L’equip de judo andorrà és dels que emociona veure. La unió que sempre presenta el grup, hi hagi els components que hi hagi, fa que provoqui l’admiració de la resta de conjunts i dels mateixos espectadors. D’aquesta manera arriben els èxits i el que va aconseguir l’equip femení, amb una medalla de bronze, n’és un clar exemple.

Les condicions no eren ni molt menys les millors per competir. Els conjunts estan formats per tres lluitadores i l’andorrà només en presentava dos, cosa que comporta que en cada enfrontament un dels combats estigui perdut, en aquests cas el de la categoria de -78 quilos. El primer rival era en semifinals. Es trobaven amb Mònaco al tatami. No hi ha marge de maniobra, així que perdent un combat l’eliminatòria queda decidida.
Alda Babi (-52 kg) va perdre en primera instància el seu, així que el que fes Laura Sallés (-63 kg) ja no tenia importància. La derrota va comportar que no es pogués optar a les dues primeres places, de manera que s’havia de lluitar pel bronze. Liechtenstein era el contrincant. En un pavelló ple pels aficionats locals, que no paraven d’animar les seves judokes, les andorranes van treure el millor de si mateixes.
La primera a sortir va tornar a ser Babi, que s’enfrontava a Nadine Thoeny. La rival va puntuar amb un yuko i a 30 segons per al final s’imposava, però Babi va empatar el combat. En els tres minuts d’afegits, amb la tècnica d’or, un altre yuko de l’andorrana li donava el triomf.
La medalla depenia de Sallés, que tenia al davant Regina Biermann. En un emocionant combat sobre el tatami va vèncer per yuko, que donava el bronze. “La competició per equips se sent d’una manera molt més forta”, va admetre Sallés, que va ressaltar que “la pressió i la felicitat són molt més grans”. En el mateix sentit es va expressar Babi, que va ressaltar que quan més malament ho tenia va veure  la resta de companys animant-la i “m’han fet treure les forces necessàries per guanyar, és una força que et surt de dins”.
I és que aquesta conjunció del grup és el que porta a l’èxit. Una cohesió que permet sentir “unes sensacions que no es poden explicar”, segons Sallés.
El secret és la cohesió i l’objectiu comú. “És la manera de ser. Estem junts tot el dia i això va molt més enllà del que és l’esport”, com indicava el tècnic, Toni Besolí. Tant és així que Dani García va admetre que  “estic més content per aquesta  medalla que si jo hagués fet l’or en individual”. Aquest és un fet que es palpa i després de la competició diversos equips els van felicitar per com són capaços de mantenir l’esperit d’equip.
En la competició masculina, no es va poder repetir el metall. Aquí també hi havia un handicap. Patrik Ferreira va lluitar en el seu pes, -66 kg, però García va pujar als -81 kg i Oriol Cervera als -100 kg. Després de caure en els quarts de final amb Islàndia, van disputar el bronze amb Liechtenstein. Ferreira va perdre amb Yves Monn i García va superar Emanuel Moser. En el combat definitiu Servera no va poder fer res per evitar la derrota amb Mirko Kaisser, molt més fort físicament per la diferència en el pes.