L’escenari que augura per a fi d’any, si es concreta un IPC que ara mateix frega el 7,3%, és quasi apocalíptic: què passarà amb els lloguers? I amb els salaris? No és més optimista respecte a les mesures liberalitzadores –reducció de la cessió obligatoria, menys càrrega fiscal– que han portat, diu, l’efecte contrari al que perseguien: menys pisos disponibles per als treballadors. Si no està en campanya, li falta poc.

Escissions per la dreta, moviments per l’esquerra, i sospito que DA fregant-se les mans.
DA tindrà les mateixes dificultats que tindrà tothom, bàsicament, obtenir bons resultats a les llistes territorials. Hi ha un empat tècnic en les llistes nacionals, on DA i el PS vam treure cinc consellers. No intueixo que pugui haver-hi grans diferències en aquest sentit, però sí que percebo un cansament de bona part de la classe política i de la gent que està més a prop de la gestió amb les maneres de fer de DA i de Xavier Espot. Això es pot traduir en acords parroquials que facin possible el canvi polític que a mi em sembla que el país necessita.

El necessita el país... o el PS?
La situació és molt complicada, i la tardor ho serà encara més i no veig en Xavier Espot la voluntat d’afrontar aquesta gran crisi que ens ve. DA opta sempre per governar en solitari, defuig tot tipus de col·laboració, està dividint i fragmentant el país, mentre que el que demanarà el final d’any  és cohesió, acords, diàleg. Em temo que no són les maneres de fer ni de DA ni de Xavier Espot.

El Govern governa, vostès són l’oposició.
El final d’any serà molt complicat. El que demanem és seure en una taula per assolir grans acords nacionals com a mínim entre les forces amb més representació al Consell, i també amb la societat civil, sobre els grans temes d’Estat: habitatges, salaris, pensions. Efectivament, a l’altra banda sempre hem tingut la mateixa resposta, i en això sí que s’ha de reconèixer que Xavier Espot no varia de criteri, la seva resposta sempre és: “Jo governo i vosaltres sou l’oposició i cadascú ha de fer la seva feina”. Aquesta manera de fer en matèria d’habitatge ens ha portat fins a la situació actual. S’ha desmantellat bona part de la xarxa que hi havia per fer polítiques d’habitatge...

Com ho han fet?
Eliminant les cessions obligatòries i reduint la càrrega fiscal per afavorir els projectes d’inversió: Les conseqüències estan a la vista: construcció desmesurada i per tot arreu, afavorida per aquest alleugeriment de la imposició i la reducció, en alguns casos fins a eliminar-la del tot, de les cessions. El resultat és el contrari al que pretenien, no hi ha més habitatge disponible per a la gent del país, sinó menys.

Vincula la falta d’habitatge a la flexibilització de la cessió i dels impostos.
La relació és directa. El marc fiscal lligat a la construcció ha estat desmantellat en aquesta legislatura sota el principi per a mi equivocat que com més es construeixi millor per a l’habitatge, quan l’únic que s’ha fet és afavorir l’especulació immobiliària. El Govern i els comuns s’han quedat sense els terrenys que es podien obtenir per la cessió, sense els ingressos derivats dels imposts que tots aquests projectes haurien hagut de pagar. Sense els mecanismes per compensar aquesta política que, més que liberalitzar-la, ha afavorit l’especulació.

Vostès el que proposen és recuperar les cessions i més impostos a les promocions immobiliàries.
És evident, sense aquests mecanismes tota aquesta construcció no reverteix en absolut en l’interès general. S’han volgut desmantellar, no  sé si s’ha fet intencionadament, per afavorir tal o tal projecte o sector econòmic, o s’ha fet des del desconeixement de les repercussions que aquesta política podria tenir. Un escenari em sembla malament; l’altre, no saber com funciona la política urbanística, pitjor. El que tenim ara és construcció per tot arreu i inversió externa per comprar aquests habitatges. Però els pisos per a la gent que treballa i que tira endavant el país no hi són.

El problema que tenim és que no hi ha habitatge de lloguer. No sembla mala política estimular-ne la construcció.
S’han afavorit les promocions fent-les més rendibles, traient la càrrega fiscal i la cessió, però això no s’ha traduït en més pisos de lloguer, sinó en més promocions de nivell alt, que ara són també més rendibles. Per a nosaltres és una temeritat. El ministre d’Habitatge ja ens ho havia vingut a explicar al Consell quan era gerent d’Acoda i nosaltres ens dúiem les mans al cap. El resultat és que els promotors guanyen més diners, i a canvi no ha obtingut absolutament res, perquè no hi ha més pisos disponibles per al mercat de lloguer al qual pot accedir un treballador.

