Odile Sarroca: “El trànsit de persones és un risc a assumir posant el màxim de garanties”

La metgessa internista i especialista en infeccions es mostra satisfeta de la gestió de la crisi feta a l’hospital i assegura que s’està molt més preparat per fer front a un rebrot. Amb tot, admet dificultats de previsió, tot i que s’espera que hi pugui haver focus molt més sectorials.

Com valora la gestió que s’ha fet de la situació?
A l’hospital jo crec que hem anat bastant bé. Evidentment sempre tot pot ser millorable i és important que tot el que es pugui millorar ho mirem ara amb tranquil·litat de cara a nous episodis, però penso que ens n’hem sortit bastant bé. En algun moment hem arribat a aquell punt on les coses se’t poden complicar, però no hi vam arribar.

L’etapa no es dona per tancada, però quan miren enrere, ho fan amb orgull?
Crec que impera més el sentiment de prudència que res més. Hem de continuar molt alerta. No ho hem fet malament, però mirem què podem fer millor, tot allò que pot passar i que hem de preveure. Hi ha un sentiment més de prudència que d’orgull. Encara no ho veiem com una cosa tancada, ho veiem com un primer pas passat i passat raonablement bé donada la situació, però encara amb molta prudència.

En cas que hi hagués un rebrot important, s’està millor preparat per fer-hi front?
Seguríssim. Un punt bàsic com és la capacitat de diagnòstic, per detectar els casos molt ràpid, veure els contactes molt ràpidament i saber si tenen la malaltia o no, estem molt més preparats. Al final quan comença tot això no saps massa res, has llegit molt, has mirat molt el que han fet els altres, però fins que tu no hi ets, no veus com són els pacients i com es comporten. Ara tenim molt més coneixement, tant el que s’ha generat a fora, com el que hem generat nosaltres. Per tant, crec que sí, realment estem molt més armats per fer-hi front del que estàvem al principi, sobretot amb coneixement i amb diagnòstic.

Després de dos mesos, què s’ha pogut aprendre del virus i què falta per conèixer?
Falten moltes coses per conèixer, moltes de bàsiques com el contagi, per exemple. Nosaltres hem donat pacients per curats amb dues PCR negatives quan probablement es deixa de contagiar molt abans. Tenir seguretat sobre quan es deixa de contagiar ens permetria desaïllar pacients molt abans i per tant, recuperar activitats molt abans.

I els tractaments?
Aquesta també és una part importantíssima. Sabem que la majoria de pacients no necessiten tractament, però sobretot, per a aquells pacients més greus falta tenir la seguretat sobre quin és el millor moment per administrar cada tipus de tractament, l’antiinflamatori o el que té efecte antivíric. Tampoc tenim eines per predir el futur de l’epidèmia i saber si hi haurà un rebrot important i quan.

I sobre la immunitat dels pacients?
Aquest és un gap molt important que no sabem. La majoria de les coses les suposem per l’experiència en altres infeccions, però no tenim temps ni estudis suficients per saber quant de temps és efectiva o si sempre el fet de tenir anticossos és sinònim de tenir immunitat efectiva total contra la infecció. Ni tan sols sabem si només hi ha un tipus d’immunitat associada a fer front a la infecció, per tant, ens falta molt coneixement encara.

Quant als tractaments amb hidroxicloroquina i azitromicina, quins resultats han donat segons el que han vist aquí?
Són medicaments amb els quals hi ha hagut molta controvèrsia, nosaltres el que sí que podem dir és que hem vist que és un tractament segur, no hem tingut efectes secundaris adversos remarcables fora dels digestius poc importants. No hem tingut cap complicació cardíaca, cap arrítmia, ni en pacients de planta ni UCI que estaven monitorats de forma molt estricta mentre rebien el tractament.

