Demà comença la Setmana de Cinema Francès, una ocasió de poder veure les darreres produccions d’aquell país gràcies a la iniciativa de l’ambaixada.  Per l’ambaixador Nicolas Eybalin, el francès s’aprèn bé a Andorra però opina que els andorrans haurien de tenir més confiança en el seu coneixement. Això repercutiria també en una major presència d’alumnes en els estudis superiors a França, un dels grans objectius de la representació diplomàtica.

Ja tenim la Setmana de Cinema Francès però és només el principi. Perquè l’objectiu és anar més enllà.
De moment es diu Setmana perquè en un festival hi ha més pel·lícules. Sovint hi ha un jurat, hi ha guardons i hi ha diversos actes paral·lels. Hem començat amb modèstia i esperem que vagi bé per poder convertir-ho en un festival. M’agradaria que el públic andorrà concedís un premi. Presentaríem deu o dotze pel·lícules, per exemple, i després de cada projecció el públic puntuaria d’1 a 10 o d’1 a 5 i es donaria un premi del públic i un del jurat. Això s’acostuma a fer als festivals.

Aquest any, sense ser un festival, però, tindrem la presència d’una actriu i d’un realitzador que són prou coneguts. 
Hi haurà l’actriu de la pel·lícula francotunisiana À voix basse, Eya Bouteraa, i el realitzador de L’abandon (Vincent Garenq). Parlaran de les pel·lícules amb els espectadors i el director ho farà, posteriorment, amb alumnes del Lycée Comte de Foix. Hauríem volgut disposar de la presència de més persones, però és complicat perquè estan en rodatges.

La gent del cinema, actors, actrius i realitzadors sempre atreuen públic en els festivals.
Crec que en pròximes edicions podem tenir més convidats, gent coneguda que pot atreure públic també en funció dels films que portem. M’agradaria també que pugui haver-hi una petita secció patrimoni, on es puguin exhibir dues o tres pel·lícules clàssiques del cinema francès i, potser, amb una mica d’explicació amb algú que ens vingui a parlar del film. 
El perquè és una cinta important, el que es va fer a partir d’ella i el que va aportar a nivell tècnic. Podria ser una classe magistral de cinema adreçada a tothom, però principalment als alumnes que segueixen les seccions audiovisuals del Lycée Comte de Foix i al Batxillerat Andorrà. 
Seria un mitjà per estar en  contacte amb personalitats amb capacitat per explicar una pel·lícula. Aquest any projectem Le corset, que es veurà a Andorra abans que a París. Es projectarà el diumenge 4 d’octubre i la pel·lícula ha guanyat el gran premi del jurat i el del públic al Festival d’Annecy. És un film que ensenya als infants que la vida és difícil, però que se’n pot sortir amb empenta i amb l’amor dels éssers més propers. 
Le corset s’estrenarà a París el 16 d’octubre. A Andorra tindrem dues setmanes d’avançament sobre els parisencs. M’agradaria també que, en pròximes edicions, un dissabte o un diumenge, hi hagués moltes pel·lícules d’animació, de curtmetratges, de migmetratges, de dibuixos animats per als infants. 

Sort d’aquesta Setmana de Cinema Francès, perquè tenim un problema de distribució a Andorra amb les pel·lícules franceses.
Això m’ha sorprès. Hi ha la feina de l’Aliança Francoandorrana, que està molt bé amb dues  pel·lícules per mes. El públic és principalment francès, i està molt bé. Però el que m’agradaria a mi és que els andorrans que no són de nacionalitat francesa puguin descobrir les nostres produccions cinematogràfiques. És una manera important de conèixer i de comprendre un altre poble, una altra civilització, una altra cultura.

La clau passa per haver de competir amb el cinema dels Estats Units?
Si estem tan a prop i si estem tan interessats per la vida americana, és que el cinema americà, les sèries americanes han forjat el nostre imaginari. Les pel·lícules estan ben distribuïdes i tenim la impressió de conèixer Amèrica. Veiem les seves pel·lícules, veiem les seves ciutats i tenim la impressió que és un país que ens interessa.

