El president de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD), Pere Valls, considera que el país ja hauria de tenir un cens de discapacitats per planificar accions que beneficiïn el col·lectiu. “És una cosa que reclamem des de fa molt temps”, afirma Valls. Un àmbit prioritari en què vol treballar la FAAD és la inserció laboral dels discapacitats, en què els resultats obtinguts fins ara són “ínfims”.

¿Quins són els objectius que s’ha plantejat al capdavant de la nova junta de la FAAD?
Una de les coses que té la nova junta directiva molt clares, i així ja ho hem manifestat a la ministra de Salut i Benestar, és que ens hem de donar a conèixer a la societat.  Jo sóc un nouvingut en aquest àmbit de la discapacitat, ja que m’hi he incorporat després que hagin detectat Alzheimer a la meva dona amb 53 anys, però el que ja tinc clar és que la federació s’ha de fer visible. El que volem és presentar els nostres discapacitats a la societat, i tenim com a qüestions bàsiques en què hem de treballar la igualtat, la integració al món laboral i l’accessibilitat, àmbits en els quals crec que s’ha avançat però cal que s’avanci encara més en el futur.

¿Hi ha desconeixement del món de la discapacitat?
Totalment. Jo em poso com a exemple, perquè mai a la vida m’hauria pensat que la meva dona podria tenir una malaltia com l’Alzheimer a l’edat que he esmentat. Crec que la societat és una mica hipòcrita en aquest àmbit, perquè veiem els discapacitats i ens sap greu, i diem “pobrets”..., ¿però què fem per ells?
Per exemple, després som capaços de posar el nostre cotxe, sense cap mena de pudor, als aparcaments que estan destinats als discapacitats. Per això nosaltres estem a la federació, per representar-los, a cadascun des de la seva associació, per tenir més força i conscienciar dels problemes que tenen els discapacitats.

A més, cada vegada hi ha més persones que tenen alguna mena de discapacitat...
El cert és que un dels punts importants és que hauríem de conèixer quin és el nombre exacte de persones amb discapacitat, i això és una cosa que estem reclamant des de fa molt de temps. Segons ens diuen des de l’administració, hi ha un problema tècnic per la qüestió de la llei de protecció de dades,  però només volem saber el volum de discapacitats que hi ha a la societat i no els seus noms.
Crec que aquesta és una qüestió cabdal per fer una previsió i plantejar-nos quins són els objectius que volem assolir, o sigui que hem de disposar de la informació suficient per mesurar els esforços que s’han de fer. En aquests moments hi ha un ball de xifres en aquesta qüestió i depèn de la institució que ho calculi es pot parlar d’un 2% de la població que pot tenir alguna discapacitat o fins i tot un 7% o un 10%. Així doncs, estem parlant d’un col·lectiu molt gran, tot i que evidentment hi ha diferents graus de discapa­citat.
Si el problema, com dic, és que no es poden donar els noms i cognoms de les persones, nosaltres el que diem és que tan sols volem saber el nombre de discapacitats que hi ha realment. A més, hi pot haver també moltes persones, per exemple amb Alzheimer, que encara no han estat diagnosticades. Per això el que volem la nova junta també és que totes les persones que encara no formen part de cap associació de les que integren la FAAD s’associïn per anar tots junts.

Una de les prioritats en què la FAAD ja treballa és la inserció laboral dels discapacitats. ¿Quina és la situació dels discapacitats en aquest àmbit?
Hi ha puntualment algunes empreses que contracten discapacitats, però per ara el percentatge és molt baix, i el cert és que no ens sentim recolzats per ningú. Per dir-ho d’alguna manera, crec que els discapacitats estan en una situació precària en aquest àmbit i el que volem fer és treballar perquè s’insereixin en el món laboral, que és un dret fonamental de totes les persones.
El que tenim clar és que el que s’ha aconseguit fins ara en aquest camp és una cosa ínfima i insignificant perquè hi ha molt poques persones que treballin, i la major part ho fan gràcies a la iniciativa de l’escola especialitzada de Meritxell.  D’aquesta manera, el que estem fent és reunir-nos amb les associacions d’empresaris per presentar-los un pla de com es podria aconseguir aquesta inserció laboral, amb la col·laboració també del ministeri de Salut i Benestar.

¿Quin és el contingut d’aquest pla que s’està presentant?
Crec que una de les coses que han de fer les empreses, a més d’intentar, evidentment, guanyar diners, és una tasca social.   I crec que això aquí a Andorra és una cosa que mai s’ha tingut present. Per això el que volem parlant amb els empresaris és conscienciar-los perquè puguin interessar-se per contractar discapacitats, que en general són persones que poden fer moltes feines igual que la resta.

Però avui dia ja hi ha alguns incentius econòmics perquè les empreses contractin discapacitats, tot i que no sé si els considera suficients...
Diria que no són suficients i que s’hauria de fer una regulació molt clara d’aquest aspecte. Com a president em puc comprometre que aquesta serà una qüestió en la qual treballarem molt, i farem totes les reunions que siguin necessàries tant amb l’administració com amb els agents econòmics perquè els nostres discapacitats tinguin la possibilitat de poder-se integrar laboralment. I és que aquesta és la màxima expressió de llibertat que poden tenir aquestes persones i una cosa indispensable perquè puguin viure per si mateixes.

