Vicent David: “Fa vint anys no hi havia cap dona, avui són el 30% dels estudiants”

Al saxofonista que concursa al Sax Fest, la tècnica se li suposa, com el valor al soldat. Què és el que marca la diferència entre els bons i els elegits?
El saxo no és un instrument fàcil, però la tècnica té una lògica que amb el temps s’acaba assimilant. La dificultat és la cultura musical, perquè el nostre repertori és limitat i molts estudiants no saben escoltar música.

Sembla estrany.
Sí, però és així. Escoltar molta música et permet trobar l’estil que t’ajudarà a desenvolupar la teva part musical, i si no tens prou cultura musical, si no has escoltat prou música, és difícil trobar el teu estil. La tècnica s’ha d’aprendre, i calen moltes hores, molts anys d’esforç, però és només una eina al servei de la música. 

Consell número 1: escolta tanta música com puguis.
Si no ho fas és difícil que trobis la connexió amb l’estil que més et convé. Per exemple, Debussy, que és molt francès. Si no entens el vincle amb l’impressionisme, amb el cubisme, és quasi impossible que l’arribis a tocar mai bé per molt bona tècnica que tinguis. És una qüestió d’estil, de cultura general.

Això s’ensenya? I s’aprèn?
I tant. Per això estem aquí, per orientar l’estudiant, dir-li, escolta aquestes altres obres. Després serà cosa seva de fer-ho, no podem escoltar per ells, però sí que podem proposar-los relacions que potser no es perceben al primer cop d’ull.

Quin és l’error més habitual?
Concentrar-te exclusivament en la peça que vols tocar. Per exemple, un concert de Glazunov. Però no tenir la curiositat d’escoltar una simfonia o altres compositors russos per entendre’n les diferències. Així que consell número 2: no et limitis a escoltar només el que has de tocar. Busca’n les afinitats en altres obres i autors.

A partir de quina edat se sap que un estudiant probablement no arribarà a solista?
Posem que entre els 16 i els 18 anys és quan un intèrpret s’hi juga el futur. És el moment quan tens més temps per treballar. A aquesta edat ja pots intuir qui té possibilitats de sortir-se’n i quin ho tindrà francament difícil. 

És dur.
Sí, però no tot es redueix a ser o no ser solista. Hi ha altres possibilitats que no requereixen tant virtuosisme i estem aquí per explicar-les. Pots ser professor o músic de cambra.

De totes formes, saxos solistes, aus raríssimes.
Així és. Tampoc en orquestres. La realitat és que el nostre repertori és limitat, així que hem de ser proactius per crear-ne de nou i explorar les possibilitats més enllà de la música clàssica, fins i tot en tradicions allunyades de la nostra, com ara la música índia o la japonesa. 

Amb quins gèneres i èpoques combina millor?
Amb qualsevol, som un instrument jove i per això mateix lliure. Amb la música contemporània i el jazz és una obvietat, però cada vegada s’introdueix més en el món del flamenc. I el resultat és genial. El saxo és potser el més camaleònic dels instruments. És enormement flexible i s’hi adapta amb molta facilitat.

És una qüestió física, el saxo?
Té a veure amb la capacitat pulmonar, però això es pot entrenar. No es tracta només de bufar, sinó d’utilitzar correctament l’aire que tens. I això és el que costa anys d’aprenentatge.

Ser home és un avantatge?
No és com la percussió, on sí que hi té a veure el múscul, i com més millor. És més una qüestió de tècnica, d’habilitat, per saber construir la millor frase amb l’aire que pots bufar.

Doncs de dones saxofonistes n’hi ha poques?
Fa vint anys no n’hi havia ni una. Avui fàcilment són entre el 30 i el 40% dels estudiants. Al concurs n’hi ha menys, és cert, però cada vegada n’hi ha més.

És capaç de distingir la nacionalitat d’un saxofonista per la forma com toca?
M’hi acostaria molt. Depèn sobretot del professo, però com que som pocs ens coneixem bé i ho reconeixeria. El so que traiem de l’instrument està molt connectat a la llengua que parles, per la posició de la boca. El francès sona diferent de l’espanyol, i l’espanyol, del rus i de l’alemany. Però cada vegada hi ha més fusió: alumnes espanyols que estudien amb mi acaben tocant amb un deix francès.

Els dos últims guanyadors del Sax Fest eren russos. La baixa de deu concursants russos a causa de la guerra deixa el certamen molt més obert.
Rússia és una potència, amb professors extraordinaris com Nikita Zimin, que ha fet escola. Va estudiar amb mi a França i ha fusionat la cultura musical russa i la tècnica francesa. És una autèntica llàstima que només hagin pogut venir-ne dos. Per a ells és un doble càstig, perquè estic segur que cap no volia la guerra i n’han sofert les conseqüències perquè s’han quedat sense poder venir. I finalment no són més que artistes.

La Covid, que afecta els pulmons, és especialment cruel per a un saxofonista?
Tinc amics que han passat la malaltia, i greu, i és clar, en el moment que estaven malalts no podien ni remotament bufar, però una vegada recuperats van tornar de seguida al nivell de sempre. No sé de cap professional que hagi emmalaltit de Covid i no hagi pogut tornar a tocar.

Soc un profà, un motiu per despertar-me la curiositat i acostar-me al festival.
El saxo té el timbre molt a la vora de la boca, és com si algú t’estigués parlant, explicant una història, el so té una calidesa, una expressivitat molt humana, molt pròxima a la de l’actor.