Amb motiu del Dia del treball social, llançaven la pregunta: què passaria si el vostre col·lectiu s’aturés? Què passaria?
Som una seixantena de tècnics i sovint comentem que si hi hagués una vaga, si el nostre col·lectiu s'aturés, el col·lapse seria absolut. Gestionem els recursos a la comunitat i molta gent quedaria desatesa: sense contenció, sense informació ni serveis d’atenció immediata o urgent (habitatge, ajuts econòmics, salut mental o recursos com el banc d’aliments). Si tot parés una setmana, es faria evident el valor de la nostra professió i la gran tasca que hi ha darrere de cada família atesa. Visibilitzaríem la feina que fem, que és molt bona i sempre millorable, però per als usuaris el resultat seria catastròfic.

Fins a quin punt la salut mental dels treballadors socials està al límit per la sobrecàrrega emocional i l’esgotament?
Vull matisar que no vivim en una situació crítica els 365 dies de l’any, però la nostra feina té un component estressor elevat. Fem contenció emocional constant en les entrevistes amb persones que pateixen problemàtiques diverses. Hi ha pics on la demanda supera de llarg la nostra capacitat de resposta. Els recursos humans són limitats i el volum de feina esdevé inassumible. Això genera un estrès laboral molt alt. Hi ha temporades on es passa realment malament i companys que han hagut d’agafar la baixa per la pressió i la tensió acumulada. Som persones que treballem amb persones i costa trobar l’equilibri, sobretot quan t’enfrontes a pics d’estrès i angoixa i, a vegades, a situacions de violència greus.

Els mitjans sovint parlem d’agressions al personal sanitari, però tenim menys referències del seu col·lectiu. Amb quines situacions es troben?
Depèn del lloc de treball, però la realitat és que estem normalitzant la violència, especialment la verbal. Sembla que, com que treballem en l’àmbit social i entenem que la persona que tenim davant passa un moment complicat, hem d’acceptar ser el seu “sac de boxa”, i això no pot ser. Setmanalment patim agressions verbals, amenaces i violència ambiental, com cops de taula o mobiliari trencat. Som un col·lectiu invisible que treballa amb persones invisibles i, per això, la nostra precarietat en aquest aspecte no sol transcendir. No s’haurien de normalitzar mai aquestes situacions, per més que la persona no sàpiga gestionar la seva ira o frustració.

Què s’està fent per revertir-ho, calen més mesures?
S’han fet passes, com la instal·lació de botons del pànic o sistemes d’alerta en coordinació amb el ministeri d’Afers Socials, però cal molt més. Des de l’ATSA demanem protocols clars tant per al sector públic com per al privat. Necessitem una defensa jurídica sòlida i treballar el burnout. Aquest any volem col·laborar amb el Govern, el SAAS i el sector privat per crear una consciència real del risc al qual estem exposats.

Davant d’una agressió, no pot ser que cada professional actuï de manera diferent per falta de directrius. Hem de saber com actuar i, sobretot, tenir un espai per pair l’incident. Per molta titulació universitària que tinguis, una situació de violència no és agradable per a ningú. S’han ampliat ràtios i s’ha contractat personal, però la demanda de més protecció és constant.

Com els afecta escoltar diàriament situacions tan dures? S’emporten la feina a casa?
Som persones i treballem amb emocions, però és una competència que ja treballem a la carrera. El fet de no estar sols i poder-nos recolzar en els companys de despatx ajuda molt a no emportar-te els casos a casa. Si una situació et remou especialment, sol ser perquè connecta amb algun tema personal. La clau és compartir-ho, saber que has emprat tots els recursos disponibles i, sobretot, no personalitzar. Jo no treballo amb el concepte de “culpa”, sinó amb el de responsabilitat, i aquesta és de la persona que tens davant.

La nostra obligació és fer l’acompanyament per millorar la situació, però no som els responsables últims que la persona assoleixi l’objectiu. És un treball conjunt. No tenim una vareta màgica, especialment en situacions cròniques de malaltia, discapacitat o entorns familiars complexos. Els casos que més ens toquen són els de col·lectius vulnerables que no han triat la seva situació, com els infants. També és un repte respectar la decisió d’una persona gran que no accepta l’ajuda que tu creus que necessita, sempre que no hi hagi risc. Per gestionar tot això, necessitem espais per a l’autocrítica i per aturar-nos a pensar, però per fer-ho ens cal temps.

Existeix el prejudici que a serveis socials només hi va qui “s’ho ha buscat”. Què hi ha de cert en aquesta visió?
Ningú està exempt de necessitar serveis socials. La vida et pot canviar en un segon, per exemple, per un problema de salut sobtat com un ictus. Hem de discernir entre l’urgent, l’important i el necessari. Per a qui va a Càritas o a la Creu Roja, la seva situació sempre és urgent. Existeix el mite que es donen diners a qui no en necessita, però la realitat és que ningú explica les seves intimitats a un desconegut per gust. Fins i tot en els casos ínfims on algú ens intenta enganyar, darrere hi ha una problemàtica que cal atendre. El conflicte sovint apareix quan l’expectativa de l’usuari no encaixa amb la realitat dels recursos o els requisits. Aquí neix la frustració i la ira, tot i que continua sent una minoria.

Quines estratègies de prevenció i autocura creu que cal implementar per al col·lectiu?
La supervisió de casos és essencial. No es tracta de controlar si treballem bé, sinó de tenir una figura externa que ens ajudi a gestionar els casos complexos que generen angoixa o risc d’agressió. Aquesta figura ja s’està implementant en alguns serveis del ministeri i seria idoni generalitzar-la. També caldria oferir atenció psicològica externa especialitzada en estrès laboral per evitar el burnout o situacions posttraumàtiques. Finalment, calen formacions específiques i una revisió profunda de les ràtios de personal, actualitzant-les a la realitat social que viu el país avui dia.

El creixement de la població també multiplica les problemàtiques. El sistema actual de ràtios és suficient per absorbir-ho?
Actualment la llei marca un treballador social per cada 5.000 habitants. Potser fa vint anys aquesta ràtio era correcta, però avui la casuística ha variat i el nivell de demanda és constant i molt més complex. Han aparegut problemàtiques que no teníem abans: l’assetjament a través de les noves tecnologies, el consum de pornografia infantil o la precarietat extrema. No dic que s’hagi de canviar el sistema de ràtios per força, però sí que ens hem de plantejar si és el model més adient per a la realitat actual del país.

Quines són les demandes  més recurrents avui dia?
L’habitatge és, sens dubte, la demanda estrella. Tot i que nosaltres no tenim la solució directa, hem de fer l’acompanyament d’aquestes famílies. A més, ens trobem amb una població envellida que no té prou places de residència. Les companyes viuen diàriament la frustració de famílies que necessiten un recurs residencial que no existeix. També hi ha una manca de suport sociosanitari per a menors de 65 anys i greus problemes de conciliació familiar. Tot plegat fa que la professió estigui molt tensionada i que ens hàgim de readaptar constantment a uns serveis socials que ja no són els típics de fa unes dècades.

Com manté l’esperança i la motivació en una feina tan exigent?
Soc una apassionada de la meva professió; crec fermament en el treball social com a motor de canvi. Tot i això, encara hem de fer molta pedagogia. Sovint se’ns veu sota el prisma antic de l’assistenta que només dona menjar o treu nens, quan la realitat és que treballem amb problemàtiques molt diverses i complexes. Per sort, tant l’Administració pública com l’empresa privada estan obertes a escoltar-nos, i això ja és un gran pas. El que demanem és que ens “espremin” més: som els ulls que veuen la realitat del carrer cada dia i el nostre coneixement tècnic hauria de ser clau a l’hora de dissenyar nous reglaments i recursos.

A vegades es critica l’augment de personal a l’Administració. Com ho viuen des dels serveis socials?
Hi ha una mirada crítica cap al funcionariat, però la població ha de reflexionar: si no hi hagués treballadors públics, no hi hauria serveis socials, ni policia, ni educació. Som treballadors al servei del poble. Si la població creix, és lògic que els recursos públics també hagin de créixer. El potencial d’Andorra és que, en  ser un país petit, podem crear un engranatge de treball en xarxa magnífic entre entitats i Administració. Estem creixent i la figura del treballador social ja és present a residències, comuns i centres de dia, però encara hauria d’arribar a més llocs, com per exemple a totes les escoles.

S’han plantejat passar d’associació a col·legi professional? Què ho facilitaria?
És un tema que tenim sobre la taula i que estem estudiant amb l’associació d’educadors socials. Ja ens ho vam plantejar fa deu anys, però llavors no era viable per requisits legals. Convertir-se en col·legi implica que tothom hauria de col·legiar-se per exercir, una   passa important que hem de valorar bé i parlar amb el Govern, ja que necessitem el seu aval. És una possibilitat que encara estem madurant i que compartirem amb els socis i l’Executiu quan tinguem clara la viabilitat.

Existeix intrusisme en la seva professió?
Més que intrusisme, hi ha confusió. D’una banda, es barreja la nostra figura amb la del treballador familiar (qui fa l’atenció directa a la llar), on sí que hi pot haver treball submergit de cuidadors no declarats. De l’altra, patim el que jo anomeno “opinisme”: la falsa idea que la nostra feina consisteix només a donar opinions sobre problemes. Tothom es veu amb cor de dir què s’hauria de fer des de fora, però nosaltres treballem amb drets, recursos tècnics i plans de treball.

Sovint ens arriben usuaris intoxicats pel “m’han dit que...” de veïns o coneguts. Sempre diem el mateix: demaneu la informació de primera mà als professionals, perquè opinar és gratuït, però gestionar una problemàtica des del bloqueig o la soledat requereix una intervenció tècnica que no és tan evident com sembla.

La soledat no volguda és una problemàtica creixent a la seva consulta?
Sí. I  és una realitat molt greu que sovint passa desapercebuda. La soledat no volguda no entén d’edats, no afecta només la gent gran. Quan una persona no té xarxa de suport –algú amb qui parlar o que li pregunti com està– qualsevol problema de salut, econòmic o familiar es multiplica. Això deriva en situacions de risc, depressions i una manca total de motivació que immobilitza la persona. No és que no vulguin sortir-se’n, és que no poden. Per això els professionals hem de tenir els ulls molt oberts i visibilitzar aquesta realitat.

En aquest sentit, com valoren iniciatives com el projecte Radars que tot just es començarà a implementar aquesta setmana?
És un projecte meravellós i absolutament necessari. Crec fermament que tindrà resultats excel·lents perquè posa el focus en la detecció i la prevenció. Si no detectem una situació de vulnerabilitat, no podem actuar, i el problema és que moltes vegades els casos ens arriben quan ja són molt greus.

M’agrada fer servir un símil: no és el mateix tractar un dolor que està al nivell 4 que un que ja està al 9. Quan una problemàtica s’ha cronificat o s’ha convertit en multiproblemàtica, reconduir-la requereix molt més temps i esforç que si l’haguéssim agafat a l’inici. Projectes com Radars demostren que s’estan fent esforços per tenir més recursos, tot i que sempre en caldran més.