Dirigeix el laboratori d’idees Cidob (Barcelona Centre for International Affairs). Ha ensenyat a la Universitat Autònoma de Barcelona, Esade i Blanquerna. També és membre de l’Observatori de Política Exterior Europea (IBEI). La seva ponència, ‘L’estat de la Unió Europea: crisi i reforma’, va donar ahir el tret de sortida a les sessions presencials de la universitat. De passada, va defensar sense embuts l’acord d’associació.
Quin és l’Estat de la Unió Europea després de les darreres crisis (la pandèmia i el Brexit) i quins reptes té al davant?
La particularitat de la present edició de la Universitat d’Estiu i Tardor és que, a més de parlar de l’acord d’associació, vol analitzar com està la contrapart. És a dir, són unes sessions que no se centren només en la perspectiva andorrana, sinó també en l’europea: quin és l’Estat de la Unió Europea després de les moltes crisis que ha passat. L’última és la del coronavirus, però n’hi ha hagut altres: la crisi de l’euro dels anys 2008-2010, la crisi dels refugiats el 2015 i el Brexit el 2016. Són crisis existencials perquè afecten els pilars de la Unió Europea i que, per tant, han anat succeint en paral·lel amb una major contestació per part de la ciutadania. Això vol dir que s’ha posat en dubte si la Unió Europea és un projecte sòlid, si té futur. Per tant, aquestes jornades han de servir per veure l’estat de la Unió Europea, però també si és el bon partner amb qui associar-se.
I ho és?
La resposta és que sí, i tant. Malgrat les crisis, Europa continua sent un projecte sòlid. Després de cada crisi sempre sents algú que diu que allò és el final de la Unió Europea: “si cau l’euro, cau la Unió Europea”, “si cau la llibertat de moviments [amb la crisi dels refugiats] cau la Unió Europea”, “amb el Brexit es desintegrarà la Unió Europea”... I això no succeeix mai. Per tant, la Unió Europea és un projecte molt resilient en el fons. Les seves institucions són fortes i superen aquestes crisis. La gran pregunta és, si d’aquestes crisis en surt reforçada o no.
Què en pensa de l’última crisi: la Unió Europea n’ha sortit reforçada o, per contra, ha quedat afeblida?
Crec que la Unió Europea no és aquell ideal en què tot és perfecte, com passa amb tota construcció política, d’altra banda. Perquè de fet no deixa de ser una construcció política amb les seves tensions internes, amb una diversitat d’opinions arreu dels seus vint-i-set estats-membre. El que està clar és que la Unió Europea no es constituirà mai com una Europa federal perquè sempre hi haurà aquells estats-membre que més aviat voldran una unió d’estats. Aquestes divisions estan al cor de la Unió Europea. El que sí que és necessari és que aquest mecanisme que és la Unió Europea sigui el més democràtic possible, és a dir, que tingui en compte la fractura democràtica i de descontentament que hi ha hagut darrerament i que provi de resoldre-la de manera efectiva.
Què vol dir això?
Que el que fa la Unió Europea, ho faci bé, que sigui capaç de donar resposta a les necessitats dels ciutadans. També és molt necessari que sigui un actor de pes respecte al canvi d’ordre internacional en què vivim: el creixement de la Xina i el canvi de política exterior dels Estats Units. Tots aquests factors demanen més Europa. Per tant, Europa, malgrat no ser el que idealment desitjaríem que fos, sí que és millor que l’alternativa: l’alternativa seria la no-Europa, que Europa no existís, i això seria clarament pitjor que una Europa que ha de millorar.
Amb el Brexit es va veure que hi ha molts ciutadans europeus que no saben què els aporta Europa.
Tendim a analitzar la Unió Europea sota el prisma del que són altres mecanismes de governança més coneguts i, en primera instància, els governs nacionals que responen als respectius parlaments. Europa no és ben bé això. Per una banda, Europa té la seva pota més supranacional, allò que està per sobre dels estats-membre, aquells àmbits on té competències gairebé exclusives, com ara el mercat interior. Aquí els mecanismes de funcionament són uns. En canvi, en temes com són la política exterior, la política de defensa, i fins i tot les qüestions que tenen a veure amb migració i asil, moltes vegades les competències nacionals són molt fortes. Al final, aquesta lògica intergovernamental conviu amb la lògica més supranacional i mai no guanya l’una o l’altra. Això fa que de vegades la ciutadania esperi coses per a les quals la Unió Europea no té ni els recursos ni les competències.
És previsible que la situació a l’Afganistan provoqui una nova crisi?
Si mirem les declaracions polítiques dels líders europeus, la voluntat és no repetir els episodis del 2015. Si surt un gran nombre de refugiats, el que es vol és que en primera instància els acullin els països veïns. També es pretén oferir ajuda humanitària perquè hi hagi unes condicions de vida a l’Afganistan el més adients possible, malgrat les dificultats evidents que suposa el retorn dels talibans, i externalitzar fronteres, com es va fer amb l’acord amb Turquia. El que és dubtós és si això és el que humanitàriament té més sentit. Penso que tindrien més sentit uns corredors o uns visats humanitaris per a totes aquelles persones a qui els corre perill la vida.
L’acord d’associació, segueix sent un projecte atractiu per a Andorra?
Novament has de preguntar-te: quina és l’alternativa? I l’alternativa a aquest acord d’associació és mantenir l’statu quo, en el qual Andorra té una sèrie d’acords bilaterals amb la Unió Europea en una sèrie d’àmbits molt concrets. Per tant, des de l’òptica de la potencialitat d’accedir al mercat únic, de diversificar l’economia, d’atreure inversions, l’acord d’associació encara val la pena.
I per a la Unió Europea, serà beneficiós aquest acord d’associació?
Sempre que la Unió Europea expandeix el seu model de governança, en aquest cas de governança econòmica, és un èxit per a la Unió Europea perquè vol dir que els seus estàndards van més enllà de les seves fronteres.