Marc Vila: “No m’agradaria ser un país on el 60 o el 70% de la gent viu a fora”

L’habitatge centra la majoria de queixes i consultes que rep la institució des de principis d’any, per la qual cosa Vila demana més rapidesa d’acció al Govern. Adverteix que es tracta d’un problema estructural i no cíclic.

Com engega el 2022 la institució?
L’hem engegat amb molta presència de queixes sobre rescissions de contractes.

L’habitatge segueix sent el tema estrella.
Sí. De fet, calculem que gairebé la meitat de les demandes que tinc són d’habitatge, cosa que fins ara no havia passat. Sembla com si a principis d’any hi hagués hagut la idea de a veure si aquest any puc recuperar el pis. En molts casos els llogaters no són conscients que hi ha una regulació que els permet acollir-se a la pròrroga automàtica si estan al corrent de pagament i acudeixen aquí per informar-se.

Justament el Govern va dir que faria una campanya informativa. Creu que és necessari veient les consultes que tenen?
Tot el que sigui informar i fer conscient la gent de quina és la legislació vigent, sobretot si és a favor seu, està ben fet. Però és normal que hi hagi gent que no miri el BOPA o no estigui al corrent de les decisions que es prenen al Consell General.  Però sí, tot el que siguin campanyes informatives perquè la gent eviti haver de passar per aquests tràngols és benvingut.

El Govern està fent prou amb el tema de l’habitatge?
[Riu] A veure... Estan fent coses, però al meu entendre una mica lentes. Des que hi ha l’Institut de l’Habitatge i li han donat els mitjans per començar a treballar veig que es van movent més les coses. És veritat que crear una institució nova és obvi que és farregós, que és difícil i que has de muntar-ho tot de nou, des de zero, però tal com vaig dir al Consell, penso que les coses s’haurien de poder fer en paral·lel. És a dir, no esperar que estigui tot muntat i en marxa per fer els estudis escaients.

Per exemple?
Ara sabem que hi ha 6.000 pisos buits, aquest número màgic, però no sabem quants són realment buits i en quants el propietari estaria disposat a posar-los al mercat amb certes condicions. Si la fase informativa, de recopilar la informació, es pogués avançar una mica, millor que no pas esperar que tot estigui muntat. És a dir, fer els estudis en paral·lel a la creació de l’Institut i del fons. És evident que hi ha qüestions jurídiques i burocràtiques que s’han d’anar passant, però entre tots hauríem de facilitar-li la feina al Josep Maria Pla i a l’Institut, tant els propietaris i les associacions de propietaris, però també els comuns, facilitant el màxim d’indicacions o informacions que puguin fomentar accions proactives perquè aquests pisos vells que estaven tancats entrin al mercat al més aviat possible. També mentre es fan les promocions noves. 

No quedar-se aturat.
Mentrestant la qüestió no s’arregla sola, sinó que jo crec que cada vegada hi ha menys pisos i ho veiem amb la gent per altres raons. Ens venen a explicar els seus problemes i et diuen que no troben pisos. Per exemple, tenim gent que no han pogut pagar i han de marxar, se’ls acaba el temps i serveis socials tampoc té pisos. Hi ha realment un coll d’ampolla de pisos amb un preu assequible o a menys que assequible. Per menys de 800 o 1.000 euros és pràcticament impossible trobar res.

Es va tard amb el problema de l’habitatge? No és un problema nou, fa anys que se’n parla.
Crec que no s’ha pres del tot consciència que no és un problema cíclic. Fa uns dies parlava amb algú que em deia que si hi ha pisos nous, faran baixar els altres, però jo no n’estic gaire segur, perquè els preus i els pisos d’alt stànding estan completament fora de la banda en què la gent pot buscar un pis. I per molt que n’hi hagi d’alt stànding, no n’hi haurà de més assequibles. Per tant, el tema de l’habitatge és un tema estructural, un problema de llarg abast i per tant, tenint en compte que tenim molt poca promoció pública, un 0,0 no sé quant, quant a Espanya estan al 2,5 i ja és poc, perquè la mitjana europea és del 13 o 14%, doncs tot el que es pugui fer s’ha d’anar avançant. El problema és que sempre hi haurà una franja de la societat que no podrà arribar als preus de mercat, per tant, és un problema estructural que ha vingut aquí per quedar-se.

I els costos de construcció s’han incrementat.
Som un país amb poc terreny i per tant, amb un terreny molt car i uns costos de construcció cars, per tant, a menys que hi hagi un daltabaix econòmic brutal, els preus no tenen aspecte de poder baixar. Així que s’han de fer moltes coses alhora, anar sumant petites o mitjanes iniciatives perquè es vagin retroalimentant i frenin aquesta espiral fatídica que fa que no hi hagi pisos de lloguer entre 400 i 800 euros. Hem de trobar maneres perquè se’n vagin incorporant cada cop més i com més ràpid menys coll d’ampolla hi haurà.