Tenim Institut de l’Habitatge, pisos socials en perspectiva. Vostès ho havien reclamat. 
Això és una afirmació molt optimista. El que s’ha fet no són pisos socials, sinó pisos per a col·lectius vulnerables. Una altra cosa són els pisos a preu assequible, que ni hem vist ni veurem. Fa dos anys i mig que es va anunciar el projecte de Borda Nova, i només n’existeixen  uns dibuixos i uns plànols, no hi ha cap projecte constructiu. Quan portes tres anys sense posar ni un euro per habitatge a preu assequible al pressupost, i creus que la desregulació portarà la solució, és impossible resoldre-ho. 

Quina solució proposen?
Vam proposar transferir els 37 milions previstos per al recinte multifuncional, del qual ni tan sols se’n sap quina serà la ubicació, per fer habitatge a preu assequible, i han dit que no. Si no hi ha diners, ja pots crear taules, instituts... No es pot culpar ningú més que el Govern, que en aquesta legislatura el que han fet és destrossar l’accés a l’habitatge i crear un marc del qual serà molt difícil sortir. En tot cas no seran ells qui ens en traurà.

Llogar i comprar per rellogar, tampoc els sembla bé?
Aquesta idea és una bona idea, tan bona que la portàvem al programa: hi proposàvem crear un fons de gestió d’habitatges. DA ens ho va mimetitzar en el fons publicoprivat, però és que portem tres anys i mig i no hem avançat ni un centímetre. Si repassa l’hemeroteca veurà que el 2019 els diaris deien que a la tardor d’aquell any el fons ja estaria en marxa. Han passat tres anys i estem allà mateix. Tot plegat denota poca convicció.

L’altre dia els propietaris de terres posaven Mònaco com a exemple.
És especialment alarmant perquè el Govern està molt influenciat per aquestes polítiques liberalitzadores. Tinc una bona relació personal amb el senyor Filloy, però és que ha portat a la pràctica polítiques que en el fons són monegasques: fer un país atractiu per als inversors d’alt poder adquisitiu, afavorir des del públic aquestes inversions en pisos d’un milió d’euros i enviar a l’extraradi o fora del territori nacional els treballadors. Això no està gaire lluny del que s’ha fet els últims tres anys i mig a Andorra. La part central de la vall destinada a aquests grans projectes que ni han cedit terreny ni han pagat impostos, i els treballadors cap a les parròquies altes o a la Seu o més enllà.

Les torres sí que van fer cessió.
Les torres, sí.

La pròrroga als lloguers, s’haurà de mantenir?
Tot apunta que a fi d’any tindrem un IPC que no és el que hi havia els anys anteriors, per tant alguna cosa caldrà pensar i fer de cara a l’any que ve.

Congelar?
La congelació consistia a aplicar l’IPC... quan l’IPC era el 0,2 o el 0,3%. Si l’IPC acaba sent del 7%, què farà el Govern? Es podran augmentar els lloguers en funció d’aquest IPC? Veurem com queda a finals d’any, però és que avui dia estem al 7,3%. El Govern es nega a la bonificació dels carburants, que té un impacte directe en l’IPC perquè estàs tocant un dels components de la cistella de la compra. Per nosaltres és un error. Per tant, l’escenari d’un IPC elevat a finals d’any no és ara mateix inimaginable. El Govern ha donat directius als seus serveis i a les parapúbliques per elaborar el pressupost amb un IPC del 4,5%. Però podria ser superior.

Proposa mesures per no traslladar aquest hipotètic IPC del 7%  als llogaters?
Si aquest escenari es compleix demano al cap de Govern que no prengui les decisions de manera unilateral, que al darrere hi hagi pactes polítics i amb els agents econòmics. L’escenari demana consensos entre patronal, sindicats, propietaris, llogaters i forces polítiques. No em correspon dir el que s’ha de fer, estic demanant diàleg. Salaris, assegurances, lloguers... Tots aquests contractes contenen una clàusula de la qual fins ara no fèiem cas i que diu que evolucionaran en funció de l’IPC. Però això era quan l’IPC era del 0,2%.

En el cas dels salaris?
El que hem de fer és seure i assolir acords. Em sembla una evidència que no és la mateixa circumstància que hi havia els anys anteriors. Quan es conegui l’IPC i les seves repercussions serà un moment tremendament complicat per a empresaris, assalariats, ocupadors... Per a tothom. Per tant, és bo que això es reflexioni amb anticipació i no veig una altra fórmula que la d’uns grans acords nacionals, tot i que com els fets han demostrat aquests tres anys i mig aquesta no és la manera de governar de Xavier Espot.

