Diari digital d'Andorra Bondia
El cap de Govern, retratat la setmana passada al despatx de l'edifici administratiu.
El cap de Govern, retratat la setmana passada al despatx de l'edifici administratiu.

Xavier Espot: “En el cas d’El Cedre, si s’ha fet res malament depurarem responsabilitats”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

S’ha prodigat en mitjans catalans, però per primera vegada d’ençà del desconfinament compareix davant d’un de nacional. Se sent orgullós, diu, de la gestió de la crisi, es prepara per al pitjor dels escenaris –un possible rebrot a la tardor– i justifica els titubeigs inicials amb les mascaretes perquè “ens trobàvem en una situació d’economia de guerra” i “ni tan sols l’OMS ho tenia clar”.

52 víctimes mortals, 855 casos totals: hauria firmat aquest balanç, la primera setmana d’abril?
Si em demana per la gestió de la crisi sanitària, sí, firmo. Penso amb tota humilitat que se n’ha fet una bona gestió. Òbviament, des d’una perspectiva estrictament numèrica no en puc estar satisfet, especialment pel que fa als difunts, que han sigut certament molts.

En la ràtio de morts per cada 100.000 habitants estem per sobre de la Gran Bretanya, Itàlia, França i Espanya, i només per sota de Bèlgica i San Marino.
Les estadístiques no ens afavoreixen, és veritat. També ho és que hi ha una sèrie d’arguments que fan que aquesta xifra no es pugui comparar amb la de països molt més grans. Però repeteixo: podem estar contents i orgullosos de la manera com s’ha gestionat la crisi. Òbviament, caldrà prendre nota de les coses que es podrien haver fet millor de cara a un possible rebrot.

Quines, per exemple?
Des d’una perspectiva estrictament sanitària, poca cosa canviaria, perquè no podem oblidar el moment i el context en què es van prendre aquestes decisions. Però és evident que ara ja no hi ha excusa i que de cara a un possible rebrot haurem d’estar molt més preparats que al març, i hi estem treballant. Ens hem dotat de material sanitari del qual no disposàvem, reforçarem els recursos humans i adaptarem els protocols a la nova realitat. Ens estem preparant per al pitjor dels escenaris. 

És el que esperen, el pitjor dels escenaris?
Cap expert del món pot assegurar que arribarà, però hi ha indicis que suggereixen que podria passar, i la responsabilitat del Govern és treballar per poder-hi fer front i minimitzar els efectes d’un possible rebrot.

Amb 1.100 casos per 100.000 habitants, només estem per davant de Bahrain, Xile, Qatar i San Marino. De veritat que som un país Covid-ready?
Si els mitjans de comunicació internacionals s’han fet ressò de forma unànime de la bona gestió de la crisi sanitària no és perquè hàgim fet una operació de màrqueting, sinó per fets objectius i palpables. El cribratge massiu pel qual ha desfilat el 90% de la població, un confinament immediat i sense haver de recórrer a l’estat d’alarma, i un desconfinament sense rebrots i amb un descens progressiu i constant de la corba epidemiològica. Aquí juga també el factor sort, ho sabem, no tot és fruit de les polítiques de l’executiu.

Perdoni que insisteixi, però els nostres 68 morts per 100.000 habitants ens deixen en un lloc molt discutible.
Si ho mirem fredament, des d’un punt de vista estrictament estadístic, és un percentatge alt. Més que el dels països del nostre entorn. Però Andorra no és només un país de 78.000 habitants. Per aquí transiten vuit milions de turistes cada any. I el moment àlgid del contagi va coincidir amb un moment d’especial pressió turística. Érem molts més que 78.000 habitants. Això s’ha d’explicar. I també que hem arribat fins a l’últim cas de Covid. Nosaltres hem comptabilitzat també els difunts a qui s’ha diagnosticat una Covid post mortem. No tothom ho ha fet així. I finalment, hi ha el factor dels centres sociosanitaris, on es va registrar el gruix dels nostres difunts. Si no hagués entrat al Cedre i a Salita, la xifra de morts hauria estat gairebé la meitat.

Però és que va entrar. Se’n sent personalment responsable, de la trentena de morts que s’hi han produït? S’ha investigat per què s’hi va colar el virus?
A tots els països del nostre entorn el virus s’ha acarnissat en les persones grans i vulnerables. Això ens porta raonablement a la conclusió que no hem fet res que no hagin fet arreu. Això no vol dir que tot s’hagi fet bé. Però a hores d’ara no tinc cap indici que s’hagi fet res malament ni que hi hagi hagut cap negligència, ni al Cedre ni a Salita. Tampoc no ho descarto i la nostra obligació –particularment en el cas d’El Cedre, que és de titularitat pública– és anar fins al fons, mirar si s’ha fet res malament, en aquest cas depurar responsabilitats, i si alguna cosa es pot fer millor, resoldre-ho en els protocols que estem preparant. Amb responsabilitat i transparència, però també amb calma i sense buscar caps de turc.

Hi haurà, doncs, una investigació?
Una investigació, pròpiament, no, perquè significaria que tenim indicis de negligència que la justificarien. Però una anàlisi exhaustiva dels protocols establerts, sí.

Ens vam confinar abans que ningú i els padrins es van traslladar de seguida, però es va actuar d’una forma més reactiva que no preventiva. Vam comprar mascaretes després de l’emergència, no abans; amb EPIs, guants, gel i ventiladors, el mateix.
És veritat que vam anar prenent decisions a mesura que es presentava una problemàtica concreta i que, vist amb perspectiva, si haguéssim disposat de més mitjans hi hauria hagut probablement menys contagis. Però ens hem de quedar amb un missatge positiu i objectiu alhora: a diferència de molts països del nostre entorn nosaltres no hem col·lapsat el sistema sanitari. Aquí rau el quid de la qüestió.Això ens va permetre atendre tots els nostres malalts en les millors condicions. I això ha estat possible perquè prèviament s’havien pres decisions correctes. Amb el nombre de ventiladors, que era més elevat que als països veïns, per exemple.

Un model de l’enginyer Jordi Deu conclou que l’ús de mascaretes hauria disminuït el contagi un 60%. A mitjans febrer, quan la Covid ja era una amenaça, a ningú se li va ocórrer comprar-ne?
En vam començar a comprar des de l’inici de la crisi, és cert, però també s’ha de valorar el context: era una situació gairebé d’economia de guerra, i trobar material sanitari era complicadíssim. El que hem de fer és aprendre del que ha passat, admetre que no estàvem preparats per a aquesta crisi, com no ho estava d’altra banda cap govern del món. Però ara no tenim excusa, i davant d’un rebrot hem d’estar perfectament preparats. Per això tenim uns estocs importants de mascaretes, guants, EPIs, gel i ventiladors.

Insisteixo, si haguéssim tingut mascaretes per a tothom des del primer dia...
És que tampoc se’ns pot exigir allò que ni tan sols ha dictaminat l’OMS. L’ús de mascaretes va ser polèmic i molt discutit, a l’inici de la pandèmia. Però crec que hem d’ampliar la perspectiva, especialment de cara a un possible rebrot. Es tracta de protegir les persones vulnerables, que són les grans, i les immunodeprimides. D’altra banda, tampoc hauria sigut una mala notícia que hagués sortit un nombre més elevat de persones que han passat la malaltia. Perquè no es tracta de tancar-ho tot amb pany i clau. 

Va tenir mai el decret d’estat d’alarma a la taula?
A punt, a punt, no, però sí que ho vam arribar a debatre. També hi va jugar un paper important el fet que a l’inici de la crisi no disposàvem de la norma que l’emparava. Per això vam fer la prova pilot d’un confinament voluntari. I va sortir bé. Quan vam poder decretar l’alarma, teníem arguments per seguir apostant per la voluntarietat.

Per què, aquestes reticències amb l’estat d’alarma, que d’altra banda han aplicat molts països veïns?
Per restringir drets fonamentals com la llibertat de moviments, hi ha d’haver un objectiu: ¿hauríem evitat un major contagi amb l’estat d’alarma, sabent com sabíem que la població havia respost de forma molt massiva al confinament voluntari? Segurament, no. Aquesta és la reflexió que ens vam fer. Fins i tot hauria pogut ser contraproduent, perquè les imposicions sempre generen cert rebuig. Dit això, entenc perfectament que països de 40 o 50 milions d’habitants hi recorressin. És que si no, hauria resultat impossible de gestionar.

