Nàdia Ghulam: “No guardo cap rancor ni tinc ràbia a ningú, em sap greu la ignorància”

Nascuda a Kabul, té 30 anys i en fa nou que viu a Badalona amb una família d’acollida. Gràcies a una ONG va sortir de l’Afganistan per poder ser operada de les ferides d’una bomba que va caure a casa seva, i per les quals va estar ingressada dos anys en un hospital afganès. Després va haver de suplantar la seva identitat per la del seu germà gran mort per tirar endavant la família. Això durant deu anys.  Ara és una dona lliure, però no al seu país. Ja ha publicat tres llibres, ‘El secret del meu turbant’, el 2010, ‘Contes que em van curar’, el 2014, i, recentment, ‘La primera estrella del vespre’. En tots conta les seves vivències, i ho fa per donar veu a totes les dones i infants que, com ella, sobreviuen a la guerra. Això ho explica als seus llibres, però ara prefereix parlar de futur i de la il·lusió que té per tornar al seu país. Dissabte, a les set de la tarda, fa una conferència a la Farga Rossell, a la Massana, i dilluns presentarà el seu primer llibre a les vuit del vespre a la Biblioteca Comunal d’Encamp. Val la pena escoltar-la. 

Recentment ha publicat la tercera novel·la, La primera estrella del vespre, amb Javier Diéguez. Abans, però, també va escriure amb Jan Soler Contes que em van curar, però aquí al Principat presenta la seva primera creació literària, El secret del meu turbant, que escriu a quatre mans amb Agnès Rotger. ¿És un llibre denúncia?

No. És un llibre d’esperança. És un llibre que demostra la realitat d’un país malgrat la guerra, les violències. Les persones es mouen i poden buscar la seva vida i com tirar endavant. Narro la història de les meves vivències a l’Afganistan. Malgrat la bomba a casa meva, el règim talibà i tot, vaig anar buscant la meva llibertat i vaig anar sobrevivint allà. Més que denúncia és un tros de realitat, perquè normalment estem acostumats a sentir a les notícies que ha caigut una bomba a Síria, una a l’Afganistan i una altra a Palestina, però estem molt poc acostumats a saber la vivència d’aquelles persones, de com és la seva vida diària. Què fan i quina il·lusió tenen.

Millor el llibre que la pel·lícula. ¿El film Osama va tenir el seu consentiment?
La pel·lícula Osama està basada en la meva història, però no és exactament Nàdia. El secret del meu turbant és la meva vida, és la meva vivència explicada en primera persona amb tot el que volia transmetre. No vull que se’m relacioni amb la pel·lícula perquè no sóc realment jo. 

Arriba un moment que decideix convertir-se en el seu germà gran. ¿És un moment de desesperació però alhora és una decisió reflexionada?
Està tot explicat en el llibre i demanaria molt de temps explicar-ho. El més important és que una persona es converteix en veu de la seva història, que encara que sigui dramàtica i complicada es converteix en un resident gràcies a les persones que es troba al seu entorn i la seva il·lusió. 

Aquesta decisió de convertir-se en home per sobreviure també li anul·la l’adolescència.
Part de la infància i de l’adolescència.  Però no sóc només jo, són milers i milers les persones que viuen en guerra i no tenen ni infància ni adolescència. Jo en sóc un exemple. Allà pateixen tots. De petita vaig estar ingressada dos anys a l’hospital per les ferides de bomba i tampoc vaig tenir adolescència perquè em vaig haver de convertir en cap de família, per poder mantenir-la.

Al llibre també fa referència a les ONG, amb una mirada crítica.
Considero que no es pot generalitzar. Però moltes vegades m’he trobat amb ONG que, amb molt bona fe, intenten ajudar un país però no en coneixen la cultura ni la llengua ni les circumstàncies vitals de les persones, i arriba un moment que en lloc d’ajudar encara fan més mal que bé a la persona. Amb tot, jo, gràcies a una ONG, estic a Catalunya i em vaig poder operar. Ara estudio educació social i m’estic especialitzant en cooperació internacional per poder treballar en ONG i fer un bon equip, per poder tractar bé les necessitats, poder escoltar bé les persones i saber què és el que realment necessiten i com podem ajudar.

S’ha sentit com un objecte utilitzat. 
És evident. Però insisteixo que no es pot generalitzar. Però sí que moltes vegades algunes ONG i també periodistes m’han fet sentir com un objecte utilitzat.

Entre l’Afganistan que va deixar fa nou anys i el d’ara, que visita un cop a l’any, ¿què és el que ha canviat? 
Hi ha moltes millores i hi ha moltes dificultats. Veus com les mares, que no han pogut estudiar, volen que les seves filles o els seus fills estudiïn. Estudiar és una esperança que durant la guerra civil o el règim talibà havíem perdut. Per altra banda, els mitjans de comunicació ara parlen molt poc de l’Afganistan, com si s’hagués acabat la guerra. I encara hi ha atemptats suïcides, als nostres pobles hi ha guerra i molts infants no tenen la possibilitat d’anar a l’escola o d’anar a treballar. I a la ciutat de Kabul les dones van a l’escola i a la universitat, però patint un risc i una inseguretat molt importants, amb pànic al cor, perquè no saben si quan sortiran de classe podran tornar o no a casa seva, perquè en qualsevol moment hi pot haver un bombardeig, un atemptat suïcida o un tiroteig.

Allà té la seva família, la seva mare i les seves germanes. ¿Què li diuen quan les visita?
Per una banda estan contentes perquè jo estic bé i perquè he aconseguit el que els il·lusionava, que és estudiar, poder aprendre i anar a la universitat, i per altra banda m’enyoren molt perquè era el cap de família, i encara ho sóc. Des d’aquí faig moltes coses per poder ajudar la meva família a l’Afganistan. I jo també els enyoro perquè és molt dur i molt difícil deixar les persones que més estimo, la meva família. Però és la vida que ens ha tocat. No és fàcil  superar el dolor, però hi pots viure i intentar buscar el costat positiu de la vida. 

¿Li agrada viure a Badalona?

Jo, gràcies a Déu, tinc una família d’acollida que són els meus àngels. M’han acollit a casa seva i m’han ajudat en tots els sentits, però enyoro molt l’Afganistan. 

¿El seu futur professional el veu en cooperació interna­cional?
Sí. Treballaria en cooperació internacional per poder arribar al meu país, perquè el meu somni és tornar a l’Afganistan i transmetre tot el que he après aquí, a Catalunya.

¿El seu futur és a l’Afga­nistan?
És la meva il·lusió, perquè és el meu país i perquè necessita persones formades i preparades, i crec que a Catalunya tinc la possibilitat d’aprendre i a l’Afganistan  tinc la possibilitat de transmetre. 

Encara que no vol que la relacionin amb la pel·lícula Osama, deixi’m fer referència al principi, que comença amb una frase de Nelson Mandela que diu  “No puc oblidar, però sí perdonar”. ¿Ha perdonat?
¿A qui he de perdonar? 

Als que han fet mal al seu país.
Mai no he sentit rancor ni  ràbia per ningú, perquè això és una cosa que t’afecta a tu mateix i no els altres. Jo ho tinc perdonadíssim tot. No tinc res en contra de ningú. L’única cosa que desitjo és que tot el que m’ha passat a mi no li passi a cap dona ni a cap infant més. No penso en el passat i vull pensar en el present, perquè no li passi a una altra Nadia. El meu somni és pensar en les futures generacions, tant a l’Afganistan com a Europa. Per a mi els éssers humans són molt importants. No guardo cap rancor a ningú, més aviat em sap greu la ignorància i el desconeixement.