Però el cinema francès és potser el més gran a Europa.
Tenim la sort de tenir un cinema sòlid. A Europa hi ha hagut casos com el de cinema italià, que era molt potent als anys cinquanta, seixanta o setanta i que després pràcticament va desaparèixer. I hi havia també grans actors. Ara aquell gran cine italià ja no existeix. 
El nostre veí espanyol és una mica l’exemple contrari. El cinema espanyol s’ha desenvolupat, d’això en fa uns 40 anys. Hi ha Almodóvar, és clar, però actualment, el segueix tota una nova generació de cineastes espanyols molt interessants i molt prometedors. El que em sorprèn encara és que hi ha gent que pensa en el cinema francès com el de les pel·lícules sentimentals, i a la Setmana hi haurà un film èpic en dues parts sobre el general De Gaulle i una història una mica angoixant que porta per títol Histoires de la nuit. Les dues parts del film sobre De Gaulle han estat vistes per sis milions d’espectadors. I continua en cartellera.

Un altre aspecte per explicar la solidesa del cinema francès passa per l’avançament de diners (avance sur recettes) per a la producció a compte del que es recaptarà. Aquest sistema, creat per André Malraux el 1959, consisteix en una ajuda financera reemborsable destinada a la producció de llargmetratges (ficció, documental o animació) de nacionalitat francesa o majoritàriament francesa. Té com a objectiu principal fomentar la renovació de la creació recolzant tant les primeres obres com el cinema independent i audaç que té difícil encaix en el mercat comercial.
Té raó. És un dels principals pilars del cinema francès i que permet ajudar no només els cineastes francesos, sinó també els estrangers. Hi ha moltes pel·lícules estrangeres que es fan amb diners francesos amb l’ajuda del CNC (Centre national du cinéma et de l’image animée). 
Ja ho vaig explicar. Quan jo estava destinat a Grècia, el Festival international du Film Francophone de Grèce  es feia a Tessalònica. 
I hi ha molts realitzadors dels Balcans, de l’ex-Iugoslàvia, Bulgària, Romania...i joves cineastes que venen a presentar els seus projectes i aquestes persones necessiten diners que els ajudin a tirar endavant les seves produccions. I sap vostè quina és la frase que diuen entre ells? “Ask the French”. Demaneu als francesos, ells us ajudaran a fer la pel·lícula. Per això França és coneguda com el motor del cinema europeu. La pel·lícula Sirat és un bon exemple d’aquest treball de coproducció entre Espanya i França. 
A més, hi ha moltes pel·lícules i una gran xarxa de sales d’exhibició perquè no n’hi ha prou de rodar pel·lícules, cal exhibir-les. A banda de les ajudes econòmiques i de les sales, hi ha un tercer pilar, que és la cultura cinematogràfica. A França hi ha gairebé 70 milions d’habitants i hi ha 200 milions d’espectadors per any a les sales de cinema. Al Regne Unit n’hi ha 60 i a Alemanya amb 84 milions d’habitants, n’hi ha 100. És a dir, una mica més d’un film per habitant.

Centrant-nos en una de les pel·lícules que més poden cridar l’atenció hi ha la del general Charles de Gaulle en dues parts. Es pot considerar un biopic?
Vaig veure la pel·lícula a París. No és ben bé un biopic perquè explica quatre anys de la vida de De Gaulle. Hi ha alguna escena bèl·lica impressionat, com la batalla de Bir Hakeim (El pou del vell savi), un oasi al mig del desert de Líbia. Ja sap que a París hi ha el pont de Bir Hakeim i una estació de metro que porta aquest nom.
Bir Hakeim és una de les grans batalles africanes de la Segona Guerra Mundial, juntament amb El Alamein (Egipte) i el setge de Tobruk (Líbia) amb la defensa que van fer les forces aliades.
A Bir Hakeim, les forces de la França Lliure dirigides pel general Pierre Kœnig van defensar la seva posició amb només 1.000 soldats contra 10.000 alemanys dirigits pel general Rommel i va frenar els alemanys que perseguien els anglesos. Gràcies a aquesta resistència, els anglesos es van recuperar i van poder contraatacar per acabar derrotant els alemanys.

