ha de dir quant han de valdre les coses o quants metres ha de tenir. Hi haurà qui vulgui fer pisos d’un dormitori i qui els vulgui de quatre. Això és lliure mercat.
El que sí que es pot parlar, i s’està fent, és que dins d’un edifici hi hagi una proposta de pisos amb uns metres concrets que s’adaptin a un preu més econòmic a canvi d’incloure-hi la cessió. És factible i s’està fent en altres països i no és un invent. Però obligar per norma, no. 

Sobre l’habitatge, ha estat crítica amb el model d’agrupar pisos socials en zones concretes. Per què?
Govern i Comuns fan el que poden, però les petites actuacions no són suficients. Personalment, soc contrària a fer edificis que s’agrupin en un lloc concret només perquè el terreny és més econòmic. Concentrar tothom que no pot pagar en un mateix lloc per a mi és una forma de discriminació.
He sentit algun comentari que em sembla bastant greu sobre això; hem de tenir clar que tots som iguals. Que una persona compri un pis més econòmic o tingui una capacitat inferior no significa que sigui ni menys educada ni res de tot això. És una persona com qualsevol altra i hauria de poder estar integrada en qualsevol edifici.

Què en pensa de les polítiques de rehabilitació, com el programa Reviu d’Andorra la Vella, per posar més pisos al mercat?
Crec que està molt bé. Tot el que es faci, per petit que sigui, suma. La suma d’esforços del Comú, el Govern i, en un futur, de la propietat privada, ajudarà, encara que sigui complicat arribar a una solució al 100%. Sobretot, hem de començar a pensar més en la gent del país. És molt fort que joves que han viscut aquí sempre no puguin comprar-se un pis amb unes condicions mínimes. Cal posar més força perquè la gent que és d’aquí de tota la vida pugui accedir a la propietat. Els nous programes del Govern van en aquesta línia i hem de continuar donant força a aquest camí.

Sobre el creixement sostenible, van participar en la comissió legislativa d’estudi. Com es gestiona aquest límit?
Els estudis de càrrega seran un punt molt fort perquè ens diran quin és el nombre d’habitants que el país pot suportar i d’aquí no podrem passar. El problema real no són només els equipaments de les parròquies, sinó els serveis. Si no tenim infraestructures de carretera, clavegueram o aigua suficients, no podem omplir el país.

Però aquests estudis triguen molt a arribar...
S’estan realitzant, però és un procés molt complicat. Mentrestant, els comuns ja estan actuant amb moratòries i bloquejant la construcció en unitats d’actuació a tot Andorra. Això ha fet baixar el nombre de visats i ha de servir perquè, en un futur, tot el creixement es vagi regulant.

Tenen els arquitectes més o menys feina actualment?
Tenim molta feina, però no només pel nombre de projectes, sinó perquè cadascun comporta el doble de treball que fa deu o quinze anys. Mare meva, no té res a veure! Abans presentàvem el mínim; ara s’han de presentar moltíssims estudis i informes. Ens hem de preocupar de totes les lleis noves que surten (aïllaments, la nova llei d’accessibilitat amb els seus terminis d’adaptació...). Fer un projecte avui implica un volum de feina darrere que és impressionant.

Hi ha un nombre suficient d'arquitectes al país?
Per ara no tenim queixes ni que n’hi hagi molts ni pocs. És veritat que tots anem molt a tope de treball. Evidentment, no podem evitar que els nous professionals es col·legiïn, però la realitat avui és que tots els arquitectes que hi ha a Andorra tenen feina.

Com està el tema de les denúncies per projectes fets des de despatxos forans que havien arribat a la Batllia?
Tot això s’ha anat solucionant o s’està tancant administrativament. Hem arribat a acords amb el ministeri d’Interior, i en principi els temes oberts amb els comuns estan tancats o en vies de tancament.

S’ha observat una davallada en els visats de construcció. A què es deu?
Els visats han baixat bastant perquè molts Comuns han aplicat moratòries, han establert quotes màximes de projectes o han paralitzat unitats d’actuació. Ara bé, hem vist puntes atípiques al juliol i sobretot al desembre. Això passa perquè s’estenen rumors sobre noves moratòries o canvis i la gent s’afanya a entrar tot el que pot als despatxos per por al bloqueig.

Però, tot el que es visa no s’arriba a construir realment.
No necessàriament. S’entra tot el possible per si de cas, però alguns projectes es deneguen un cop presentats i d’altres simplement no s’executaran mai. Encara que gran part de l’obra sí que tira endavant, hi ha un volum de visats que només responen a la incertesa normativa del moment. Fins que no sapiguem realment quants podem ser segons els recursos disponibles, la situació seguirà sent d’espera.

S’ha posat molt l’accent en la inversió estrangera com a causa dels problemes actuals. Quina és la seva lectura?
Fa 15 anys, ningú s’imaginava que Andorra es convertiria en un pol d’atracció tan fort, no només per l’economia, sinó per la seguretat. Hem viscut molt bé durant molts anys, s’han obert molts negocis i ha entrat molta gent de fora. Però és evident que la situació se’ns ha escapat de les mans. La inversió estrangera és part del problema, perquè ha comprat pisos a preus que han anat pujant l’oferta més ràpid del que s’esperava.

Creu que el preu de l’habitatge ha tocat sostre?
Crec que no ha acabat aquí. La tendència a l’alça continuarà. Sincerament, hi ha moments que fins i tot em fa vergonya haver de fer certes taxacions pel nivell de preus que estem assolint.

Preus tan desorbitats com ara quins?
Em fa vergonya haver de fer una taxació de 10.000 euros el metre quadrat, però és que el preu del mercat és aquest. Les mitjanes ja estan en els 6.000 euros. La gent que compra a aquests preus no ho fa perquè li agradi gastar-se aquests diners, sinó perquè no troba res millor a un preu més econòmic. El mercat és implacable i la solució és molt difícil.