Aquest dijous es projectarà a Cinemes Illa Carlemany el documental històric ‘Pingouin, Goéland et leurs 500 petits’ del cineasta Michel Leclerc. Després de la projecció, el director, l’editora i dos alumnes de l’antiga Maison de Sèvres es reuniran amb alumnes del Lycée Comte de Foix i de l’Escola Andorrana de Batxillerat.

De què tracta el documental ‘Pingouin, Goéland et leurs 500 petits’? 
El documental històric gira al voltant de dues persones: Roger i Yvone Hauner, més coneguts com a Pingouin (pingüí) i Goéland (gavina), respectivament. Aquest matrimoni va obrir a finals de la Segona Guerra Mundial l’orfenat Maison de Sèvres per acollir els infants que van quedar desemparats, d’entre els quals hi havia la meva mare.

Més que un documental és una història molt personal per a vostè. 
Sí, perquè la meva mare, que va perdre els pares durant la guerra, va viure a l’orfenat 15 anys de la seva vida, dels 8 anys fins que es va casar, als 23. Fins i tot, quan la meva mare va marxar de l’orfenat, va continuar molt lligada a la casa, al matrimoni i als amics que hi va fer. Vaig sentir que era el meu deure explicar aquesta història abans que ho fes un periodista o un historiador. 

Per tant, és el seu primer documental històric? 
Primer i penso que també l’últim, perquè la meva passió és la ciència-ficció i la comèdia.

Per què a Roger i Yvone se’ls coneixia com a ‘Pingouin’ i ‘Goéland’, respectivament? 
El matrimoni era militant d’esquerres i van decidir adoptar aquests sobrenoms durant la guerra perquè ningú pogués esbrinar els seus noms reals. De fet, tots els treballadors de la Maison de Sèvres tenien sobrenoms d’animals i, en especial, d’ocells. 

També es posaven sobrenoms als infants? 
No, tot i que a alguns infants se’ls canviava el nom per protegir-los, com va ser el cas de la meva mare.

Els infants que acollien eren només jueus? 
No només jueus, sinó que hi havia infants que havien sigut víctimes de la guerra. Des de l’obertura de l’orfenat, el 1941, fins que el matrimoni va deixar la direcció, als anys 70, van passar entre 500 i 1.000 infants, tot i que només entre 500 i 600 van créixer internats.

El documental posa èmfasis a les metodologies d’educació que emprava el matrimoni. 
La Maison de Sèvres era un lloc de llibertat on els infants aprenien a ser ciutadans, a pensar per ells mateixos, un lloc on es promovia molt la cultura. El documental mostra com aquesta pedagogia que van aplicar, revolucionària a l’època, va ajudar en certa manera els infants a evadir-se de la situació del moment per reconstruir la seva vida i així esdevenir uns adults capaços d’afrontar el món.

Com eren els mètodes d’educació que feien servir?
Era una educació centrada en la curiositat i l’autonomia de l’infant, uns valors que no eren habituals a l’època. Per exemple, quan anaven a visitar pobles del voltant de l’orfenat, ho estudiaven tot del lloc.

Era com una escola familiar? 
Sí, perquè en certa manera Pingouin i Goéland van esdevenir els pares de molts dels infants que es van quedar sense família. 

Recorda alguna anècdota que va viure la seva mare a la Maison de Sèvres? 
N’hi ha una que està lligada amb Goéland. Quan la meva mare era adolescent li encantava el cinema. Sovint, s’escapava a l’hora de dormir amb una amiga per anar al cinema que hi havia al costat de l’orfenat. Un dia les va enxampar Goéland dins la sala on es disposaven a veure una pel·lícula. Es va asseure al costat d’elles i els va dir: “està molt bé que us agradi el cinema”, però no era correcte que s’escapessin de l’orfenat. Per això, tot i que les va animar que continuessin gaudint de la cultura, no es van poder escapar del càstig.

Finalment, en diverses entrevistes reivindica el format híbrid del documental. Com és? 
El documental està pensat com un puzle i pren diferents formes de narració: primera persona, testimonis, imatges, suports d’animació, vídeos, cançons... volia fer un film que tingués un format lliure com va ser la Maison de Sèvres i l’esperit de Roger i Yvone. M’agrada dir que és com un puzle perquè quan veiem una peça d’un puzle no veiem necessàriament el que representa, sinó que cal posar les peces una al costat de l’altra per veure el motiu que s’hi amaga.