Venint del món de l’art, com ha estat que ha acabat amb aquest nou càrrec?
Com moltes coses a la vida, ha estat per un cúmul de circumstàncies. No és un encàrrec que surti al diari. Aquesta realitat va associada al que m’ha passat a la meva vida. Tinc 51 anys i he fet unes quantes coses, diferents entre elles. La meva formació és jurídica, soc advocat a Espanya i França, però ho vaig deixar per dirigir una agència de models. A continuació vaig representar fotògrafs de moda i publicitat, i ho segueixo fent. Totes aquestes feines les he buscades. Ara farà set anys que vivim a Andorra, amb la dona, el fill i tres gossos, també hem viscut a París i Barcelona, i vam venir al Principat buscant seguretat jurídica.

Precisament ara alguns actors es queixen de falta de seguretat jurídica arran de les lleis i mesures aprovades per a l’habitatge.
La llei és interpretable i en funció de les circumstàncies, tens una visió subjectiva. L’idoni és que tothom estigui d’acord amb com s’aplica, però no és així. Per la meva experiència, Andorra és un escàndol de país, en el sentit positiu, per la seguretat física i jurídica, la qualitat de vida, la natura i la fiscalitat.

En tot cas, creu que n’hi ha més aquí que a Espanya o França?
En el cas francès no ho podria afirmar, perquè no ho he patit. Ara bé, quan creuo la frontera, automàticament les defenses es relaxen. És un país que és una anomalia històrica meravellosa, i jo i la meva família som feliços aquí. I això lliga amb com arribo a ser cònsol de Mònaco a Andorra, ja que tinc una galeria d’art especialitzada en fotografia, de la qual, després de tres anys, he volgut que se’n parli al màxim possible als mitjans de comunicació d’aquí i de fora. Cada cop que se m’ha fet una entrevista per una exposició, sempre em demanen què hi fa una galeria d’aquestes característiques a un poblet com Anyós. De forma natural, des que he arribat aquí, faig d’ambaixador per les activitats professionals, perquè parlo de la meva experiència personal, molt positiva. Aquest és un dels aspectes que van provocar que l’ambaixadora Eva Descarrega m’ho proposés. Aquest món dels cònsols honoraris, que són persones que no venen de la carrera diplomàtica, sorgeixen per contactes amb persones amb les quals hi ha una bona entesa, i li vaig dir que sí, ja que en el seu moment em vaig plantejar ser diplomàtic, tot i que en tenia una idea romàntica. Vaig estar un any a la Comissió Europea i vaig decidir que no estava fet per a mi, i vaig continuar per una altra banda.

Quina vinculació té amb Mònaco?
Fins ara no en tenia cap, tot i que hi he anat sobretot per raons culturals, ja que és un país molt potent des d’aquest punt de vista tot i ser petit, per l’òpera o el festival de jazz. La meva sensibilitat amb el món de l’art va fer que Descarrega m’ho demanés, em va posar en contacte amb ells, que em van mirar de dalt a baix, i vaig passar la prova.

Ho encara amb il·lusió?
Em fa una enorme il·lusió, però des del punt de vista d’estatus, en soc insensible. El que m’agradaria és ser el responsable de la millora de les relacions entre els dos països. Voldria ajudar en la mesura del possible, sobretot en els dos àmbits en què puc fer alguna cosa: cultura i esports, on hi ha més similituds. També és un honor ser el representant diplomàtic de dos països amb una història molt llarga.

Quins objectius s’ha marcat?
Soc més aviat un home d’acció, així que la meva idea no és només tenir una targeta maca de visita.

Però la diplomàcia va lenta...
Soc un principiant. La diplomàcia serà d’una manera, però jo soc d’una altra.

Així, vol exercir el càrrec tal com és?
Exacte, i a més, és el que m’han demanat. En primer lloc, soc la cara visible d’aquest país a Andorra, així que vull representar-lo de forma honorable. En segon lloc, la responsabilitat és estar present en el cas que un monegasc que estigui de pas ho necessiti. A més, l’any 2026 serà el 20è aniversari de les relacions bilaterals. És una xifra rodona que serà una excusa fabulosa per organitzar un acte maco. Així, m’agradaria que a Andorra hi hagués una plaça que es digués plaça de Mònaco, i m’agradaria encara més que aquesta plaça tingués una escultura d’un escultor de talla internacional. Seria una manera de fer un còctel que sumi tots els ingredients, afegint cultura en la relació entre els dos països, amb l’objectiu d’atraure un turisme de qualitat interessat en la cultura. 

