El 2022 es va visar superfície a un ritme que no es veia des del 2008, amb més de 800.000 metres quadrats. L’any passat es va moderar lleugerament i hi ha qui augura una frenada en sec en el termini de dos anys.
El primer semestre el vam tancar amb prop de 350.000 metres quadrats visats, però són dades desvirtuades perquè un sol projecte se’n cruspeix 90.000. Però al final tot és cíclic, i si no hi posem nosaltres equilibri, la vida ho farà per nosaltres. És lògic que després d’uns anys de creixement  el ritme es freni o es reverteixi. Es tracta de buscar l’equilibri perquè no hi hagi aquestes puntes.

I com es fa, això?
Una molt bona mesura que el col·legi aplaudeix és la limitació de la construcció en sòl consolidat a 23.000 metres quadrats que ha establert la Massana. M’imagino que hauran tret la mitjana a partir d’un període prou llarg com perquè inclogui aquests pics i també els anys de crisi. Es tracta de dir: “Mireu, podem construir fins aquí, i tot el que vagi més enllà, ho passem a la cua de l’any que ve”. Pensem que això pot ajudar que no hi hagi aquests booms. Si menges massa pastís de cop correm el risc d’empatxar-nos. Això és el que hem d’evitar.

Ho farien extensiu a totes les parròquies, si estigués en la seva mà?
Sens dubte. És un bon mecanisme per evitar booms i caigudes brusques, al final construeixes el mateix però repartit de forma equilibrada. I s’hi poden establir excepcions: si en un moment com l’actual cal estimular la construcció d’habitatges de lloguer, permetem que en aquests casos es pugui sobrepassar el màxim establert. És un mecanisme que fomenta l’estabilitat.

Està molt bé que la Massana hagi limitat la superfície anual, però ho ha fet quan des d’Anyós fins a l’Aldosa ja està ple de grues. No n’hi deu cabre ni una més.
Més val tard que mai. La limitació de superfície és una mesura molt oportuna. Són els comuns els que més poden influir en un creixement sostenible. A través dels plans d’urbanisme poden posar ordre a tot aquest desgavell.  És a les seves mans. 

Com?
Fent una planificació més  compacta, això és de manual. Ara està molt descentralitzada i es fan moltes urbanitzacions lluny del centre urbà. Cal concentrar la construcció. Després hi ha la qüestió de les zones verdes. Tots hem sentit a dir això que com que tenim molta muntanya no calen zones verdes. No és així. És important que el verd vingui a la ciutat perquè no tots els ciutadans poden a anar al verd. Pensa en la gent gran o en una mare amb el cotxet. És important estar envoltats de verd, d’una ciutat amable i amb pulmons, que puguis respirar. I després tenim el repte de la mobilitat. Cal seguir fomentant  el transport públic, les bicicletes i els patinets elèctrics, revertir aquesta cultura tan nostra de moure’ns en cotxe particular.

Habitatge: n’hi ha prou amb el fre a la inversió estrangera en immobles i a posar al mercat pisos de lloguer assequible?
La iniciativa del Govern és oportuna, els arquitectes hi hem pogut intervenir buscant solucions perquè siguin habitatges de la major qualitat  al mínim preu possible. Pero és una solució a curt termini. El de l’habitatge és un problema complex on influeixen molts factors, el paper de l’arquitecte és només un d’ells. I no el patim només nosaltres, només cal mirar al voltant. No tenim la solució, però petites aportacions poden ajudar a pal·liar-lo.

A veure.
Estaria molt bé aprofitar la cessió en sòls urbans consolidats, que acostuma a ser econòmica. En el cas d’un xalet no tindria sentit, però sí en el d’un edifici plurifamiliar, que la cessió en lloc d’econòmica  fos donant una part de l’obra, un pis de valor equivalent a la  quantia de la cessió. Que aquesta cessió es concreti en habitatge, que podria gestionar l’Institut  Nacional d’Habitatge o el mateix Comú, que disposaria d’un parc de pisos públics per posar al mercat de lloguer assequible. 