Charles De Gaulle va visitar Andorra el 23 d’octubre del 1967 en la primera visita oficial d’un copríncep francès. Encara avui en dia, De Gaulle és un personatge molt recordat i ara aquesta pel·lícula permetrà que les noves generacions el coneguin.
És una pel·lícula que ens mostra la grandesa del personatge, que mostra una gran confiança en si mateix que pot fer pensar en una mena de follia, però que realment és fe. A l’inici de la pel·lícula es veu que està sol i que molt poca gent li fa costat. El general De Gaulle és com una mena de geni visionari. Vull destacar també els diàlegs amb Wiston Churchill. Van ser dues grans personalitats.

Entre algunes escenes promocionals de la primera part de la pel·lícula n’hi ha una de molt especial on Charles De Gaulle amb un cotxe se’n va cap a un tanc alemany a prop del poble de Montcornet (al departament de l’Aisne). Una maniobra que pot semblar suïcida.
Això va ser durant els combats de maig del 1940, on els francesos van estar sovint en retirada però hi va haver una petita victòria i va ser aquesta. Però hi ha altres escenes remarcables, com un combat al desert amb la segona divisió armada del general Philippe Leclerc amb l’actor Niels Schneider. 

Curiosament no s’han fet massa pel·lícules sobre De Gaulle, però els darrers anys n’han arribat dues més, a banda de la que podrem veure a la Setmana que comença demà dimarts (29 de setembre) i que s’allargarà fins al 6 d’octubre.
Hi ha hagut sèries, telefilms i de pel·lícules hi ha les protagonitzades per Lambert Wilson  [De Gaulle, 2020 ] i Samuel Labarthe [De Gaulle, l’éclat et le secret ].

Ara ha estat el torn de Simon Abkarian en el paper del general De Gaulle. Aquest actor va ser el guanyador d’un Premi Molière al millor actor l’any 2001 per l’obra de teatre ‘Une bête sur la Lune’.
És un actor d’origen armeni. Ell mateix diu que és armeni el Líban. Va viure a França fins als 9 o 10 anys i quan va tornar al Líban, els companys d’escola li deien De Gaulle.

Un altre aspecte interessant de la Setmana de Cinema és que les pel·lícules estaran subtitulades en català.
Hi ha andorrans que pensen que no acaben d’entendre del tot el francès i per això des d’un principi vam decidir subtitular les pel·lícules.

A banda de la Setmana de Cinema, estem a l’inici del curs educatiu 2026-2027 i amb ell una nova edició del Saló dels estudis a França. Hi ha prevista alguna novetat?
El Saló dels estudis a França tindrà lloc el 12 de novembre i voldríem en un futur que els alumnes andorrans poguessin anar un cop l’any al Saló dels estudis superiors que es fa a Tolosa, l’Infosup.

Un altre objectiu és augmentar el nombre d’alumnes que segueixen els seus estudis superiors a universitats de França.
La majoria dels alumnes que van a França venen del sistema educatiu francès, però penso que també hi hauria d’haver més alumnes del sistema andorrà o de l’espanyol. Crec que els alumnes aprenen bé el francès però diuen que no l’acaben de parlar com cal i que si van a França no se’n sortiran. Penso que els andorrans haurien de tenir més confiança en el seu coneixement del francès. Pel que fa als estudis, i  segons les darreres dades que tenim, hi ha  220 alumnes andorrans que cursen els estudis superiors a França i 1.200 a Espanya.