Des de Mònaco li han deixat carta blanca?
Per ser sincer, no m’han marcat cap camí ni m’han deixat carta blanca, ni una cosa ni l’altra.

Li han posat límits?
No, ni límits ni carta blanca, no tinc uns paràmetres.

Algun encàrrec li hauran fet?
De moment no, però potser és perquè la diplomàcia va lenta i encara no me l’han fet. Crec que han vist en mi una persona amb sentit comú i coherent, i bàsicament el que esperen és que sigui proactiu fent propostes interessants.

Ha pensat en visites mútues d’autoritats?
Per descomptat, això és molt important. De fet, aquestes visites tindran lloc de forma força ràpida. L’ambaixadora de Mònaco a França, si tot va bé, abans que acabi l’any, ha de venir a Andorra a presentar les credencials. El 2025 es faran els Jocs dels Petits Estats i el príncep Albert sempre ha fet acte de presència.

Hi ha alguna cosa a millorar en les relacions entre els dos països?
Les relacions són excel·lents, tot i que jo acabo de posar-m’hi, encara no en soc expert. Però hi ha dues coses que poden millorar. En primer lloc, les visites mútues de la societat civil, i, en segon lloc, els intercanvis de negocis. Són dos països que s’entenen per les similituds que tenen, però des del punt de vista econòmic, a la seva balança respectiva, pesen poc. Formalment, les relacions són excel·lents, però des del punt de vista de negoci, hi ha camí per recórrer. Cal una comunicació més efectiva.  

Mònaco s’ha retirat de les negociacions per l’acord d’associació i Andorra continua. Com ho veu?
Això va associat a la seguretat jurídica, un aspecte molt subjectiu. En un viatge en grup, si les circumstàncies objectives de cada viatger són idèntiques, perfecte. Tot i que Mònaco i Andorra tenen moltes semblances, no són idèntics, ni per cronologia ni històric ni actualment. Per tant, crec que Mònaco s’ha trobat en un moment històric en què ha decidit, per raons associades al seu lògic interès, no continuar, tot i que això no vol dir que més endavant no ho faci. Però no li veig una raó específica i associada al camí que fan San Marino i Andorra. Han decidit retirar-se per circumstàncies personals, és un tema de moment, com passa en les relacions humanes.

Quin futur els augura als microestats en aquest escenari de globalització i d’integració a Europa?
Justament posa el focus on s’ha de posar. La situació de Mònaco és diferent, perquè la relació amb França és molt específica, ja que forma part del territori Shenguen i compta amb el suport de la banca francesa. No tinc la bola de vidre ni l’expertesa. Crec que és una incògnita però depèn de cada país. Vivim uns temps tan convulsos que és una pregunta difícil de contestar. El que és important és no anar per lliure, ja que és una obvietat que vivim en una societat connectada. Ara bé, al mateix temps és igual d’important no perdre la personalitat i no diluir-se, un argument que funciona no només amb els països, sinó també amb les persones. S’ha de buscar un equilibri entre l’interès personal del país i no aïllar-se.

Fa relativament poc que Andorra finalment va construir un casino. Creu que vol emmirallar-se amb Mònaco en aquest aspecte?
El fet de tenir o no tenir un casino no té res a veure amb Mònaco, ja que hi ha casinos a molts llocs del món, és un negoci com un altre...

Presenta riscos...
La vida és un risc en si mateixa, així que les coses no s’han de fer en funció de si són un risc o no, perquè va associat a la idiosincràsia de la vida. Si es fa bé, és una oferta més per a un públic, i això és positiu. Crec que Andorra és un tresor que s’ha de cuidar i per això s’han de maximitzar els seus recursos. En aquest sentit, tinc tendència a pensar que és més important la qualitat que la quantitat. És cert que quan sento que Andorra acull 10 milions de turistes i això es presenta com a dada fabulosa, amb 85.000 habitants, em sembla una xifra molt alta. Per emmirallar-se amb Mònaco, seria positiu que fossin menys visitants, però de més qualitat.

Mònaco i Andorra presenten problemes comuns, com ara l’accés a l’habitatge?
És obvi que l’habitatge és un problema comú, però presentem diferències en el territori. Mònaco és un dels països amb més densitat de població, mentre que a Andorra només es pot construir al 10% del territori.