Trigaríem anys a tenir  una borsa digna d’aquest nom.
Òbviament, és una solució a llarg termini, dependria del volum de la construcció, però  si poguéssim consultar els ingressos dels Comuns per la cessió obligatòria en sòl urbà consolidat, estic segura que surt una bona quantitat anual. Si es traduís en habitatge, seria una mesura més que aniria sumant als pisos que està rehabilitant el Govern. I un detall molt important: no serien pisos concentrats en un edifici o en una zona, sinó repartits per tot el teixit urbà, evitaríem els anomenats guetos i ajudaria a una integració més igualitària.

Les torres: quina és la seva posició?
Al Col·legi hi ha controvèrsia, no tenim una opinió unànime. A títol personal, quan es va plantejar la idea no em semblava malament créixer en altura i guanyar espai  públic, zones verdes i parcs. Però quan s’ha materialitzat ens trobem que l’altura de les torres trenca l’skyline d’Andorra, quan t’hi acostes a peu veus que la muntanya queda més baixa que les torres. Per a mi és un impacte  considerable, i el pitjor de tot és que no s’ha alliberat espai, s’han fet algunes zones verdes, sí, però les poques que s’han fet resulta que queden a l’ombra. Per a mi és massa altura per a Andorra

No és pitjor la urbanització extensiva a l’estil, per exemple, del que s’ha practicat a la carretera d’Engolasters, al Guem o entre Anyós i l’Aldosa?
El creixement sostenible va cap a la densificació en zones urbanes, és cert. Si mirem estrictament això, les torres són una bona opció, perquè una torre densifica molt. Però torno a dir-ho: cal veure el resultat.  Si no hem guanyat espai públic potser no calia aixecar tant, igual et surten els mateixos pisos amb les sis plantes  tradicionals i ocupant més superfície. El cert és que no hi ha hagut aquest alliberament d’espais públics. Dit això, tampoc és sostenible colonitzar la muntanya amb unifamiliars. En qualsevol cas, les torres tenen un gran impacte visual, però en certs llocs s’està construint habitatge amb molta façana i que genera problemes de contaminació i de mobilitat, perquè són més cotxes que han de circular amunt i avall. No es veu tant com les torres, però l’impacte certament hi és.

Quines són les prioritats per al que li queda de mandat?
La Llei dels arquitectes, que estem retocant perquè la vigent és del 1999 i cal actualitzar-la. Una altra és la llei d’ordenació de l’edificació, que fa molts anys que reclamem i que ara és el moment de concretar, coincidint amb l’acord d’associació. Es tracta sobretot de definir la responsabilitat de tots els que intervenim en una obra, promotors, constructors i naturalment arquitectes. A Espanya els arquitectes tenen un any de responsabilitat sobre els acabats superficials. Hauríem de tendir cap aquí. Nosaltres encara ens movem per jurisprudència. I no pot ser que al cap de deu anys et demanin responsabilitats perquè s’ha trencat una rajola. Nosaltres no sabem quan expira la nostra responsabilitat i això repercuteix en el preu de l’assegurança.

I no ens descuidem de la llei d’ordenació del territori.
Que és urgent i que cal reformular de dalt a baix, no fer-ne una simple modificació. Com abans millor, però és clar, hi ha moltes lleis a la cua. Com la llei de societats professionals, que fa temps que reclamem. Hi ha molts arquitectes que es constitueixen en societats, cal regular qui i com es componen, i sobretot, que una societat pugui visar. Ara només poden les persones físiques.

Acord d’associació: els fa por un desembarcament de despatxos europeus?
No sé si por és la paraula però som un país petit i això no ho hem de perdre mai de vista. Ara ja tenim certa quantitat d’arquitectes interessats a venir a treballar perquè Andorra és un mercat atractiu. La llei actual només els permet participar en un projecte anual, i sempre en col·laboració amb un arquitecte local. Amb l’acord d’associació, si mai entra en vigor, la lliure circulació de serveis permetrà esquivar aquesta limitació. Podran venir més arquitectes i sense cap limitació. És òbviament un perjudici per als professionals que treballem aquí.