Ha quedat en evidència el risc del monocultiu del turisme. Costa de veure els fruits de l’obertura i diversificació econòmica del 2012.
S’ha anat fent. Andorra és un país més obert i més divers des del 2012. Això, és suficient? No, perquè continuem sent molt dependents dels nostres sectors econòmics tradicionals. El detonant de la diversificació estic convençut que serà l’acord d’associació. Som un país de baixa pressió fiscal, amb una seguretat ciutadana envejable i un sistema educatiu públic molt atractiu. Què ens falta? La seguretat jurídica que aporta pertànyer al mercat interior europeu, amb més de 500 milions de consumidors.

La Gran Bretanya i el creixent moviment euroescèptic no opinen el mateix.
El Regne Unit el que voldria és abandonar la unió política... i continuar en el mercat interior. Aquesta és la realitat. Ningú el posa en dubte. Aquest pas serà la clau de volta de la diversificació econòmica. Acompanyant-lo d’altres iniciatives internes, com ara agilitzar la justícia i els tràmits administratius per a la creació de societats, projectes concrets com la Zona Franca... 

El veurem aquesta legislatura, l’acord d’associació?
Les negociacions s’han reprès, i sense alguns dubtes que teníem abans de la pandèmia, com ara l’accés als mecanismes de liquiditat del Banc Central Europeu. Ara tothom està convençut que n’han de formar part. 

Calendari?
La voluntat de la nova comissió Europa era accelerar el procés negociador, i ho subscrivim, no podem seguir amb els ritmes que dúiem fins ara, cinc anys per negociar el marc institucional i la lliure circulació de mercaderies. Falten les tres altres llibertats. Però és una negociació complexa que afecta també Mònaco i San Marino. La nostra voluntat, en fi, és avançar al més ràpidament possible. Crec que, efectivament, s’hauria de poder tancar aquesta legislatura.

“Andorra només ens té a nosaltres”: serà una de les frases que quedaran d’aquesta pandèmia. Va sentir el vertigen de ser un país petit, fora de la UE, sense padrins?
Nosaltres no tenim el múscul  d’altres països, ni els seus recursos econòmics ni les seves possibilitats de finançament. És una evidència. Tampoc els contactes que podem mobilitzar per proveir-nos de material sanitari són els mateixos. Era una apel·lació al ciutadà per posar-hi tots el nostre gra d’arena. Som un país petit, enclavat, dependent de les decisions dels nostres veïns. Per això demanava d’esforçar-nos encara més, ser més cívics i més solidaris. I així es va entendre, crec.

Hem estat sols?
Aquesta crisi ha justificat de nou la bondat del nostre sistema institucional. En crisis com aquesta és quan més s’evidencia la sort que tenim de tenir coprínceps, que ens han permès aconseguir coses que sense ells ens hauria costat moltíssim més.

Un aeroport, o com a mínim un heliport, ens hauria estalviat tenir material aturat a Turquia, a la duana?
No ho crec. La dificultat va ser que el material arribés a França i a Espanya. Un cop aquí, i tornem als coprínceps, no hem tingut en aquest sentit cap dificultat. La relació ha sigut excel·lent amb tots dos, per exemple amb l’obertura de fronteres crec que ens han donat un tracte preferencial, exactament igual que a la resta de països de l’espai Schengen, del qual no formem part.

Quina és la probabilitat d’un rebrot a la tardor?
Cap expert crec que sigui capaç de quantificar la probabilitat d’un rebrot. Hi ha arguments mèdics sòlids en favor d’una probabilitat alta. Ens hi hem d’atenir i és responsable treballar amb aquesta perspectiva.

Resistiríem un segon confinament, una nova tongada de mesures excepcionals?
No voldria anticipar les decisions que prendríem en un context que tampoc no sabem si s’esdevindrà. Però estarem més ben preparats, això segur, perquè les decisions sanitàries puguin ser menys dràstiques i tinguin un menor impacte en l’economia i en la societat.

Tenim 1.761 aturats. Més d’un miler no reben cap ajuda, subsidi o prestació. És hora de repensar el model d’atur, en un sentit contributiu?
Al final del que es tracta és que les persones que realment ho necessitin tinguin un subsidi, una prestació digna. La crisi del coronavirus no ha aportat més arguments als defensors d’una prestació contributiva, en la meva opinió. Fins i tot diria que no és el moment per crear una branca addicional a la Seguretat Social i carregar més per la via de les cotitzacions empreses i treballadors, reduint-ne en conseqüència el poder adquisitiu. Soc un gran defensor del model social que tenim, que es basa a donar prestacions socials a qui realment ho necessita. 

Xavier Espot: “En el cas d’El Cedre
si s’ha fet res malament depurarem responsabilitats”
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic