Dia mundial. Quins són els problemes més importants per a les persones amb trastorns de salut mental?
Durant molts anys parlava de l’estigma cada 10 d’octubre. Aquest any vull parlar de la manca d’interès, d’integració, de per què no normalitzar-ho. Han de poder tenir una vida com tothom i accedir al treball. Quan tenen un brot com qualsevol persona que es trenca una cama, s’hi intervé i fa el seu procés i quan es curen surten i a treballar. Així hauria de ser per a qui té un trastorn mental. La malaltia en si s’ha de normalitzar. 

Per què no som capaços de ficar-nos a la seva pell. Per què no podem dir “tinc hora al psicòleg o al psiquiatre”?
Amb la Covid s’ha vist que un canvi de vida ha generat molta depressió i la necessitat d’anar al psicòleg i al psiquiatre, i això no vol dir que siguem malalts mentals, vol dir que hem passat un procés per l’experiència de viure uns mesos tancats a casa.  

Per què no puc dir a la feina que soc bipolar, quan fa 15 anys que em van diagnosticar i en fa 10 que porto una vida pràcticament normal?
A la feina poder dir-ho hauria de ser normal. Aquí és on veiem que hi ha l’estigma. La societat té por d’aquestes persones i les veu com s’han retratat moltes vegades al cinema i a la televisió, que n’han fet una mala propaganda. Perquè les associen amb casos greus d’assassinats. És aquí on s’ha de parlar de l’estigma. I que la persona que té aquesta malaltia ho pugui dir. Quan ho pot expressar l’estàs ajudant a curar-se, a portar-ho més bé. Són malalties per a tota la vida. A més, a l’inici quan tenen un brot han d’anar molt medicats i se’ls confon amb persones que consumeixen substàncies. I això és un afegit a la seva problemàtica.

I a nivell de recursos, com anem?
Fa molts anys que els reclamem perquè a dia d’avui no els tenim. I se’ls ha de derivar a centres d’Espanya o França amb el que això comporta per a la mateixa persona afectada i la seva família. És un no viure, no són assassins i els tenim empresonats. Alguns ja no tornen i si tornen és amb el taüt i és molt dur per a la família. S’han d’anar a visitar i en uns dies concrets, hi ha despeses que no es cobreixen. Són tota una sèrie d’inconvenients tremends. Tenir aquí al país un recurs d’habitatge seria fantàstic.  

Podem dir que una residència és la seva reivindicació històrica.
Ha estat la nostra reclamació durant molts anys, una residència oberta i tancada de curta o llarga estada. A dia d’avui anem evolucionant, ha d’existir sempre que els pacients es puguin reconduir i tornar a la societat. També tenim una mancança de pisos amb suport, tutelats i assistits. 

Però en faran al CREI.
Ho veurem? No saben ni com ni quins ni res. A més no hi ha espai, hi ha una sala gran a dalt de tot però es necessita per a l’esbarjo.

I els que estan a les pensions?
En tenim 60, i això és molt. Aquesta gent són candidats a viure en habitatges amb suport. Sembla ser que ja s’estan adjudicant els pisos de la fundació Armor però allà poden viure 23 persones. En falten 40 que no sabem on posar-les, que viuen malament i no se’ls fa seguiment. Descriuria la situació amb la paraula desamor i si em preguntes quin Govern ens ha ajudat més...

Endavant, quin?
Cap. Sempre he vist desamor. Si no creem la residència, si no tenim els recursos és que a Andorra no hi ha malalts mentals. És això el que sempre he vist. És un país turístic i suposo que no agrada tenir aquí aquest recurs. Perquè el que no es veu no existeix. 

El bisbat en vol fer una.
Sí. El bisbe també la vol a la Seu, però la necessitem aquí. Els recursos que facin falta els necessitem a Andorra, al nostre país. El bisbe s’enfadarà. Ens hauria d’haver convocat i parlat però veig que no ho fa.

També heu demanat el box psiquiàtric al centre penitenciari. El que sembla que es farà és dedicar més hores de psicòleg. 
Seguim dient que hi ha una planta a la presó inhabilitada. Reclamem que es creï allà un box psiquiàtric. Hi manca personal allà dalt per atendre persones amb malaltia mental i addiccions, perquè n’hi ha la tira. Segons el ministre, no és el lloc, i diu que no té recursos i que se n’hauria de parlar. A la presó no se’ls cura, no és el seu lloc, ni s’estan tractant adequadament. La idea és que es puguin reinserir a la societat, cal posar les eines perquè sigui així.

També les assegurances discriminen?
Les assegurances totes discriminen les persones amb problemes de salut mental. Encara que només sigui una depressió, no et fan l’assegurança o no la cobreixen. És un tema que des de l’associació ja fa anys que també reivindiquem perquè ens hem vist afectats constantment. Si prens un tractament determinat ho has de poder dir. No pot ser que hagis de mentir i és el que ara està passant. Nosaltres lluitem molt per això. No se’ns va convidar a participar en el treball de la llei que regula les assegurances i ho hauríem hagut de fer.

S’ha començat a treballar l’estratègia nacional contra el suïcidi. Va per llarg, oi?
Volem que es faci la guia de prevenció del suïcidi. Demanem  bones intencions i ganes de tirar-ho endavant i vetllarem perquè així sigui.

Us preocupen els intents de suïcidi vinculats a l’assetjament escolar?
Des d’Educació se’ns ha dit que hi ha hagut molts intents de suïcidi, que hi ha com una passa, una moda. I això és molt greu. Llegiré una reflexió molt seriosa d’un infant que ho ha patit en primera persona: “L’escola falla amb les víctimes en la resposta contra l’assetjament. Crec que comparteixo amb moltes d’altres persones que el bullying està silenciat”.