Xavier Ajona: “Un pla director amb un inversor condiciona el projecte al seu interès”

El director d’Ordino-Arcalís, Xabier Ajona, exposa que el pla director ha de posar remei a problemes que té l’estació a través d’un seguit d’inversions que han de permetre créixer en esquiadors i ingressos. Ajona defensa que no disposar d’un privat al darrere fa que la solució s’adeqüi a les necessitats del domini, la vall i la parròquia. Al mateix temps destaca els resultats positius recollits en els darrers anys.

Acaben de presentar el pla director d’Arcalís. Quins són els aspectes més destacables?
El pla director es va fer per redibuixar l’estació d’esquí, intentant solucionar els problemes que es van detectar en un diagnòstic molt aprofundit. Però en els números del pla director no es podien obviar les inversions que s’han de fer per renovar sistemes de canons de neu o les màquines. En el que afecta les novetats, la major part de la inversió és en remuntadors i en edificis, perquè una de les mancances que s’han detectat són els metres quadrats que tenim per als clients de serveis com la restauració, el lloguer... 

Si ens centrem en els remuntadors, quina inversió suposen?
Parlem d’uns 13 milions d’euros destinats a remuntadors, dels quals de realment nou n’hi ha un, el telecabina que connectaria el peu de l’estació de l’Hortell amb el peu del sector de la Coma, amb el qual avui no hi ha una comunicació directa. Aquest és un dels problemes que tenim. Els quatre principals remuntadors actuals pugen per sobre dels 2.400 metres d’altitud i això fa que quan altres dominis comencen a tenir problemes de connexió entre sectors nosaltres perdem el 75% del domini esquiable. Calia doncs resoldre aquest problema de connectivitat entre els dos sectors de l’estació perquè ara hem de passar pel telecadira de la Basera, de quatre places i desembragable, amb una certa exposició al vent i que no deixa d’arribar a 2.500 metres d’altitud. Això se solucionaria amb aquest giny. 
Hem de tenir en compte, a més, que el telecadira de la Coma està menys exposat i és menys sensible al vent. Per tant, hi ha molts dies que la Basera ja presenta problemes però la Coma no. Si fem un accés per un sector inferior podrem explotar la Coma més dies. Això també facilitarà l’accés dels treballadors.

Per què es planteja un telecabina i no un telecadira?
Estem plantejant un telecabina d’un sol cable, que en inversió inicial i costos d’explotació és equivalent a un telecadira de sis places, i per tant és més fàcilment finançable. Amb el telecabina es busca que un dia de fred i vent puguem accedir a la Coma a través d’una cota més baixa però també de forma més abrigada. Això permetria poder des­envolupar a la Coma un sector de debutants en un indret on disposem de quantitat i qualitat de neu assegurada, de sol, i amb una progressió de pistes molt millor que a l’Hortell i els Planells. Aquí podríem millorar molt més el servei de cara als que comencen a esquiar en un entorn més agradable.

Això permetria ampliar el tipus de públic als esquiadors debutants.
Exacte. Tenim debutants, però el que busquem és millorar el servei que els podem oferir. No es tracta de reorientar l’estació als debutants sinó de poder obrir el ventall, i sense deixar de ser una estació amb un esquí esportiu, dinàmic, en un entorn molt alpí, poder aprofitar un terreny que ja tenim que ara està infrautilitzat. La Coma és el sector més ampli que tenim per a debutants i esquiadors intermedis, però per arribar-hi es veuen obligats a agafar un telecadira que els porta fins a 2.500 metres. A més, el nou telecabina ens possibilitarà l’accés dels vianants a la Coma, un fet ara impossible. I a la Coma hi ha espais disponibles per fer activitats a la neu per als no esquiadors. La Coma és un espai amplíssim que ens pot donar la possibilitat de desenvolupar tot un ventall de productes que ara per ara no podem oferir. 

Aquest telecabina també pot afavorir l’activitat a l’estiu?
El giny pot evitar els 800 cotxes que pugen cada dia a l’estiu fins aquesta vall. Es podria reduir l’impacte del trànsit, i generarà una nova experiència per als usuaris i permetrà l’alliberament d’aquest espai que ocupen els cotxes per fer-hi activitats d’estiu.

