Si el problema de l'habitatge no es resol d'una manera més o menys positiva, ho acabarà pagant l'acord d'associació. No sé si ho veu així.
És possible. Crec que el referèndum serà una revàlida per al Govern que el convoqui. Evidentment si hi ha una situació que genera descontentament, i l'habitatge n'és clarament una, tindrà conseqüències negatives. Però no puc fer una altra cosa que demanar que la ciutadania sàpiga destriar el gra de la palla, que sigui conscient que anar cap a Europa, i encara que sembli paradoxal, ens ha de permetre millorar a llarg termini l'habitatge.

Com.
Un dels factors que més el tensionen és que la nostra economia productiva es basa en sectors que demanen molta mà d'obra. L'acord d'associació ha de permetre diversificar l'economia amb sectors de més valor afegit i menys demandants de mà d'obra. I per tant, d'habitatge. L'acord no empitjorarà la situació del mercat de l'habitatge al nostre país, sinó al contrari.

Hi ha el temor recurrent a una invasió de nous residents.
Aquells que diuen que obrirà la porta a residents passius i per compte propi no diuen la veritat. Si una cosa ens permet aquest acord és mantenir el control de la nostra política migratòria i unes quotes, inclosos els residents passius, més contingudes encara que les que estem aplicant actualment. Que vinguin més o menys immigrants no serà per culpa de l'acord d'associació, sinó de les decisions que adoptem nosaltres en matèria migratòria.

Vostè és dels (pocs) que creuen que el referèndum es convocarà abans que acabi la legislatura?
El que crec és que el referèndum s'ha de convocar quan sempre hem dit que el convocaríem: una vegada aprovat pel Consell Europeu, signat per la Comissió Europea, San Marino i Andorra, i ratificat pel Parlament Europeu. Pot tirar d'hemeroteca i comprovarà que sempre hem dit això. Si aquestes passes es concreten abans del final de la legislatura, el convocarem, però si no és així, no el convocarem. No ha de ser motiu d'escàndol complir el nostre compromís. El censurable seria anar canviant les condicions en base a les quals has dit que convocaries el referèndum.

Vaja, que no tindrem referèndum.
Em sorprèn que aquells que tenen tanta pressa per convocar-lo siguin els que sostenen que aquest acord serà un desastre, que ens portarà la ruïna. Si tant els amoïna, millor que dilatem el referèndum i mantinguem mentrestant l'statu quo. 

Potser pensen, com una part de la població, que si es convoqués ara sortiria el "no".
Això és pressuposar molt. I sobretot és pensar en l'interès polític immediat en lloc de pensar en el futur del país.

Vostè resa per no haver de veure's en la tessitura de convocar-lo?
No. Assumiré les responsabilitats que hagi d'assumir. Si m'ho permet, jo ho tinc gairebé tot fet. Al final no em torno a presentar, i per tant, convoqui o no el referèndum, surti sí o surti no, no tindrà cap incidència en el meu futur polític. El que m'interessa és el futur del país. I seria inconcebible, per no dir una ocurrència, convocar un referèndum amb un text que no està ni tan sols estabilitzat. És que una cosa així no s'ha donat mai enlloc. Per tant, els que tenen tanta pressa perquè es convoqui, s'hauran d'esperar.

És un compromís electoral seu. Considera que DA l'hauria d'heretar de cara al següent mandat?
Dependrà dels compromisos que s'assumeixin durant la campanya. El referèndum és una consulta políticament vinculant –jurídicament no ho és, recordi– que vaig voler heretar d'un compromís previ del meu predecessor, Toni Martí. Ara bé, el vaig assumir amb unes determinades condicions. Aquest és el meu compromís. No em sentiré obligat a assumir-lo si aquestes condicions prèvies no es compleixen.

I el seu successor?
Si DA o qui el representi en les pròximes eleccions –amb aquestes sigles o en coalició amb altres formacions– es compromet a convocar-lo, entenc que ho haurà de fer. Si diuen que el referèndum en el moment actual no és una bona opció i que si guanyem les eleccions entenem que se'ns ha legitimat per ratificar-lo sense referèndum, el pacte haurà quedat clar.

Per tant, no considera que el seu compromís (i el de DA) vagi més enllà del 2027.
En absolut. Crec que res del que he fet jo vincularà el meu successor, només faltaria, ni tampoc el futur Govern, que tindrà tota la llibertat de donar al país l'orientació que consideri.

L'habitatge també està íntimament lligat al creixement demogràfic. Estem a punt d'arribar als 90.000 habitants. Com es frena, això?
Com estem fent des de fa un parell d'anys: reduint les quotes de residència i treball,  els treballadors per compte propi i residents passius, i incrementant els requisits per al reagrupament. És el que continuarem fent. Sense  els maximalismes que proposen altres formacions, i sense visions que només atenen a les demandes del sector productiu, com ens demanen des d'altres bancades del Consell. Buscant el punt d'equilibri que permeti donar una resposta satisfactòria a les demandes dels sectors productius sense anar cap a un creixement desbocat de la població que tensionaria encara més l'habitatge i els serveis públics.

Des que tenim memòria, la població sempre ha augmentat. Sempre.
Però no és el mateix fer-ho a un ritme del 4,5% que a l'1 o al 2%. En un context de creixement econòmic important, i sense haver iniciat la reconversió profunda de la nostra economia, un creixement demogràfic del 2% crec que és assumible. 

Veu un país de 100.000 habitants? Li ho dic perquè és el topall que vostè mateix es va posar.
A la vida s'ha de triar, i triar sempre és renunciar. El que no podem és mantenir l'Estat del benestar sense reconvertir la nostra economia. Hi ha qui vol continuar creixent indefinidament al ritme actual, però no vol acord  d'associació i, per tant, no vol la millor palanca per diversificar la nostra economia. Volen continuar creixent amb els mateixos sectors econòmics que tenim avui, mantenir el patrimoni natural, resoldre l'habitatge, que els serveis públics no estiguin tensionats... Tot a la vegada és impossible.

Doncs és el que demanem els ciutadans.
Si el que volem és no empitjorar l'habitatge i no tensionar els serveis públics, hem de moderar el creixement de la població. Això també vol dir que segurament no podrem atendre totes les demandes que provenen del sector empresarial, i estic parlant de les quotes. La solució tampoc no és tancar-ho tot, perquè tindríem una davallada dràstica dels ingressos públics i no podríem mantenir les polítiques de cohesió social ni l'esforç inversor en matèria d'habitatge. Ni podrem ampliar l'hospital ni els ajuts socials... Amb més o menys encert, el temps ho dirà, el Govern ha intentat trobar a cada moment el punt d'equilibri. I és aquí on haurem de transitar fins que no engeguem una transformació profunda del model econòmic, que des del meu punt de vista només pot venir per la via de l'acord d'associació.

Dies enrere el Govern treia pit per les xifres macroeconòmiques –el PIB creix un 3,9%, recaptació impositiva rècord... Però aquesta bonança no arriba a la butxaca del consumidor. 
Des del 2019 al 2026 el salari mínim s'ha incrementat un 45%, mentre que l'IPC ha pujat un 22%. Qui el percep ha vist incrementat de forma considerable la capacitat adquisitiva. El mateix ha passat amb les pensions mínimes. Per tant, tenim una capa important de la població que viu millor que fa sis anys. Potser costa més que els efectes concrets del creixement econòmic acabin repercutint en la classe mitjana, però això passa aquí i arreu. I penso que aquestes xifres macroeconòmiques s'acabaran traduint en una millora del dia a dia dels nostres ciutadans. 

Com?
Els 88 milions de superàvit són diners que d'una banda utilitzarem per reduir deute –per tant, menys impostos per al dia de demà– i que destinarem a inversions concretes, com ara el parc públic de lloguer, ampliar l'hospital, millorar infraestructures... Quan destines 7 milions d'euros al transport públic, i això és gràcies a aquest superàvit, són menys diners que el ciutadà s'ha de rascar de la seva butxaca. I això també té un impacte positiu en la classe mitjana. Més exemples: cada nou medicament que incloem a la llista dels que són 100% reemborsables per la CASS també beneficia la classe mitjana. Potser no són diners en metàl·lic però sí serveis i prestacions que milloren la qualitat de vida de tots ciutadans.

Passem a l'avortament: el seu compromís era i continua sent la despenalització, però la lentitud és desesperant. Ho veurem, abans de la fi del mandat?
Espero que sí, però tampoc en això tenim nosaltres la vareta màgica, i hi ha determinades qüestions que el Govern no pot i tampoc no vol decidir unilateralment, perquè tindria efectes col·laterals nefastos per al conjunt del país  dels ciutadans. Hi ha un diàleg entaulat que exigeix discreció i uns ritmes que ja ens agradaria que fossin una mica més accelerats però que no ho acaben de ser. En qualsevol cas, confio que d'aquí al final de la legislatura trobarem una solució acceptable i que faci honor al compromís que vam assumir. 

Van ser massa optimistes?
Crec que no, que segueix sent possible. Confio que trobarem una solució i que, com en les altres matèries, habitatge i creixement, no satisfarà totalment ni els que volen mantenir l'statu quo ni tampoc els que volen una solució molt més... ambiciosa. Però al final governar és l'art de buscar compromisos.

La despenalització és un consens de mínims. Menys que això seria difícilment digerible. Hi ha un escenari B?
Ara mateix no ens ho plantegem i si arribéssim en aquest carreró sense sortida, correspondria al pròxim Govern, amb una legitimitat renovada, plantejar els diferents escenaris. Però insisteixo, no crec que arribem en aquest punt. Hi ha una voluntat real, també per part de la Santa Seu, de trobar una solució acceptable.

Que vol dir 'acceptable'?
Que segurament no arribarem a aquella situació que satisfaria plenament la majoria de la societat. Però de vegades les coses s'han de fer per decantació, per etapes. No es pot arribar del 0 al 100 d'una tacada. De la mateixa manera que per arribar al matrimoni entre persones del mateix sexe primer vam haver de parlar d'unions civils i al cap d'uns anys es va poder parlar de matrimoni, potser també amb l'avortament ara farem un pas i d'aquí a quatre o cinc anys en podrem fer un altre, i d'aquí a deu, un tercer. Les presses són males conselleres, si durant vuit segles hem tingut aquesta situació...

...ara no ve de deu anys.
No dic això, però  hem de ser curosos de no voler precipitar les coses perquè hi ha altres qüestions en joc. No podem posar en risc un element que és absolutament essencial i que és la pervivència de les nostres institucions, de la nostra idiosincràsia, de la nostra realitat i de la nostra identitat. Tan de bo no hi hagués aquesta connexió entre els dos elements, però hi és.

El canvi de copríncep va generar unes falses expectatives? 
Potser es van voler llegir algunes declaracions seves en un sentit en què potser no s'haurien d'haver llegit. Al final, el llenguatge de l'Església sol ser bastant metafòric, per no dir críptic, i subjecte per tant a múltiples interpretacions. Crec que ell té ganes de trobar una solució, i que és perfectament conscient de quin és el sentir de la majoria dels ciutadans d'Andorra i crec que la Santa Seu també. Ara bé, és una qüestió complexa, que crea antecedents des de la perspectiva de la Santa Seu i que per tant s'ha d'analitzar i treballar amb molta cura.