Diari digital d'Andorra Bondia
Sílvia Bonet: “L’ideal seria presentar a principis d’estiu el Llibre Blanc de la Igualtat”
Sílvia Bonet: “L’ideal seria presentar a principis d’estiu el Llibre Blanc de la Igualtat”

Sílvia Bonet: “L’ideal seria presentar a principis d’estiu el Llibre Blanc de la Igualtat”


Escrit per: 
Redacció

Sílvia Bonet repassa la tasca feta per enllestir el Llibre Blanc de la Igualtat, que ha de ser la base de la futura llei d’igualtat. La consellera general de Socialdemocràcia i Progrés dona també la seva visió de com s’hauria d’haver procedit amb la reforma sanitària i posa en dubte l’estudi actuarial de la CASS, perquè dibuixa “un sistema que passi el que passi tendeix sempre al fracàs”.

Com veu la feina que hi ha per a aquest període de sessions amb tot el que hi ha tràmit i amb el que s’ha anunciat que ha d’entrar?
Ja és habitual que quan s’arriba a la meitat de les legislatures es comenci a augmentar de forma molt considerable l’activitat parlamentària, perquè el Govern ja ha tingut el temps necessari per presentar els projectes de llei. Sí que és veritat que algunes dins les previsions ja estaven planificades, d’altres no acaben d’arribar i altres arriben en terminis molt curts per poder treballar-les en condicions.

Entre les lleis a tràmit hi ha la de drets i deures dels pacients, que hauria de donar peu a la reforma sanitària, que no acaba d’arrencar.
Penso que la reforma sanitària és més aviat un projecte general de reforma que no una o altra llei. Això no vol dir que dins la reforma s’hagin de modificar la Llei general de sanitat, alguns aspectes de la Llei de la CASS... depenent dels aspectes que es vulguin aplicar dins la mateixa reforma, però, en definitiva, si el Govern no volgués la reforma no passaria ni pel parlament. 

S’ha buscat però un consens.
Sempre havia apostat per una entesa, perquè crec que el sistema sanitari es mereix la mateixa consideració que el sistema educatiu. És a dir un acord en el qual, independentment del que arribi, se segueix un projecte ja arrelat i l’únic que es fa són millores per al mateix projecte. El que hem vist els darrers deu anys o més és que anem donant voltes a les mateixes coses però ningú acaba de prendre decisions. Evidentment, són complexes i requereixen molt consens perquè realment siguin aplicables. I això ja depèn del Govern que  governa i de la voluntat de fer consens.

I hi ha estat realment aquesta voluntat?
He de reconèixer que m’he reunit diverses vegades amb el ministre i n’hem pogut parlar i he pogut expressar-li les meves conviccions. Però m’hauria agradat més un treball amb tothom i a partir dels problemes trobar entre tots la solució. Hauria preferit un format així perquè, encara que probablement haguessin dit que és més lent, portem sis anys i no ho hem fet. Davant d’això, aquest altre format hauria estat més ràpid i les decisions que s’haguessin pres haurien estat més sòlides, i si no hi havia acord en totes segur que en força sí.

Tan dura ha de ser aquesta reforma que ningú vol donar suport al Govern i aquest els vol tenir a tots per dir que no ho ha fet sol?
Entenc que no ha de ser dura, i realment sobre el que menys impacte hauria de tenir és sobre el ciutadà. Probablement tindria més impacte sobre el professional, perquè des del punt de vista el que hauria de fer és regular la manera que hem de funcionar dins el que és el sistema públic, i aleshores és quan ets pots sentir una mica més limitat pel que fa a la llibertat d’actuació. A vegades es considera que es va cap a una espanyolització del sistema sanitari, i no hi estic tampoc d’acord. El model espanyol es basa en el finançament, no en la protocol·lització dels actes. Sí que és veritat que cal més control sobre els actes sanitaris, però no és una espanyolització, sinó simplement regular el que el sistema públic financi, independentment que després el finançament sigui a través d’acte i de la mateixa manera que ho tenim establert. Penso que són conceptes diferents que a vegades barregem.

Ha faltat valor per afrontar amb els professionals aquesta reforma?
Quan vaig ser ministra vaig aconseguir una taula de treball per parlar sobre la sostenibilitat del sistema. No va ser fàcil posar tothom al voltant de la taula, però finalment es va assolir i va ser una pena no aprofitar aquell entorn que s’havia creat. Si s’hagués aprofitat i començar com es va fer, plantejar quins eren els problemes i a partir d’allà buscar solucions, avui en dia no estaríem on estem sinó que estaríem amb aquesta reforma bastant avançada. Sí que és veritat que hi ha mesures amb un impacte certament ràpid i altres a més llarg termini, però és igual, ja que en un moment donat s’han d’aplicar. I com que part de les accions afecten els col·lectius, hi han de poder participar i donar la seva visió del problema i com creuen que s’ha de solucionar. En algun moment s’haurà de prendre la decisió? Evidentment, però com a mínim has de crear l’espai perquè puguin dir-hi la seva. Dels despatxos ens pot semblar una cosa però la realitat la coneixen ells, s’hauria d’haver fer més aquest treball de consensuar.

