Virginia Gamba: “Ja està ajudant però em sembla que Andorra podria ajudar molt més”

L’enviada especial del secretari general de l’ONU per la temàtica d’infants i conflictes armats, Virginia Gamba,  destaca l’aportació d’Andorra en la lluita contra aquest problema. Gamba, convidada pel ministeri d’Afers Exteriors, farà aquest vespre, a les set, una conferència a la sala Sergi Mas de l’antiga Casa Comuna de Sant Julià.

Aquest any n’ha fet 25 de creació de l’oficina que dirigeix, quin balanç en pot fer?
És l’oficina més antiga de la Secretaria de Nacions Unides i el balanç és positiu. Hem pogut alliberar 180.000 infants els darrers vint anys i no sabem el nombre que hem pogut protegir abans que fossin reclutats. Crec que el balanç és positiu, però hi ha encara molt més a fer. 

I des del 2017, quan en va agafar la direcció?
No soc experta en infants, sinó experta en guerra. I el que he aportat és una dinàmica diferent per poder establir diàleg i negociació amb els grups armats i els països en guerra per convèncer-los d’alliberar infants i no abusar d’ells durant els conflictes armats. I en aquest sentit, des de la meva arribada a l’Oficina tenim més de 42 plans d’acció signats amb compromisos reals de parar abusos a infants. També tenim un major nombre d’infants alliberats per any que mai abans hem vist i una disminució dels infants reclutats a la meitat del que era el 2016. 

Es poden quantificar els infants víctimes de conflictes armats o que han reclutat com a soldats?
No és tan difícil. El que passa és que tenim sis violacions greus contra infants, que és un protocol que ens ha donat tot tipus de seguretat. Per cada una d’aquestes violacions hi ha certa quantitat d’infants que han patit aquestes violacions, de manera que no només s’ha de quantificar el global, sinó també per cada una d’aquestes categories. 

Quines serien les violacions?
Tenim reclutament i ús, mort i mutilació, abús sexual, atacs a escoles i hospitals, denegació d’accés a ajuda humanitària i segrest d’infants. A nivell global estem veient unes 26.000 violacions per any, a vegades una mica més, d’altres menys, però aquestes són verificades per oficials de Nacions Unides seguint un procés molt estricte, de manera que hem de pensar que això és només la punta de l’iceberg. La quantificació per a mi és que poguéssim registrar entre el 10% i el 20% del que hi ha, de manera que dona uns 100.000 a l’any. 

La situació tendeix a millorar o va a pitjor?
És complicat, tot i que crec que d’alguna manera està millorant perquè hi ha més sensibilització, tant a les comunitats com en grups armats i governs, del que està malament fer amb els nens. Abans no es coneixia bé què era una aberració contra els infants en temps de guerra i ara se sap més, i hi ha més gent que informa i per tant més possibilitat d’accedir a informació que abans. Els números semblen pitjors, però crec que ho són perquè hi ha més sensibilització. Així que diria que no està ni millor ni pitjor. El que sí que hi ha és una dinàmica diferent de conflicte que no hi havia abans i que és molt preocupant, com és l’operació de grups extremistes a través de fronteres, que no són els tradicionals grups armats com Estat Islàmic o Boko Haram, que operen fonamentalment a través de la captura i segrest d’infants.

La pandèmia de Covid ha tingut algun efecte en aquesta problemàtica?
Molt més greu. El primer any de la Covid va haver-hi com una aturada de quatre mesos fins que les parts es van adonar del que passava. L’efecte principal que hem vist és que el desastre socioeconòmic que ha causat la pandèmia ha generat també molts aïllaments i restriccions de mobilitat i transport, i molta gent de Nacions Unides no podia arribar als camps on estan els infants ni a les comunitats més afectades. Aquestes comunitats es van quedar sense feina i es va donar un problema socioeconòmic molt greu que va comportar que incrementés el reclutament d’infants a indrets on havia parat, més que res com a una alternativa socioeconòmica o pels pares o per l’infant. També amb l’aïllament hem constatat un major abús sexual de nenes degut que es van tancar les escoles. I també hem vist que escoles tancades han estat ocupades per grups armats i és molt difícil que es retirin, de manera que no es pot tornar a utilitzar l’escola. 

Són conscients del problema els països que no el pateixen?
No són suficientment conscients del problema. Hi ha països en conflicte i els veïns d’aquests tenen una consciència més gran. El problema és que en alguns indrets com Europa, Estats Units o Canadà, en no ser veïns del problema, no en són tan conscients. El cas d’Europa, amb la guerra a Ucraïna, s’està prenent més consciència, tot i que fins ara era, com que passa a l’Àfrica o a l’Orient Mitjà, no hi havia consciència. 

De quins països parlem?
Tinc 21 països i una regió que són els que figuren a l’agenda del Consell de Seguretat. Parlem de Filipines, Birmània, Índia, Pakistan, Afganistan, Iraq, Síria, Iemen, Israel, Palestina, el Líban, Líbia, Sudan, Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo, la República Centreafricana, Mali, Burkina Faso, Camerun, Nigèria i Colòmbia. I crec que serà inevitable que Ucraïna s’uneixi a aquest grup, tot i que és una decisió del secretari general.

És aviat per poder estimar l’abast d’aquest problema a Ucraïna.
Alguna cosa sabem. Les Nacions Unides, a nivell humanitari, està present i treballant a Ucraïna i ens diuen que efectivament hi ha hagut infants morts i ferits, i també sabem que hi ha hagut atacs a escoles i hospitals. 

Què poden aportar en la resolució de la problemàtica petits països com Andorra?
Andorra està ajudant. Ens ajuda molt políticament a la meva oficina a Nova York, dona suport a les decisions de l’Assemblea General quan hi ha resolucions del Consell de Seguretat, i això dona una veu important. També aporta una petita contribució financera cada any que s’utilitza per fer estudis en profunditat per veure per exemple la discriminació de sexe dins l’impacte per entendre millor els problemes que tenen els infants i com poder evitar-los. Ja està ajudant, si bé em sembla que Andorra podria ajudar molt més. 

Per què?
Andorra té coses que ningú més té. Per exemple hi ha una tradició d’escoltar la veu dels infants, i això és una cosa ultra necessària, escoltar la veu dels infants per saber com voldrien veure la seva reintegració. Per exemple si són nens soldats que han estat alliberats i portats a un centre de reintegració demanar-los l’opinió i què és el que li hauria agradat tenir per haver evitat el problema. Andorra té una tradició gran de donar veu als infants que m’agradaria molt analitzar com una millor pràctica en els camps de reintegració de nens soldats en altres parts. També Andorra té una molt bona idea del que és la necessitat de l’infant amb discapacitat, i això és el que hem vist els últims anys amb els estudis, que no tenim massa informació de quants infants discapacitats hi ha dins l’univers dels infants que han patit alguna de les sis violacions. El que espero és poder obtenir molta més informació i fer estudis conjunts amb Andorra per aplicar a d’altres parts.