Jaume Bartumeu postula una mena de gran acord transversal. És legítim pensar que una eventual ronda de converses la començaria pel PS. S’han reunit, últimament?
Com saben els meus companys he tingut contactes amb el Sr. Bartumeu sobre aquesta i altres qüestions les darreres setmanes. He recollit la seva proposta, que em sembla de molt difícil materialització, i el que jo li he traslladat en nom del meu partit és que el desitjable és que en el pròxim Consell General hi hagi una major pluralitat que obligui a uns majors consensos polítics en matèria d’habitatge, de justícia, de pensions. Només amb grans acords nacionals, amb cohesió social es podrà trobar solucions. Des de la imposició unilateral a què ens ha sotmès aquest Govern, no. Això és el que li he transmès. Al setembre tot apunta que ens tornarem a trobar.

Alguna possibilitat de confluir amb Concòrdia? 
Sembla que hi ha molts interessos a situar Concòrdia a l’esquerra. De moment, el poc que n’he llegit és bastant dispers i difús, i crec que els falta molt per concretar. En qualsevol cas, el comitè executiu ha acordat que les pròximes setmanes les joventuts del PS els contactaran per tenir una primera trobada.

Europa i l’acord d’associació, Bartumeu augura que un referèndum ara mateix es perdria. Dono per fet que el PS és un fervent partidari de l’acord d’associació. Però no d’aquest.
No sé si fervent partidari, dit així es podria entendre malament, però sí que som un partit inequívocament europeista. El que em preocupa és la manera com s’han portat les negociacions, i em genera dubtes la capacitat de les persones que estan portant aquestes negociacions. Al meu entendre no s’han plantejat a la UE reivindicacions de futur o un dibuix que generi expectatives de futur, sinó que s’ha centrat la negociació a conservar coses del passat, el monopoli de FEDA, una solució per al tabac. No tinc el convenciment que l’economia de l’Andorra del 2050 es pugui fonamentar en els motors que van fer gran l’Andorra de finals de segle XX. Tampoc hem sabut traslladar els neguits dels professionals liberals, i l’equip negociador dona informacions molt asimètriques. Tot plegat genera incertesa.

Asimètriques? Concreti. 
Europa no acceptarà que vulguem tenir una economia protegida i tancada, cosa que a més és un error des del punt de vista econòmic. Però en determinats casos se’ns ha omès informació. Tenim constància que algun document molt important d’aquesta negociació se’ns ha amagat a la comissió d’Exteriors...

Referit als bancs?
Per exemple. Aquesta és una negociació que ha de tirar endavant i que no s’acabarà abans de final de legislatura. El pròxim mandat serà l’ocasió de portar la negociació d’una manera diferent. No n’hi ha prou de firmar un acord polític amb les forces parlamentàries que de bona fe, com nosaltres, hi han  participat. És necessari i imprescindible que se’ns digui la veritat, que els documents complicats es posin damunt de la taula.

Què els han ‘amagat’?
Que els països veïns desconfien del nostre sistema de supervisió bancària, que estan demanant que perquè Andorra pugui fer part de la lliure circulació de capitals hi hagi cooperació entre les institucions andorranes i institucions d’altres estats o bé europees. És un debat important, perquè  França i els països veïns posen en dubte la nostra capacitat supervisora. I d’això, que ens n’hauria d’haver informat el cap negociador, ens en vam assabentar en una reunió amb parlamentaris francesos.

Per on més coixeja, segons vostè?
Cal explicar les coses com realment són. La lliure circulació de persones ha generat molta desconfiança en un col·lectiu que és important econòmicament, políticament i socialment, el dels col·legis professionals. Ningú ha d’entendre això com un proteccionisme. No ho és. Si tu ets un metge o un advocat o un economista espanyol i te’n vols anar a Itàlia a exercir, pots fer-ho, però t’hauràs de col·legiar al col·legi corresponent, potser et faran un examen d’italià, o hauràs d’acreditar que tens coneixements de la legislació italiana. Aquí hauria de ser el mateix. El lliure establiment i la lliure circulació de professionals hi és, però dins d’unes normes

Veu eleccions: al desembre?
Més aviat al febrer. Però havent resolt abans l’entrada de l’any, que serà complicada si l’IPC continua enfilant-se com fins ara, i el Govern seria temerari si això no ho ha discutit àmpliament, i si és possible consensuat amb les forces polítiques i amb el teixit econòmic i social abans de dissoldre el Consell. Em refereixo a consensuar què es fa amb els salaris, les pensions, els lloguers vist l’IPC amb què des de la perspectiva actual sembla que tancarem l’any. No podem fer veure que no passa res. Perquè tampoc s’acaba el món el 2023, hi ha coses que si es consensuen i s’acorden potser es poden calendaritzar. Si es tira pel dret o si no es fa res, la situació, que ja s’albira complicada, encara pot ser més difícil.