Però s’hauran de col·legiar ni que sigui temporalment i assumir l’assegurança, que era el seu cavall de batalla.
Hi ha molts detalls que s’han de concretar. No tenim ara mateix cap document escrit on agafar-nos, però el que està clar és que serà molt més obert. Per a les professions titulades l’acord d’associació no serà precisament beneficiós. Anar a treballar fora, això ja ho podem fer, però si els de fora poden venir a treballar aquí sense cap mecanisme de control, és un problema.

Què proposen?
El lliure establiment, que és el que tenim ara, està més controlat. Amb la lliure prestació de serveis no acaba de quedar clar, i el que demanem és que hagin de complir certs requisits. Tot això s’hauria de desenvolupar en una llei que entraria en vigor si hi ha acord, i que quedaria al calaix si no n’hi ha. Serà en qualsevol cas un filtre més flexible, i no ens deixaran demanar els mateixos requisits que a un professional  que ve a col·legiar-se. En paral·lel, continuarem exigint a arquitectes de països tercers el registre de curta durada: col·legiar-se de forma temporal i un sol projecte a la vegada.

Quins són els mínims perquè l’acord d’associació fos per a vostès acceptable? 
Al principi de la negociació semblava que no ens permetrien posar cap requisit. Això ha anat evolucionant i la discussió ara és sobre les proves d’aptitud. El Govern ha advertit que no tots els col·legis professionals les podran implantar, però nosaltres tenim clar que Andorra té unes especificitats –en riscos geològics, però també en l’àmbit administratiu, perquè hi ha set parròquies, cadascuna amb la seva normativa urbanística, a part de la general. No és el mateix l’orografia d’Andorra que la d’un país més pla. Per a nosaltres, tot això justifica l’existència d’una prova d’aptitud. I és el que s’està negociant. 

El B2 de català, formarà part dels requisits?
Això ja ho exigim als arquitectes que venen per la via de  la curta durada, però segons com evolucioni la lliure prestació de serveis també per a ells hauria de ser exigible, perquè tant la mateixa prova d’aptituds com la documentació que s’ha d’entregar i també l’assegurança haurà de ser en català. D’altra banda, fins ara la titulació que permet exercir a Andorra és l’espanyola i la francesa. Amb l’acord d’associació potser n’haurem d’admetre més, i contra això segurament hi tindrem poc a dir. 

A la primavera el COAA va obrir mitja dotzena d’expedients informatius. Com han quedat?
Algun dels expedientats ha aportat la documentació que se’ls havia requerit i els altres no s’han resolt encara. I a banda dels nostres col·legiats, hi ha mitja dotzena de despatxos de fora que hem denunciat a Interior perquè exercien sense la reglamentària autorització o no estaven inscrits al registre. 

Assumeixen per tant la voluntat de l’anterior junta de combatre l’intrusisme.
És que no ho podem fer d’una altra manera: hi ha una llei i com a COAA tenim l’obligació que les coses es facin d’acord amb la llei. Qualsevol professional que vingui de fora ha de demanar la sol·licitud de curta durada, registrar-se a Interior i inscriure’s temporalment al Col·legi, que és especialment bel·ligerant en la  qüestió de l’assegurança, perquè és el que més mal ens pot fer.

Ha funcionat, aquesta mà dura?
Nosaltres no estem contra la col·laboració amb despatxos de fora. És positiu per a tots. Però s’ha de fer de forma ordenada. No podia ser que tinguéssim despatxos de baix amb sis o set projectes en marxa, amb la firma d’un professional local. Han de poder exercir aquí però sempre amb les mateixes condicions que nosaltres. Inclosa l’assegurança. Ara tenim mitja dotzena llarga de col·legiats de forma temporal, sabem amb qui col·laboren, en quin projecte i amb quina assegurança.