Ha parlat obertament de la seva experiència amb l’addicció. Com l’ajuda per liderar l’associació?
Jo crec que ajuda perquè Projecte Vida és una associació creada des de la primera persona. Forma part del nostre ADN. Quan has passat per una addicció, coneixes moltes de les pors, de les excuses i també del patiment que hi ha darrere. Això no et converteix en un expert, però sí que et permet entendre millor moltes de les persones que arriben a demanar ajuda.

També crec que ajuda a trencar l’estigma. Moltes vegades les persones pensen que una addicció només els passa als altres, fins que escolten algú que ha passat pel mateix i que ha aconseguit recuperar-se. Per això continuem apostant pels grups d’ajuda mútua. Jo sempre he cregut molt en la força del grup. Durant molts anys vaig jugar a rugbi i allà vaig aprendre que és molt difícil tirar endavant tot sol, i la importància de jugar en equip. En el cas de Projecte Vida, els grups són una eina comunitària molt potent perquè les persones comparteixen experiències, s’ajuden i descobreixen que no estan soles. A més, els grups són espais molt horitzontals. Molta gent pensa que només rep ajuda qui arriba nou, però jo també continuo rebent ajuda. Cada setmana aprenc coses escoltant les experiències dels altres.

Quins són els objectius principals d’aquesta nova etapa? Què canvia i què es manté?
Les línies principals continuaran sent les mateixes. Volem seguir reforçant els grups d’ajuda mútua, el treball amb les famílies, el club de lectura que fem al centre penitenciari, la sensibilització social i la col·laboració amb l’Administració des d’una mirada comunitària.

Una de les coses que m’agradaria impulsar és una xarxa de socis que ens permeti donar més estabilitat econòmica a l’associació. Necessitem recursos per continuar creixent i arribar a més persones. També em fa molta il·lusió posar en marxa el projecte de l’hort comunitari. Durant el meu ingrés terapèutic hi havia hort i també activitats amb animals, i vaig poder comprovar els beneficis que ens pot arribar a generar. Treballar un hort t’obliga a tenir una rutina, a sortir de casa, a fer activitat física, a responsabilitzar-te d’alguna cosa i a compartir temps amb altres persones. També ajuda a reduir l’estrès, millorar l’estat d’ànim i dona una sensació de calma que moltes vegades és difícil de trobar. Pot semblar una cosa senzilla, però per a moltes persones en recuperació pot ser una eina molt valuosa.

Quins tabús existeixen encara a Andorra a l’hora de demanar ajuda per un trastorn addictiu?
Jo crec que a les societats petites encara pesa molt allò de  què diran. Nosaltres ho veiem des de fa anys. Hi ha persones que triguen molt a demanar ajuda perquè tenen por de ser jutjades, assenyalades o etiquetades. També n’hi ha que ens expliquen que no volen anar a determinats recursos públics perquè tenen por que la informació aparegui a la seva història clínica o els preocupa que això pugui tenir conseqüències en la seva vida laboral o personal. L’estigma continua existint i sent una barrera important. Per això insistim tant en la sensibilització i en la necessitat de parlar de les addiccions amb normalitat.

Projecte Vida ha alertat sobre l’augment de casos relacionats amb el joc, les criptomonedes i l’addicció de la gent gran als psicofàrmacs. Com els estan abordant? Què s’hauria de fer des de l’Administració?
Nosaltres fa temps que alertem d’aquestes situacions. Ho hem traslladat tant a l’Administració com al cap de Salut Mental perquè són realitats que cada vegada veiem més presents. També hem presentat algunes propostes al Pla Nacional contra les Drogodependències i estem en espera de veure quines es poden portar a terme. Des de Projecte Vida continuarem fent el que sabem fer: informar, sensibilitzar i explicar aquestes problemàtiques perquè moltes vegades passen desapercebudes fins que ja han generat conseqüències importants.

Pel que fa a l’Administració, creiem que cal continuar divulgant, sensibilitzant i informant la població. Però sobretot creiem que fan falta dades. És molt difícil planificar recursos si no sabem exactament què està passant. També pensem que hi ha àmbits, com el joc o determinades inversions especulatives, en què la regulació i la prevenció haurien de tenir un paper més important.

Ara feia referència a les dades. Per què costa tant tenir un mapa exacte de les addiccions a Andorra?
És una bona pregunta i sincerament no tinc la resposta. El que sí que sabem és que sense dades és molt difícil saber on s’han de posar els recursos. Nosaltres podem explicar el que veiem cada dia a l’associació, però això només és una part de la realitat. Necessitem conèixer millor què està passant amb els nous consums, amb les addiccions comportamentals, amb els joves, amb la gent gran i també amb les diferències entre homes i dones.

Per a nosaltres, les dades són imprescindibles. Treballar sense dades és una mica com treballar a cegues. Pots tenir intuïcions, percepcions i pots detectar tendències, però és molt difícil saber si els recursos s’estan destinant allà on realment fan falta. Al final, les dades no són només números. Darrere de cada dada hi ha persones. I són una eina fonamental per prendre decisions, planificar serveis, detectar noves necessitats i saber si realment estem fent les coses bé o si cal canviar-les.

Recordi’ns quin és el perfil de les persones que truquen al telèfon de suport de l’entitat actualment?
La realitat és que cada vegada hi ha menys un perfil concret. Entre gener i maig hem atès 121 persones i hem realitzat 138 seguiments. Això ens permet veure una realitat molt diversa. L’alcohol continua sent una de les principals causes de consulta, però també estem observant un augment del policonsum, especialment quan hi ha cocaïna implicada. També ens arriben casos relacionats amb el joc, les apostes esportives i les criptomonedes. Una altra realitat important és el paper de les famílies. Moltes de les persones que contacten amb nosaltres no ho fan per elles mateixes, sinó perquè estan preocupades per un fill, una parella, un germà o una altra persona propera. Sovint el patiment de les famílies és molt gran i no saben on demanar ajuda.

També observem que cada vegada més dones s’atreveixen a demanar ajuda. Durant molts anys les addiccions en les dones han estat especialment invisibles a causa de l’estigma i del judici social, i pensem que això està començant a canviar. Al final, una de les coses que hem après és que l’addicció no entén d’edat, de professió ni de situació econòmica. Pot afectar qualsevol persona. 

Sobre l’UCA, valoren positivament que s’hagi traslladat al Ròdol. Quin retorn tenen dels usuaris?
Jo crec que és positiu que l’UCA tingui un espai propi fora de l’hospital i que estigui més integrada amb salut mental. Pensem que és un pas endavant. Ara bé, també hem rebut comentaris d’alguns usuaris que consideren que l’espai és una mica reduït i que hi ha aspectes físics que es podrien millorar. Al final, el més important és que les persones se sentin còmodes i ben ateses. Dit això, creiem que encara és aviat per fer una valoració definitiva i que caldrà veure com evoluciona.

En quin punt es troba l’Observatori d’addiccions?
Des del nostre punt de vista, avança més lentament del que ens agradaria. Nosaltres sempre diem que és molt difícil planificar recursos si no sabem exactament què està passant. Necessitem dades actualitzades sobre els consums, les noves conductes addictives, les diferents franges d’edat, les diferències entre homes i dones i les necessitats reals de la població.

Les dades són imprescindibles. L’OMS insisteix des de fa anys que les polítiques de salut han d’estar basades en l’evidència. I per tenir evidència, primer cal tenir dades. Sense dades, moltes vegades acabem treballant amb percepcions, que són importants, però no substitueixen la informació objectiva. Per això creiem que l’Observatori és una eina necessària. No es tracta només de tenir números, sinó de disposar d’una fotografia real de la situació que permeti prendre decisions basades en l’evidència, planificar recursos i anticipar necessitats futures. Esperem que es pugui consolidar al més aviat possible.