Fins a on es pot potenciar l’activitat a l’estiu?
Ara per ara, els nostres factors limitadors són que no disposem d’un espai adient i la nostra oferta està limitada a un telecadira que té com a atractiu la vista però després no hi ha res més, els llacs de Tristaina, que són el nostre gran actiu, i excursions guiades. Tot això completat per una oferta gastronòmica que hem anat millorant i que ha tingut bona resposta. Hem pogut avançar, però ara ja estem limitats. 
Quant al telecadira de la Coma, és un giny molt llarg, un fet que fa que les activitats que s’hi poden des­envolupar estiguin limitades, i els costos d’explotació són elevats, tenint en compte que és un giny molt gran. Això fa que avui no tinguem capacitat d’afrontar-ho. Però amb el pla director, al sector de la Coma, a banda del telecabina i l’àrea de debutants, també es preveu la instal·lació d’un teleesquí i d’un tapís i, en una fase posterior, un telecadira que arribaria fins a una fase intermèdia de la Coma. Aquests ginys ens donarien la possibilitat d’anar desenvolupant altres activitats.

Quin volum de negoci podria suposar l’estiu?
És aventurar molt, perquè en els ingressos de l’estiu hem estimat un augment però no tan gran com el que es podria arribar a donar en l’última fase, quan ja tinguem aquest telecadira de cota intermèdia. Però ja per començar, als llacs de Tristaina hi pugen a l’estiu entre 100.000 i 120.000 persones. Encara que una part d’aquestes no utilitzessin el nou telecabina per accedir-hi, aquest no deixaria de generar un ingrés molt important. Hem estimat que hi podria haver una reducció de la meitat de persones que avui hi accedeixen, però tenint en compte que el bitllet es paga a uns 10 euros i fent un càlcul, veurem que només amb l’activitat que el telecabina pugui generar es pagaria quasi sol amb les xifres de l’estiu. Tenint en compte que el fet de tenir el telecabina reduiria els dies de tancament de l’estació, que ens permetria repotenciar les activitats complementàries d’hivern i que el forfet podria assumir un cert augment, el giny no desestabilitzaria les finances de l’empresa sinó que hauria d’ajudar-nos a reequilibrar-les.

En disset anys es preveu assolir un 35% més d’esquiadors. És el màxim que es pot acollir?
Pel que és el domini esquiable, anar per sobre d’aquestes xifres suposaria perdre un dels grans actius d’Arcalís, que és l’absència de massificació. Perquè cal tenir en compte que això anirà acompanyat d’unes estratègies comercials i de màrqueting per reduir l’estacionalitat, tant d’hivern-estiu com cap de setmana-entre setmana. El forfet de temporada baixa ja ens ha permès augmentar els ingressos per forfets sense saturar els caps de setmana. I ara tampoc volem ser una estació que tingui cues superiors als sis minuts. Arcalís ha tingut temporades de 225.000 esquiadors. Després d’una sèrie d’inversions que consolidaran el servei i el producte, les xifres que estem plantejant a disset anys vista no són fer volar coloms. 

Tota la inversió prevista és viable econòmicament sense un privat?
Pretendre presentar un pla director amb un inversor al darrere és un error, perquè estaríem condicionant els resultats o el projecte als interessos d’un inversor en particular, sense tenir en compte les veritables necessitats de l’estació i la conveniència de la vall i de la parròquia. El que hem fet és imaginar que a Arcalís no hi havia res i, amb les capacitats econòmiques que tenim i amb el coneixement històric que tenim, redibuixar-la de zero. Amb això aconseguim un diagnòstic de les possibilitats de la muntanya i les seves dificultats. A partir d’aquí podem començar a plantejar solucions tenint en compte el que voldríem que fos, el que teníem i el que podem assumir. 
De tot això en surt un pla director acurat, realista amb la muntanya i la situació econòmica i que soluciona els problemes actuals de l’estació sense posar-la en situacions financerament complicades. El que ha buscat el pla director no és satisfer les necessitats o voluntats particulars d’un inversor, sinó fer un producte més fort que pugui ser més atractiu per als que ens vulguin acompanyar en aquesta aventura.

I quina és la via de finançament prevista?
El fet d’incorporar un inversor privat requereix canvis societaris, amb uns terminis que Secnoa no té, a banda que amb aquesta opció queden en segon terme els interessos parroquials. Per això es va optar per la figura del project finance, que permet que un privat pugui col·laborar en el finançament d’un projecte sense haver d’entrar en la figura societària de l’empresa. Es tracta de buscar sistemes de finançament a cadascun dels projectes que planteja el pla de forma individual sense haver de vendre Secnoa i, per tant, sense alterar els interessos generals que avui primen en la gestió de l’estació. A banda, el project finance és un sistema de pagament flexible. Si la temporada és bona, Senoa haurà de pagar més diners que si és dolenta, perquè pagarà un import per cada visitant que rebi. L’interès del finançador radica en els interessos.