Què li sembla l’estudi actuarial de la CASS?
Hi ha diverses apreciacions a fer. Tal com es planteja, el nostre sistema, passi el que passi, sempre tendeix al fracàs. I aquí és on tinc els meus dubtes, ja que en algun moment donat la piràmide poblacional canvia i no sé si això es té en compte o no. I vull mirar-ho bé, ja que de moment no tinc l’informe sinó només les diapositives que ens van presentar, perquè si realment estem mantenint un sistema que fem el que fem sempre tendirà al fracàs... el plantejament hauria de ser un altre. Una cosa és que digui que passarem vint o trenta anys complicats i que després la tendència canviarà, però de la manera que es va plantejar la reforma sempre anava cap avall. I això en un moment ha de canviar perquè la nostra piràmide de població ha canviat. No ho acabo de veure clar, però crec que hem d’aconseguir que el sistema en algun moment torni a recuperar-se per ell mateix.

I per on ha de passar? Més cotitzants?
Són diverses coses. Evidentment, més salaris per una banda, i augmentar el nombre de treballadors per jubilat. Si aconsegueixes 6,5 treballadors per cada jubilat o 5,5 i la piràmide de població ja és aquesta, en aquest moment el sistema ha de ser sostenible. Però per tenir aquesta xifra, la piràmide ens ha de canviar i tornar a tenir una base més ampla. No és fàcil, però s’ha de plantejar quan pot tornar a canviar la tendència i el temps que ens costarà salvar aquesta situació, però amb la perspectiva que després la cosa es recupera i torna.

Cal aplicar algunes de les altres mesures que es proposen tenint en compte que el Govern ja ha descartat un increment de la cotització aquesta legislatura?
Crec que no. Sí que és veritat que van aplicar diversos factors com la taxa de mortalitat d’altres països..., però comença a haver-hi estudis que diuen que no augmentarà l’esperança de vida sinó el contrari, ja que probablement disminuirà una mica degut a la cronificació i a l’aparició de noves malalties greus, que a més a més actuen en edats més joves. De moment, de totes les previsions fetes fins ara no n’han encertat cap. El que s’ha de tenir és tranquil·litat, anar a buscar les mesures que fan falta. Si en algun moment cal augmentar la cotització ens ho hem de plantejar, no dic que no, però primer intentem fer mesures per aconseguir que hi hagi més treballadors i que els salaris siguin més alts, ja que si apugem cotitzacions però els salaris són cada vegada més baixos i hi ha més gent a l’atur el que estem fent és anar enrere.

De fet les mesures que es proposen són les mateixes que en estudis anteriors: cotitzacions, repensar el valor del punt, augmentar l’edat de jubilació...
Però només afecten el treballador, el ciutadà del carrer. És una qüestió compartida entre tots i si volem que tot això sigui viable cal que tothom hi posi el seu granet de sorra. Ha de ser tot un pack conjunt, més treballadors i més salari, perquè si augmentem cotització però abaixem salaris no anem bé.

Després de dos anys, com valora l’aplicació de la Llei de serveis socials i sociosanitaris?
És poc temps, el que necessitem és l’auditoria, que ja vaig reclamar en el debat de polítiques socials. Del que teníem al que hem tingut no és, en general, una mala llei, encara que m’han atacat mil vegades per això. Entenc que en un model econòmic com el que tenim, la universalització de les prestacions és un concepte que hauria d’anar associat a uns impostos molt més alts. I si no volem pagar impostos més alts vol dir que hem de destinar els ajuts a la gent que realment ho necessita. I la discussió està en on hem de posar el llindar, és a dir a on considerem que les persones necessiten els ajuts i quines ajudes, ja que un llindar pot ser adequat per a un tipus d’ajut però no per a un altre, i per això calia una reflexió més profunda. El que critico del Govern no és tant el fet de voler modificar el llindar sinó la forma com ho ha fet.

Com s’havia de fer?
Ens podríem haver assegut amb les associacions i els grups parlamentaris i treballar aquest tema, ja que no és el mateix. Una cosa és un ajut als estudis, una altra una pensió de solidaritat per a una pensió o una pensió de solidaritat per a una discapacitat que té uns components molt especials i molt concrets... Crec que s’ha de modular i veure cada cas. Probablement ens hauríem pogut asseure i discutir-ho més tranquil·lament perquè si no,  què ha passat, en no haver-ho fet així la sensació és que s’ha tirat pel dret, i això a qui no li fa cap favor és al ciutadà.

Com valora que es passi el servei Atenció Domiciliària dels comuns al Govern tenint en compte que els comuns són més propers al ciutadà i els primers a l’hora de detectar necessitats?
Una cosa és que siguin capaços de detectar necessitats i l’altra que hagin de prestar el servei. S’ha de reconèixer que hi ha comuns que ho feien molt bé però d’altres que no ho feien i et trobaves que la prestació no era igual en funció de la parròquia de residència, i això és un principi de discriminació que la Constitució no permet. És adequat que el Govern el pugui donar des del punt de vista que no s’ha pogut oferir el mateix servei per a tothom. Crec que si es fa bé no hauria d’anar en detriment de la qualitat, però no tenim gaires més notícies de com s’acabarà acordant tot això.

Un cop presentada la primera fase de treball pel Llibre Blanc de la Igualtat, quins passos cal fer ara perquè sigui una realitat?
Les associacions han fet el seu treball, la valoració de la situació, han explicat els seus problemes, les seves prioritats i quines serien les seves recomanacions d’actuacions. Ara nosaltres, en funció de tot això, hem de veure com analitzem totes aquestes recomanacions, quines són les prioritàries i de quina manera les canalitzem amb accions. I l’ideal seria a principis d’estiu poder presentar el Llibre Blanc de la Igualtat. El que està clar és que aquesta vegada no serà un projecte que es quedarà en un calaix i el llibre blanc es farà, i permetrà també en breu disposar d’una llei d’igualtat. I això és important perquè les associacions estan cansades que se’ls prometi coses i després res tiri endavant.

Com ha estat aquest treball a tres bandes? És una fórmula de treball exportable a altres àmbits?
L’experiència ha estat molt agradable i interessant. S’ha creat una dinàmica de treball en la qual ens hem pogut comunicar a través d’internet molt bé amb el Govern, amb l’assessora, amb les associacions que ha generat aquesta possibilitat de diàleg i de transmissió d’informació. Ha estat bona i és evidentment pot ser exportable a qualsevol altra acció que es vulgui desenvolupar d’aquestes característiques o d’altres.

Quines desigualtats s’han fet més evidents amb tota aquesta feina que s’ha fet?
Els col·lectius més desafavorits, els de persones amb discapacitat o els col·lectius de malalts mentals, entre d’altres, són els que probablement viuen la desigualtat d’una manera més important. També són els que econòmicament estan més afectats, que han patit més durament la crisi i són els que expressen més dificultats. Sí que és veritat que està apareixent aquest fenomen de l’homofòbia, la transfòbia i tot això que, malgrat que pugui fer la sensació que a Andorra no n’hi ha sí que n’hi ha. Una de les grans conclusions que s’han tret és que no tenim dades, i quan això passa costa molt identificar els problemes perquè fa la sensació que allò no passa i sí que saps que passa, però no ho pots quantificar. Encara no tenim per exemple el cens de persones amb discapacitat, tenim una gran manca d’informació.

Com valora el darrer informe de l’ECRI i la recomanació de crear un òrgan específic per abordar aquestes qüestions?
Es pot fer a través de la Llei del raonador, però una de les coses que ja hem dit en algun moment és que la llei de la igualtat podria plantejar crear un observatori de la igualtat, que ho podria ser també de la no-discriminació. I encara que el raonador pogués atendre les demandes, podria ser un òrgan que fes el seguiment més analitzat de les situacions, ja que probablement el raonador no estudiarà la no-discriminació en la societat i en canvi un observatori sí. Però és una qüestió que s’ha de treballar a partir de les conclusions de la taula transversal i veure com es pot canalitzar i caldrà incorporar també les recomanacions de l’ECRI.

S’ha posat moltes esperances en la llei d’igualtat.
La llei d’igualtat és la que ens marcarà un abans i un després. I a molts dels problemes que tenim identificats per diferents organismes i a través de les associacions probablement amb la mateixa llei podrem intentar donar-hi resposta.

Servirà per solucionar totes les situacions?
Per això la volem fer general, perquè al principi es parlava de diferents aspectes, però en la majoria de problemes la causa és transversal i l’únic que li canvies el nom, però tot ve per la des­igualtat. Aleshores intentarem que sigui el més general possible perquè pugui abraçar el màxim de gent possible i pugui donar la màxima resposta possible independentment de si és una discriminació per raó de sexe, d’edat, de raça, de cultura, de religió, etcètera.

I tenint en compte la disparitat de cada col·lectiu, és factible fer un text que serveixi per a tot?
Es pot fer general i després, si es vol reforçar o incidir en un aspecte concret, afegir-l’hi. Per exemple, si es parla de l’accessibilitat al treball, que ha de ser igual per a tothom, es pot fer una menció específica per a determinats col·lectius si cal reforçar. S’haurà d’acabar de veure perquè també es pot deixar de forma genèrica en la llei i via reglamentària reglamentar cadascú, perquè si no començarem a tenir una llei d’igualtat de gènere, una d’igualtat per a les persones amb discapacitat i així successivament, i no seria operatiu. Probablement és millor regular per llei tots els principis i tot el que es consideri necessari i reglamentàriament anar delimitant en funció d’uns col·lectius o altres entrant en les necessitats de cadascú, fet que a més a més és molt més àgil perquè es pot anar modificant els reglaments en funció de les necessitats de cada col·lectiu.

Sílvia Bonet
llibre blanc de la igualtat
La teva puntuació: 3. Número de vots: 200
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic