Ha treballat a Govern, de directora de màrqueting en un banc i des de fa 5 anys liderava una empresa de consultoria en temes de màrqueting i comunicació amb el seu marit. Molt vinculada també al teixit associatiu del país, ha estat l’escollida pel Govern per liderar l’Institut Andorrà de les Dones, que tot just comença a caminar.

Per què va decidir acceptar el càrrec de secretària general de l’Institut?
La veritat és que em va sorprendre la proposta del cap de Govern, no me l’esperava, però vaig acceptar perquè realment és un repte. Fa més de 20 anys que a nivell d’associacions parlem del tema de les dones i en un primer moment vaig pensar que potser faria falta algú més jove, però el cap em va dir que pensava el contrari, que feia falta algú amb experiència, maduresa i sobretot energia. Jo soc una persona molt dinàmica i és un repte engrescador.

Entendria reticències d’algú per l’edat que té?
No ho crec. De les persones de la meva edat, estic dins de les més avançades. És a dir, soc més oberta que moltes persones que pertanyen a la meva generació. 

L’Institut s’havia de posar en marxa a començament d’any. Ja funciona?
Ara estem fent tota la gestió administrativa de la posada en marxa i això és tot el que són tràmits burocràtics. És la part més feixuga, però s’ha de fer.

Està sola?
De moment estic sola, però falta nomenar el comitè executiu on hi haurà una persona nomenada pel Consell General, una pel Govern, una pels comuns i una altra per les associacions de dones. Un cop aquest comitè estigui nomenat, llavors ja podrem tirar endavant un pla d’actuacions per a aquest any. Jo ja hi vaig pensant, però són decisions que s’han de prendre en comú.

Quina serà la funció principal de l’Institut?
La que marca la llei: promocionar la participació de les dones en tots els sectors d’activitat que puguin existir en igualtat d’oportunitats i de condicions que qualsevol home i sense cap discriminació.

S’ha fixat alguna prioritat?
La primera serà sensibilitzar i fer pedagogia, però no només a nivell divulgatiu a la societat, també a tots els nivells de les administracions i parapúbliques. També analitzar com està la situació de les dones, que és veritat que en determinats llocs s’ha de dir que estem molt bé perquè hi ha una consciència de la necessitat d’igualtat entre dones i homes.

Serà un organisme que actuarà de forma independent del Govern?
El cap de Govern em va dir que ells pretenien que fos una entitat independent. De moment hi ha una dependència pressupostària, però espero que a llarg termini hi hagi més participació de privat.

Sobta que no hàgim tingut Institut fins al 2023. Per què anem tan tard?
Aquesta és una bona pregunta que no sé ben bé com respondre. Jo penso que hi ha dos nivells de conscienciació feminista en aquest país. Hi ha un nivell més conservador, que considera que això ja no és necessari i que la igualtat ja existeix. I és una part important de la població.

Però també hi ha qui ho veu diferent.
Hi ha una altra part de gent que saben que encara hi ha molts casos de discriminació i de desigualtat. Hi ha dones molt mentalitzades i que participen en moviments dins i fora del país i homes que són feministes i ja s’han ofert per ajudar.

Andorra és una societat masclista?
És una pregunta amb resposta difícil. En determinats llocs ho és, però en altres no. És el que deia dels dos nivells.

Aquest retard s’explica pel posicionament polític que havia predominat fins ara?
No ho atribuiria només als polítics. Sí que són els que la gent vota i elegeix i per tant, són la representació de la societat. I com deia, hi ha una part important de la societat que no té consciència d’aquesta desigualtat i per tant, per què buscar uns representants que ho defensin?

Tenir un copríncep bisbe dificulta certs avenços?
Això ho hauria de preguntar als polítics, perquè és l’argument que utilitzen més.

Per què encara hi ha gent que mostra tant rebuig quan es parla de feminisme?
Per desconeixement. Per això deia que hi ha una part de pedagogia que s’ha de fer que és molt important. Explicar que el feminisme és una cosa tan senzilla que l’únic que vol és la igualtat i que no és excloent.

Podem dir que existeix bretxa salarial?
L’observació que he pogut fer personalment és que les dades sovint no estan treballades de la manera que haurien d’estar-ho. Per una part falten dades i per l’altra, explotar-se de manera més orientada a aquest tema. També hi ha tendència a comparar-nos amb els països veïns i jo penso que la nostra realitat és una altra. Tot i que no li sé dir si millor o pitjor. Jo compto que quan l’Observatori de la Igualtat es posi en funcionament i faci la recaptació d’aquestes dades, llavors potser sí podrem afinar molt més.

Un altre repte: conciliar vida laboral i familiar. Cap on s’ha d’avançar?
És una part molt difícil. Des de l’Administració pública s’han fet molts esforços i hi ha més facilitat per conciliar. Això s’hauria d’extrapolar a les empreses privades. La llei marca unes pautes i haurem de veure com s’implementen. Però a mi també m’agrada parlar de corresponsabilitat i aquí hi ha molta feina per fer. Ja veurem quines eines utilitzarem i quines estratègies per aconseguir-ho.

Hi ha molta diferència entre sector públic i privat. Com es pot solucionar?
Crec que depèn del sector, i la pandèmia ens ha ajudat perquè ha permès a algunes empreses entendre que el teletreball funciona. És obvi que en sectors com el comerç és un tema molt difícil, per tant, penso que és una cosa que s’ha de tractar sector per sector i per tant, el tema dels convenis col·lectius pot afavorir.

A les empreses s’han d’aplicar quotes?
La meva opinió personal és que s’ha de mirar sector per sector, no es pot generalitzar.

S’ha de despenalitzar l’avortament?
És un posicionament que no puc donar en nom de l’Institut. Jo, personalment, estic a favor de l’avortament lliure i gratuït, però quan hi hagi el comitè executiu constituït s’haurà de veure el posicionament que es pren.

Es pot arribar a sentir incòmoda si es prenen posicionaments contraris a la seva manera de pensar?
Pot passar, perquè els posicionaments seran de consens, ho vaig pensar des del primer moment, però penso que és qüestió de temps, de maduresa, de treball i de reflexió. El que potser no es podrà aconseguir en 6 mesos, potser es podrà aconseguir amb una mica més de temps. En aquest cas soc molt partidària del diàleg i d’escoltar tothom. Tot es pot parlar, tot es pot argumentar i consensuar i espero que els nous nomenaments siguin persones que tingui molt clar a què van.