I per què es fa cada inversió de forma individualitzada?
Perquè si ho comprometem tot des del principi ens estarem obligant a haver d’afrontar una sèrie d’inversions –a banda del telecabina hi ha altres telecadires– quan el que hem volgut que primi és la flexibilitat, poder regular la velocitat segons la situació de l’empresa. Aquesta fórmula de finançament s’utilitza molt en projectes de transport urbà. Cal recordar que per molt que Arcalís fos rendible i amb un resultat net comptable totalment positiu, el sostre d’endeutament comunal no permetria fer front a aquestes inversions. I això passa aquí i arreu. 

Quin serà el primer pas en la implementació del pla?
Aquest estiu es faria una renovació de canons de neu i de cara a l’estiu següent voldríem arribar a un acord en un període relativament breu per fer el telecabina.

“L’accés és un limitador, un punt feble, però es pot millorar i no és un limitador definitiu”

La temporada passada es va assolir un resultat d’explotació positiu després de molts anys. Es va pel bon camí?
És el segon any de millora. Marca una mica una consolidació. Aquest any estem millorant els registres de l’any passat en facturació, i en ocupació anem per sota, però també és cert que portem vuit dies menys de temporada. A banda hem tingut més dies que l’any passat de tancament de telecadires, dels quals diversos han coincidit en cap de setmana. Tot plegat acaba fent que la facturació estigui per sobre de l’any passat. Per tant, tot i aquests problemes, els resultats d’Arcalís no només repeteixen els d’una temporada històrica com la de l’any passat, sinó que almenys, fins ara, els estem millorant. Si a això s’hi afegeix que la satisfacció dels clients va pujant, que consumeixen més en restaurants, en l’escola, els senyals són bons. A més, el preu mitjà del forfet ha pujat les tres últimes temporades. Espero que a més d’un escèptic al final d’aquesta temporada el puguem convèncer.

Com es preveu tancar la temporada?
És molt agosarat. Ara per ara, amb un estiu molt millor que l’any anterior i amb un hivern que està millorant els registres de l’any passat des del punt de vista econòmic, tot indica que podrem millorar els objectius del pressupost, que vam fixar en un creixement del 7% en la facturació però que en el resultat d’explotació es trobava en més de 500.000 euros.

I quan es podran cobrir les amortitzacions i el cànon, un fet que va comportar 2 milions de pèrdues l’any passat?
Cal dir que el cànon comunal són les amortitzacions dels actius que el Comú té cedits a Secnoa (edificis, pistes de quan es va construir Arcalís). Són amortitzacions que no caldrà reposar. El mateix passarà amb inversions que es van fer en el passat, fora de cànon. Aquest és el cas de les màquines, que abans es compraven i ara es lloguen. Ja l’any passat vam començar a generar una petita part de reinversió, amb el resultat positiu que comentàvem, i aquest resultat positiu aquest any creixerà i, per tant, cada cop estarem en el camí de cobrir aquestes amortitzacions. Hi arribarem. És a llarg termini i està previst en el pla.

Satisfets del forfet diferenciat?
És una de les eines, més enllà de la comunicació, que més ens ajuda que els clients entenguin que a Vallnord tenen tres productes. Comunicar això a través d’un sol producte és molt difícil i portava sovint a la decepció dels clients. Ara podem competir de manera molt més directa amb les estacions que realment són competència nostra, i que no són cap de les del país. No hi ha marxa enrere. Però el mercat és una cosa viva, les seves demandes van canviant i les estratègies de la competència també, i en base a aquesta evolució ens haurem d’anar adaptant, un fet que pot fer plantejar en el futur posar en marxa una estratègia nova. El que és vàlid ara no ho ha de ser d’aquí deu anys.

L’accés a Arcalís continua sent un problema?
L’accés és un punt fort d’Arcalís? No. L’accés està deixant de ser i serà cada cop menys un punt feble d’Arcalís? Sí. Que seria desitjable un giny com el de la Massana o el d’Encamp? Sí. Però és viable? No. Per tant, hem de treballar per millorar l’accés actual. Hem aconseguit millorar i en els propers anys encara s’anirà més enllà. El Govern té compromeses partides contra les allaus i s’està millorant la carretera entre Ordino i el Serrat. Fer una variant al Serrat o la Massana? No diré que no. Voldríem que totes les actuacions se centressin en el camí a casa nostra [riu], però crec que és qüestió de temps. Però també crec que estem mal acostumats. L’estació de Val Thorens, a les Trois-Vallées, té una carretera molt pitjor que la d’Arcalís, és més lluny i té més problemes. La carretera és un limitador, és un punt feble, però es pot millorar i no és un limitador definitiu. De fet, Arcalís va tenir 225.000 visitants en una temporada en el passat. Per això cal treballar el producte per tornar a assolir aquests números.