Com estan funcionant els grups d’ajuda mútua?
Continuen sent el cor de Projecte Vida i una de les eines més importants que tenim. Jo sempre dic que una persona es pot recuperar sola, però és molt més difícil. Quan comparteixes el camí amb altres persones que han passat per situacions semblants, moltes coses canvien. Actualment tenim un grup de famílies dues vegades al mes, un taller de prevenció de recaigudes també dues vegades al mes, dos grups de dones cada dimarts i els grups mixtos de primera persona cada dimecres. Aquest any hem fet un pas important obrint un segon grup de dones. Actualment participen unes set dones a cada grup.

També continuem amb els grups mixtos de primera persona, amb una participació estable d’unes dotze persones, i amb el club de lectura que fem cada dimecres al centre penitenciari. Per tant, aquest any no només hem mantingut els projectes que ja teníem, sinó que hem ampliat recursos amb un nou grup de dones i amb el taller de prevenció de recaigudes.

I com a novetats?
D’altra banda, de cara al 2027 Projecte Vida vol impulsar un nou grup específic per a homes amb trastorns addictius inspirat en el programa Hombres y Adicciones. Intervención desde perspectiva de género, desenvolupat per la Xarxa d’Atenció a les Addiccions (UNAD) a Espanya. La iniciativa busca oferir un espai de suport mutu on treballar aspectes com ara la gestió emocional, la solitud, les relacions personals o les dificultats per demanar ajuda, amb l’objectiu de complementar els recursos existents i afavorir una recuperació més integral dels participants.

Insisteixen en la prevenció, què més s’hauria de fer?
La prevenció i la sensibilització són claus. De fet, els principals organismes internacionals que treballen en l’àmbit de les addiccions insisteixen que invertir en prevenció és una de les mesures més eficaces i rendibles que pot fer una societat. Moltes vegades pensem en la prevenció només com una xerrada a una escola, però és molt més que això. La prevenció ha de començar molt abans i ha d’implicar les famílies, els centres educatius, els espais esportius, els llocs de treball i la comunitat en general.

També creiem que és important parlar més de salut mental, de gestió emocional, de soledat, de trauma i de benestar. Moltes vegades l’addicció no és el problema inicial, sinó la manera que troba una persona per intentar gestionar un malestar que porta temps arrossegant. A més, cal continuar sensibilitzant la societat per reduir l’estigma. Encara hi ha moltes persones que no demanen ajuda per por al judici dels altres, i això és una barrera que hem de continuar combatent.

Igualment, cal continuar reforçant les accions de reducció de danys, especialment durant l’estiu i les festes populars, períodes en què augmenta el consum d’alcohol i altres substàncies. Celebrem que aquest any s’estiguin impulsant més iniciatives de sensibilització, però és important entendre que la prevenció és una feina constant i de llarg recorregut. La responsabilitat no recau únicament en els consumidors, sinó en tota la societat. És fonamental continuar sensibilitzant la població sobre els riscos associats al consum, fomentar hàbits responsables i recordar la importància de complir la normativa vigent, especialment pel que fa a la venda i dispensació d’alcohol a menors d’edat.

O sigui, la prevenció és cosa de tots.
Sí. La prevenció més efectiva és aquella que implica tota la comunitat: famílies, centres educatius, administracions, entitats, professionals i també els establiments que venen alcohol. Finalment, pensem que és necessari disposar de més dades i més informació sobre el que està passant. És molt difícil prevenir adequadament si no sabem quines són les realitats emergents, quins col·lectius són més vulnerables o quines conductes estan augmentant.

La prevenció funciona millor quan és continuada, basada en l’evidència i quan implica tota la comunitat. Les addiccions no són només un problema individual, són una realitat que ens afecta a tots i que necessita una resposta col·lectiva.