¿Què és el que falla actualment, així doncs, perquè les empreses no contractin més discapacitats?
Com a opinió personal, crec que a Andorra el que ha passat és que ha crescut molt ràpidament i les empreses en general no han tingut en compte aquest aspecte, amb l’excepció d’algunes de les més grans. No hi ha hagut temps per poder tenir en compte els discapacitats, però suposo que si ara expliquem que aquest esforç s’ha de fer, les empreses ho entendran i ho tindran en compte.
Crec que mai no és tard, i hem de començar fent una mica de pedagogia com a representants dels discapacitats de la importància que aquestes persones també tinguin el seu lloc de treball.

I a l’administració, ¿què se li pot demanar en una qüestió com aquesta, de la qual s’està parlant des de fa molts anys?
Crec que l’administració no dóna una resposta perquè no sap la quantitat de gent de què estem parlant. Jo diria que és una qüestió lligada amb el cens de discapacitats, ja que l’administració es mou sempre necessàriament per xifres. Fins ara s’ha parlat dels discapacitats en general, però si constatem que n’hi ha un percentatge important a la societat, hi haurà una obligació d’actuar.
Per exemple, a Espanya és clar que per cada 25 o 30 empleats que hi hagi en una empresa s’ha d’agafar un discapacitat, com a mínim a temps parcial. D’aquesta manera, l’administració catalana dóna una subvenció directa per cada contractació d’aquestes característiques i també ajuda a l’adequació del lloc de treball perquè el discapacitat pugui desenvolupar la seva feina.
Totes aquestes qüestions també s’haurien de regular a Andorra, però això només es podrà fer quan tinguem clar quin és el nombre de discapacitats que hi ha. Crec que hauríem de tenir un cens amb el nombre que hi ha de persones amb disminucions físiques i psíquiques, i també amb el grau de discapacitat que tenen. Només així podrem saber què és el que hem de fer perquè tinguin una ocupació.

Sembla que hi ha persones, dins del col·lectiu, amb dificultats econòmiques importants o que viuen en condicions precàries...
Nosaltres coneixem moltes persones en situacions difícils que vénen a la nostra entitat. I és que ja al mateix Servei d’Ocupació els diuen, quan s’hi volen inscriure, evidentment amb bones paraules, que si no hi ha feina per als altres, ¿com vols que n’hi hagi per a tu? O sigui, que fins i tot des d’aquest servei tampoc ens ajuden a l’hora de conèixer, per exemple, el nombre de discapacitats que demanen feina. Per això a vegades ens veiem obligats, tot i que no hauria de ser la nostra funció, a fer gestions per veure si podem col·locar algun discapacitat en un lloc de treball.

¿Les prestacions que avui dia reben els discapacitats són suficients perquè puguin viure dignament?
Aquí hi ha una altra cosa que clama al cel. I és que no ens expliquem com és possible que hi hagi tanta diferència en la valoració d’una discapacitat per part d’un o un altre estament del país. Una persona pot rebre una pensió de la CASS per un percentatge concret de discapacitat i va, per exemple, a la Conava i li diuen que té un percentatge diferent, igual que si li fa una valoració a Barcelona un organisme neutre.  
El que nosaltres demanem, i he de dir que aquest serà un altre dels nostres cavalls de batalla, és que hi hagi una unificació de criteris entre els diferents estaments a l’hora de fer la valoració d’un discapacitat perquè es pot crear una indefensió molt gran. I és que en molts casos la persona afectada no arriba a cobrar cap tipus de compensació econòmica i, a més, ha d’estar un any i fins i tot dos sense rebre cap pensió per poder fer la seva vida esperant recursos interminables que acaben tots a la Batllia.
El que es fa és donar el mínim i com a persona discapacitada ha de demostrar que té un grau més gran de minusvalidesa. S’ha de tenir en compte que el que val a l’hora de demanar qualsevol tipus d’ajuda al Govern és el que diu la Conava, que és un òrgan que habitualment sempre tira a la baixa a l’hora de valorar la discapacitat. El que crea una sensació de frustració  és, per exemple, que la Conava et doni un 39% de discapacitat i la CASS et digui que en tens un 60%. A més, moltes vegades mentre estàs presentant recursos a la justícia no cobres res.

¿Hi ha algunes altres demandes que la FAAD ja hagi fet al Govern?
El que ja hem deixat molt clar a la ministra és que no es pot fer res pels discapacitats sense els discapacitats. És a dir, no hi pot haver regulacions sense tenir en compte la veu dels discapacitats, i per això demanarem ser presents en totes les comissions i taules de treball que hi pugui haver. I és que per prendre decisions, nosaltres hem de disposar de tota la informació de primera mà.  Del que es tracta és de professionalitzar al màxim, tot i que treballem de manera altruista, tota la feina que faci la junta. A més, no volem treballar en un nombre elevat de propostes perquè així no aconseguirem res, sinó que volem tractar-ne tres o quatre i no abordar-ne d’altres fins que no obtinguem resultats visibles.

Una qüestió pendent des de fa temps és l’accessibilitat...
Aquí crec que fem tard però hi podem arribar. En aquest àmbit, com en els altres, el que volem és proposar a les persones que ens representin per parlar de totes aquestes qüestions. El que és clar és que pel que fa a l’accessibilitat i els altres assumptes no ens conformarem amb paraules, sinó que volem que hi hagi resultats concrets.