Establir accions per aconseguir el zero per cent d’infants que tinguin una situació de risc, de pobresa relativa o de vulnerabilitat és l’objectiu que té l’Unicef. Per això fa una diagnosi de la situació, perquè a través de les dades es pot establir estratègies per debatre-les. Marta Alberch hi està al capdavant i treballa amb convicció perquè els infants tinguin les necessitats i els drets coberts, aquí i a la resta del món. 

Recentment l’Unicef ha presentat l’Observatori de la Infància del 2016, amb alguns indicadors nous, d’altres per actualitzar i d’altres que encara falten. Globalment, quin és el diagnòstic de la infància a Andorra?
En global, sempre diem que la situació de la infància a Andorra és relativament bona, no es pot dir que sigui dolenta si a més la comparem amb altres països del nostre entorn. Però també diem sempre que, mentre hi hagi un sol infant que no tingui les necessitats especials, econòmiques o del tipus que sigui cobertes, hi ha d’haver ajudes perquè aquest infant i la seva família no passin dificultats. Sempre hi ha un percentatge que necessita ajudes socials, i mentre això passi lògicament s’ha de continuar posant-hi remei. 

Tal com es destaca en l’estudi, l’11,6% de les llars amb menors i adults en edat laboral ocupats està en risc de pobresa i un 25% de les llars amb menors d’edat no poden fer front a una despesa imprevista de 400 euros. Aquesta part de la població no té cabuda en un país de benestar com Andorra?
La crisi ha ajudat a fer visible que aquesta part de la societat existeix. Abans de la crisi ja hi havia famílies que tenien dificultats, i potser era més invisible, però la crisi ha tret a la llum aquest percentatge. La crisi ens ha fet adonar que a Andorra també hi ha famílies que pateixen, i el Govern i Càritas s’han posat molt les piles per donar-los ajudes. 

Són percentatges baixos si es comparen amb altres països, però importants.
Sí, és clar. Mentre no hi hagi un percentatge zero, tots els actors que podem actuar hem de fer-ho perquè les famílies tinguin ajudes socials i hem de treballar a prop d’elles. Les dades han anat millorant, però continuen sent altes perquè una de cada quatre famílies no pot fer front a una despesa imprevista de 400 euros i una de cada tres famílies no pot passar una setmana de vacances a l’any fora de casa. S’ha de continuar treballant encara que hi hagi només un 0,1% de famílies en pobresa relativa.

Quan parlem de benestar material de vegades parlem d’accés a internet o de vacances, que en altres regions del món veurien com a luxes. Però l’Unicef ho té estudiat. Aquí és important, això?
Els indicadors per mesurar la pobresa en països desenvolupats són completament diferents dels utilitzats per a països en vies de desenvolupament. Aquí, a Andorra, utilitzem indicadors per mesurar la pobresa relativa en un país desenvolupat (que ve a ser una despesa inferior en un 60% a la mitjana nacional). Quan parlem de pobresa en països en vies de desenvolupament parlem més de pobresa absoluta (o que les famílies viuen amb poc més d’1,75 euros al dia).

Parlem de la infància vulnerable, una altra cosa que tampoc hi hauria de tenir cabuda. Hi ha també indicadors preocupants perquè, malgrat que les xifres poden ser baixes, no és una qüestió de quantitat. Hi ha 5,8 casos de violència en l’àmbit familiar per cada 10.000 infants. Són fets denunciats a la Policia, però això també vol dir que n’hi ha més?
Hem d’anar amb compte. Perquè nosaltres tenim dades dels casos que s’han denunciat. No sabem la quantitat real de violència que es dona en l’àmbit familiar i l’escolar. Només hem pogut mesurar les dades dels casos que s’han denunciat. El fet que hi hagi més casos que s’han denunciat no vol dir que hi hagi més violència de la que ja hi havia. Això demostra que s’està fent més visible, vol dir que hi ha més consciència que es pot denunciar. En la domèstica els casos han baixat i en l’escolar s’han doblat, però sempre parlem de denúncies, de fets que s’han fet saber. No podem dir ni assegurar que la violència hagi baixat o pujat. 

Però si només parlem de casos denunciats, també podem concloure que n’hi ha més, perquè hi ha persones que no s’atreveixen a denunciar-ho. 
Segurament. Sempre. En les qüestions de violència volem anar amb molta cura perquè darrere dels casos n’hi pot haver d’altres de no denunciats. Sabem que es fa campanyes.  Actualment n’hi ha una a les escoles i s’ha creat un nou aplicatiu per denunciar el bullying, que també ho facilitarà molt. És important que es posin aquestes eines i recursos per aconseguir que a la víctima li sigui fàcil poder posar-hi remei.

Continuant amb la qüestió de la vulnerabilitat, també s’ha destacat que, quant als menors que estan en règim d’acollida, s’ha augmentat el nombre dels que estan al centre de La Gavernera. Per què és més important que estiguin en nuclis familiars?
Sempre es recomana que la institucionalització dels infants pel motiu que sigui, per exemple perquè pateixen una discapacitat, sigui l’últim recurs i, en el cas que s’hagi de fer, que sigui exclusivament per l’interès de l’infant i que temporalment sigui tan curta com sigui possible. El fet d’estar en un ambient familiar ajuda els infants a superar qualsevol situació traumàtica o de dificultat que hagin patit. Per això és tan important que hi hagi el màxim de famílies acollidores. Sabem que des del ministeri corresponent es fa campanyes periòdiques i també des d’aquí animem les famílies que ho vulguin que acullin infants, perquè l’any passat hi va haver un increment dels nens en situació d’acollida i això va fer que acabéssim amb més infants al centre que en nuclis familiars, perquè d’aquests no n’hi ha prou. 
Per altra banda, també cal destacar que el 94% dels infants amb discapacitat estan a l’escola, i això és una dada que posa en relleu la bona tasca que s’està fent tant des del ministeri i les escoles com des de l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell. El 6% restant, tal com reflecteix l’estudi, realment no hi poden anar. Per les seves necessitats especials, molt específiques, no poden estar a l’escola formal. 

Quins aspectes haurien de recollir el Pla nacional de la infància i la llei de protecció del menor que s’està elaborant, i que potser en la legislació actual o no hi són o no queden ben clares? Quins instruments legals es requereixen per a una millora de la situació dels  menors?
Sabem que s’han iniciat els treballs per a la llei, suposo que el pla vindrà després. S’han començat els treballs de revisió de la llei del menor, que ve dels anys 90. Encara no hem fet un estudi aprofundit, però el que és clar és que la situació, des dels anys 90 fins ara, ha canviat molt. I que l’enfocament i els riscos que hi ha respecte dels infants tampoc no són els mateixos. 
Demanem que sigui una llei amb una visió molt de futur, molt avançada, sobretot en la qüestió de les ajudes socials. Demanem que els drets siguin els mateixos per a tots els infants, sigui quina sigui la seva situació a Andorra i el seu origen o si hi estan de pas o residint. S’han de tenir molt en compte les necessitats de l’infant, amb una visió d’equitat. Ja no parlem d’igualtat sinó més d’equitat. El que volem dir és que tots són iguals i han de tenir els mateixos drets, però alguns necessitaran unes ajudes més especials per arribar a aquesta igualtat. I sobretot, cal tenir en compte els infants, el que volen ells. 

Parla d’ajudes més universals. Una dada que també van destacar en l’Observatori és la baixa taxa de fecunditat i vostè apuntava que el Govern hauria de globalitzar les prestacions socials familiars. Per què és important incrementar aquesta taxa? Les ajudes per tenir fills es donen en molts països. Quins beneficis han aportat?
El cas més clar és que Andorra té una taxa de fecunditat de les més baixes d’Europa, de l’1,17%, quan els experts diuen que la taxa de substitució ha de ser de 2,1% fills per dona. Hi ha diferents causes que expliquen que a Andorra aquesta taxa sigui més baixa, però als països on les ajudes per fill són universals, és a dir en què independentment de la teva situació econòmica reps una ajuda per tenir un fill, la taxa de naixements s’incrementa. Lògicament,  les famílies en risc de vulnerabilitat també rebran altres ajudes a més de la que els correspon per tenir un fill, però això sí que fa que hi hagi un increment de la taxa de natalitat. 
A Andorra s’ha de tenir aquesta visió de futur. Potser ara no és possible i s’hauria de preveure com un dret social. El pla nacional sí que hauria de dir que s’establirà aquesta mena d’ajudes universals. 

Cada any, quan presenten aquest observatori, es reitera una queixa, que és la dificultat per accedir a certes dades. Dades que sabem que l’administració té. Per què creu que no les dona? Què es pot fer al respecte?
Quan en parlem amb el Centre de Recerca Sociològica (CRES) sempre ens diuen que, malgrat que pugui semblar que pel fet de ser un país petit pot ser més fàcil obtenir les dades, no sempre és així perquè molts cops les enquestes són molt feixugues d’elaborar. Però, per exemple, en Educació només obtenim les dades del sistema andorrà i no del francès i l’espanyol, perquè no estan centralitzades. Algunes no sabem si les tenen i d’altres sabem que sí que les tenen però no sabem per què no ens les faciliten. La demanda la fem perquè com més dades tinguem, més bon diagnòstic podem fer i podem veure les tendències, cosa que ens permet actuar. 

Teniu la sensació que hi ha com un escut que us nega les dades?
Sí que hi ha dades que poden ser més sensibles i pensem que sí que es tenen però no es volen fer públiques per no causar alarmisme a la societat. Per exemple, les de consum d’alcohol o drogues, que no se’ns faciliten i no sabem quin és el motiu concret. Nosaltres el que creiem és que és més important donar-les, perquè això ajuda a sensibilitzar i prevenir. I aquesta és la nostra demanda, que es facin públiques. I és molt important que hi hagi una continuïtat per veure les tendències. També és veritat que des del 2003 tenim molts més indicadors. 


“Els consells infantils treballen drets dels nens com el de la participació i el de ser escoltats”

Però a més de l’Observatori, al Principat també treballeu en diferents accions.
No fem mai assistència directa, però a més de l’Observatori treballem en els consells infantils dins del programa més ampli de Parròquies amigues de la infància, que és una manera de garantir un dret de la convenció que no està tan difós i no és tan conegut com és el de la participació i el dret a ser escoltats en tots els aspectes que afecten. I això és el que els consells infantils treballen. Són una eina molt bona perquè els mateixos infants aportin idees i solucions per a problemes que els afecten i coses que volen millorar. A més veiem que també milloren aspectes de totes les persones, siguin grans o petites. La majoria de les vegades veiem que les idees que aporten es tiren endavant. El nostre objectiu és que tots els comuns tinguin aquest consell infantil i ja es pot dir que abans que acabi aquest curs totes les corporacions el tindran. També fem xerrades a les escoles i formacions a professionals que treballen amb la infància i activitats de sensibilització.

Unicef Andorra també treballa en projectes de cooperació internacional. Faci un repàs d’aquells en què treballa ara. 
En cooperació internacional treballem en tres projectes. Continuem amb la iniciativa al Congo per a la millora de l’accés de la població autòctona als serveis bàsics, perquè els infants tinguin accés a la salut amb clíniques mòbils, perquè són nòmades, i també es treballa la part educativa. Primer es fa una educació formativa de francès perquè puguin entrar a l’escola formal i no hi hagi tant d’abandonament escolar. Això ja té els seus fruits, ara ja hi ha més de quaranta escoles, i també es treballa molt el registre de naixements. 
Fa un parell d’anys vam començar a col·laborar en un projecte a la República centreafricana, perquè encara s’hi reclutava infants soldat per a diferents grups armats. Es va signar un acord entre tots els grups armats, el Govern i l’Unicef perquè alliberessin aquests nens. Quan un infant ha estat soldat necessita un temps per rehabilitar-se i tornar a la seva comunitat. L’Unicef identifica els nens dels grups armats i, un cop els han alliberat, els dona atenció social i educativa perquè puguin tornar a la vida d’infant i buscar la seva família. I des d’aquest any col·laborem en un projecte al Bhutan per iniciar un programa de millora d’accés a la salut i l’educació per als nens amb discapacitat. Aquest projecte s’engegarà amb els fons que s’enviaran des d’Andorra. El que volem és formar els professors perquè puguin treballar amb recursos amb infants amb discapacitat, fer escoles més adaptades i aconseguir que en cadascun dels vint departaments del país hi hagi almenys una escola adaptada. 

Quins resultats està tenint la campanya Tanca Unicef? 
Un cop a l’any fem una crida més general. Tanca Unicef és com una utopia. Si tanquéssim voldria dir que tots els nens tenen els seus drets garantits, que no hi ha fam, que no hi ha discriminació i que no hi ha situacions d’emergència. Sabem que això és molt difícil i que no serà a curt termini, però per intentar des­aparèixer ens fa falta persones i empreses i la col·laboració de la societat, perquè facin donatius i ens ajudin a anar millorant la situació dels infants arreu del món. Sabem que s’està fent a poc a poc. Des dels anys 90 fins ara ha disminuït un 50% la mortalitat infantil. Actualment és l’època que hi ha més infants escolaritzats, però encara n’hi ha molts que no tenen accés a l’escola. També s’ha millorat l’accés a l’aigua potable, però encara n’hi ha molts milions que no hi tenen accés. Hi continua havent nens soldat. Es fa més esforços per alliberar-los però encara hi ha 28 països que en recluten per als grups armats. Per tant, s’ha de trobar la manera de millorar tot això, i només es pot fer amb l’ajuda de tothom. La campanya la vam començar al març i encara no tenim xifres. La crida que fem és que s’enviï un SMS al 606, pel qual rebem un euro, i farem actes i accions per recaptar fons.