Com es convencen els propietaris perquè accedeixin a posar aquests preus?
És normal que si tens un negoci vulguis tenir rendibilitat, però se’ls ha de convèncer intentar ajudar-los en allò que el públic pot ajudar i que tinguin una rendibilitat raonable a les seves inversions. La qüestió de les cessions, per exemple, que es puguin fer donacions de pisos en comptes de diners. Quant a les rendibilitats, s’han d’encarar de manera raonable i racional. No es poden demanar grans rendibilitats tenint la seguretat que és un bé d’arrel, que té un valor i que teòricament té tendència a pujar. Han de ser les que es donen al sector, entre un 3 i un 5%. Ajustant-ho tot, amb esforç d’impostos, bonifcacions... o potser l’Institut de l’Habitatge pot gestionar pisos privats garantint la rendibilitat, això em sembla molt bé.

Ara hi ha pisos vells pels quals es demanen lloguers no adequats al seu estat.
Exacte. Jo dic que s’ha de poder fer tot això abans d’arribar a la mesura més draconiana, més complicada i més discutida, que és el control de preus global. És una cosa que si podem no arribar-hi, millor, perquè si no serà pitjor per a tothom. Per això s’han de mantenir les pròrrogues fins que hi hagi més pisos.

Calen pisos de protecció oficial?
Els de lloguer assequible acaben sent el mateix. Hi ha d’haver de tot. Pisos socials, per a persones en situació de vulnerabilitat, que cada vegada hi ha més necessitat. I n’hi ha d’haver també per a persones que tenen un sou baix en referència al cost de la vida a Andorra, que sabem que és el gran problema subjacent, salaris baixos respecte al cost de la vida i al cost de l’habitatge.

El context d’augment de preus dificultarà més que hi hagi pisos a preus assequibles?
Això serà per a la nova construcció. Per al que ja hi ha fet, com aquests 6.000 pisos buits, crec que encara tenim marge per treballar i fer reformes, per inventar-se maneres d’ajudar el propietari a reformar el pis a canvi que tingui una renda més baixa durant un temps. De fórmules n’hi ha.

La taxa sobre els pisos buits es va formular malament?
Hi ha hagut mesures que han funcionat, com la pròrroga, i aquesta no. Crec que hi ha tantes excepcions que quasi hi ha més excepcions que la regla, i això ha provocat que tothom tenia una raó o altra per justificar que tenia un pis tancat. Han sigut tantes excepcions que han acabat esclafant l’essència de la norma. Si no ha funcionat, o s’ha de repensar i fer-la més dura i més executiva amb menys excepcions, o bé s’han de prioritzar les altres mesures que tinguin a veure amb renovacions, garanties, etcètera.

Anem cap a un model de país que expulsa la gent amb menys recursos, on només hi viuen els rics i als treballadors els toca buscar un pis a fora? Alguns ho comparen amb Mònaco.
És un risc cert si no ens posem seriosos tots plegats. I vull dir les administracions i els privats i tothom que tingui alguna cosa a dir. Que hi hagi gent que vagi a viure a la Seu és normal, n’hi ha hagut sempre, però no cal que tothom ho faci. Hem de comptar que el mateix país doni resposta a una part de la població amb menys recursos perquè pugui seguir vivint aquí. Si no al centre, a una distància raonable. A mi no m’agradaria ser Mònaco en aquest aspecte o altres països on el 60 o el 70% de la gent viu a fora. Crec que encara hi som a temps si ens hi posem de veritat.

Veient el desajust entre salaris i cost de la vida, caldria establir per llei l’increment de l’IPC més enllà del sector públic?
Bona pregunta. [Silenci] L’ideal seria que sí, el que passa és que  no tothom té una empresa perfecta que s’ho pugui permetre. Jo crec que seria un ideal raonable a assolir, però entenc que hi hagi una prudència perquè no és el mateix una administració, que sempre tindrà diners, a menys que faci fallida el país, que un empresari que depèn dels cicles. És un tema delicat.

Les cobertures socials són suficients?
Han millorat molt. S’han agrupat i s’està més coordinat, amb menys risc de fuites, duplicitats o mal funcionament. Però en alguns aspectes queden una mica fluixes. Per exemple, l’ajuda a l’habitatge és justeta, podria augmentar, però la situació ha canviat a millor els darrers anys.

El copríncep Macron, en el discurs de la Constitució, posava com a repte fer un pas endavant en les prestacions socials.
Jo crec que tot ha d’anar creixen, estem en una línia de millora. No estem en l’estàndard europeu millor, però estem bastant amunt. Hi ha coses a millorar i intentar fer més esforç per igualar realment el cost de la vida amb els ingressos que es tenen. No dic que es pugui arreglar del tot, però si es fa un pas endavant amb el tema de l’habitatge, hi ha part dels recursos de les persones que es podran dedicar a altres coses i algunes dificultats del cost de la vida ja baixaran automàticament.

Deures per al 2022?
Recuperar al màxim la normalitat prepandèmia i seguir molt atentament tot el que és el tema de l’habitatge, que és el que aquest any ha de ser important, que no es pari aquesta tendència d’anar prenent-s’ho seriosament i més ràpid tot. I donar a conèixer més la institució, veure si podem tornar a obrir les portes i acompanyar-ho amb campanyes.