I alguna certesa?
El que sí hem vist és més difícil utilitzar-ho per poder extreure conclusions. El que falta a nivell mundial són estudis en què compares pacients a qui dones i a qui no dones i són pacients amb característiques similars. I a més, ni el metge ni el pacient no saben si estan rebent el tractament. És un estudi que nosaltres no hem fet. Hem tractat aquells pacients que ens preocupaven més de forma inicial i després veient que teníem un perfil de seguretat bo, ho hem ampliat a casos que es podien complicar sempre explicant als pacients que eren tractaments amb una evidència no prou sòlida. Qui l’ha volgut rebre se li ha donat l’oportunitat de rebre’l. Veurem com surten els estudis.

Han pogut comprovar si amb el pas dels dies, els canvis climatològics, etcètera ha fet canviar la virulència amb què actua el virus? Els darrers casos no semblen tan greus.
Hi ha teories per a tots els gustos, però el que segur que passa és que tenim menys gent i com que diagnostiquem més veiem la foto més completa i estadísticament ens toquen menys casos greus.

Tindrem rebrot a la tardor?
[Riu] La pregunta que fa tothom! Els epidemiòlegs tenen tendència a dir que és possible, hi ha diferents factors que hi poden influir. Però saber-ho no ho sap ningú.

Estem en una situació amb més dubtes que certeses.
Efectivament. Però sabem que marxar, el virus no ha marxat. Tenim casos, per tant no ha marxat. Sí que el tenim en una dimensió ridícula pel que ha sigut, però en tant que no ha marxat, la possibilitat de rebrot és clara. Més que d’un gran rebrot, de tenir brots com el que hem tingut a Salita, a llocs determinats, més sectorials i permetin un tractament més sectorial més que una gran epidèmia. Això ho sabem, la resta...

A l’hospital, tot i tornar a la normalitat, s’ha previst una reorganització de les instal·lacions per si cal fer front a un rebrot?
El que sabem és el que hem arribat a necessitar i per tant ara tenim mitja planta Covid que continua oberta i la idea és que continuï. Estem preparant una altra planta amb llits, que podria ser la prolongació de l’UCI o de la planta, en funció de les necessitats, per no haver d’interrompre l’activitat de la resta de llocs. És a dir, s’estan preparant diverses alternatives. L’hospital el que veu és que necessita espais que siguin versàtils, que es puguin utilitzar en època Covid o no Covid, sense hipotecar tota la resta. I amb això és amb el que s’està treballant. El que ens agradaria és que no hi hagués un altre tancament com el que hi ha hagut, que es permeti continuar en funció de la situació de cada moment, intentar interferir el mínim en la resta d’activitat i fer-ho de forma segura.

Des del punt de vista epidemiològic, és positiu que encara hi hagi restriccions a les fronteres?
Nosaltres tenim una situació molt, molt controlada, amb persistència de focus de virus però amb molt poca activitat. Si obres fronteres amb països que no tenen la teva mateixa situació, evidentment és un risc el trànsit de persones, però és un risc que hem d’assumir. Hem d’intentar posar el màxim de garanties, però no pot ser que no ens morim de Covid però que ens morim de gana. S’ha de poder fer compatible.

Tenir eines per reaccionar ràpid.
Sí, si això suposa un risc poder detectar-lo ràpid, tractar-lo ràpid i si en algun moment fan falta tancaments que siguin el més sectorials possible i més curts, crec que d’alguna forma ens hem d’adaptar a viure amb la situació. Hem de posar les màximes mesures de seguretat però hem de continuar avançant, perquè l’estat de salut de la població no només depèn del coronavirus, depèn que tinguin feina o que puguin accedir a la sanitat.

I no oblidar-nos de les mesures de protecció.
Al final la protecció és barata i efectiva. En canvi, tota la resta és molt més costós. La principal mesura és mantenir les distàncies de seguretat, evitar contactes estrets en la mesura del possible, l’ús de mascareta en aquelles situacions en què és més difícil mantenir la distància social, perquè jo no sé si puc estar malalt. I després hi ha una cosa molt important que és que al mínim símptoma compatible siguem capaços de buscar activament els casos, diagnosticar-los ràpid i aïllar-los ràpid.