Entrevista a Carlos Verona, ciclista resident de l’equip UCI WorldTeam Movistar

Carlos Verona, nascut fa 27 anys a San Lorenzo de El Escorial (Madrid), fa cinc anys que resideix a la Massana amb la seva parella, Esther Casasola i els seus dos fills. En aquest confinament s’està mostrant força actiu a les xarxes socials, amb una entrevista diària a ciclistes o ex-ciclistes professionals. Milita al Movistar Team i va ser un dels primers ciclistes professionals a instal·lar-se al país.

Com porta un ciclista professional com vostè aquest confinament per la crisi sanitària de la Covid-19?
Dins del que suposa estar les 24 hores del dia tancat a casa ho porto bastant bé. Amb els dos nens a casa estem molt distrets i jo tinc una rutina d’entrenaments que vaig fent entre matí i tarda. L’únic hàndicap que tenim els ciclistes, amb aquest confinament, és que el nostre és un esport de resistència i es basa en una jornada laboral de cinc o sis hores en bicicleta i practicar-ho tancats a casa és impossible. Ara estem en una fase més de manteniment, amb un calendari de proves ajornat, i en aquest sentit tampoc tenim molt d’estrès, però has d’estar en una forma física mínima, sa i buscant aquest equilibri físic i mental que crec que per a un esportista és molt important. Faig una hora de rodillo amb un simulador en dejuni, després una hora i mitja més després d’esmorzar i després cada dos dies vaig variant.

Personalment com està vivint aquesta situació tan atípica per tothom?
Ningú havia viscut una situació similar a aquesta mai. Portar-ho el millor possible, estar amb la família i intentar donar importància a les coses que veritablement la tenen. Per sort tenim salut i també tenim un objectiu en comú entre tots, que és lluitar contra aquesta pandèmia. Ens afecta a tots, ja que més d’un té algun conegut que està infectat pel coronavirus. I després més enllà també està la situació econòmica quan tot acabi, ja que ens en ressentirem tots. Espero que tot això ens serveixi per deixar alguns vicis dolents que hem tingut durant el passat i també els mals hàbits que hem pogut portar entre tots. Quan vius en la velocitat del món real no te n’adones, i espero que aquesta aturada serveixi per apreciar i analitzar el que fem. Que suposi l’inici de noves rutines més positives per a tots. En especial per a la salut de les persones i també per al medi ambient.

Té la família i bona part dels amics a Madrid. Com es troben tots?
És cert que Madrid és el quilòmetre zero d’aquesta pandèmia, però per sort tots estan bé de salut. El meu pare va passar una grip que no sabíem si era grip o el que era. Em queden dos avis de més de 90 anys i per ells sí que estem preocupats, ja que són factor de risc, però no surten absolutament de casa. Estan tots bé i això és el més important ara per ara.

Ho viu amb preocupació?
Preocupació relativa. És una pandèmia molt greu, però bona part de la gent està sent molt responsable. Viure és així. La vida ja de per si és perillosa i crec que no es pot viure amb aquesta preocupació. Això sí, pots fer el màxim que estigui a les teves mans per evitar els riscos i creuar els dits. Pensar tant en això no val tant la pena, perquè viuríem en un patiment continu. 

El veig molt actiu a les xarxes socials, especialment per Instagram. Per què ha decidit apostar per aquesta iniciativa?
Les xarxes socials ens fan estar en comunicació amb els aficionats o amb persones que estan més lluny que tu, i nosaltres com a ciclistes professionals crec que la nostra missió va més enllà d’assolir bons resultats en les proves que competim. Tenim un rol en la societat important i hem d’intentar donar exemple en la mesura del possible. Tenint el temps i els mitjans ¿per què no fer-ho? Quan tornem al ritme de la vida normal segurament hi hagi menys temps per a tots. A la vida un s’ha de reciclar i intentar adaptar-te a les circumstàncies. Intentar agafar el millor de cada situació.

La Covid-19 mana en totes les situacions d’aquesta vida, i també en les agendes esportives, però també en la incertesa. Com està en aquest sentit?
Sí... És una cosa que al final no pots controlar. El temps dirà. D’aquesta en sortirem tard o d’hora. A nivell esportiu potser sí que tens certa preocupació perquè les carreres esportives no són molt llargues i aquesta crisi m’enganxa en la millor etapa de la meva carrera esportiva. Per a aquestes coses mai hi ha un moment bo. A tothom ens repercuteix d’una manera o d’una altra. Ho hem d’assumir i ser el màxim de positius possible. El més important és valorar la vida i la resta és totalment secundari. Això sí, jo espero que puguem córrer el Tour de França i la Vuelta a Espanya sigui la data que sigui pel  bé del ciclisme en general. Potser en un futur hi haurà canvis en el món del ciclisme, després d’aquesta crisi sanitària, com els drets de televisió.

Això que està passant és una lliçó de vida?
Crec que sí, però també quan està en joc la salut de les persones i també desgraciadament morts no hi ha moltes lliçons de vida que valguin, però crec que això va molt bé perquè tots reflexionem. Teníem uns hàbits de vida una mica perillosos i ens anirà bé per aturar-nos i analitzar on anem i d’on venim. Aquest temps, amb nosaltres mateixos i alguns amb les seves parelles, hem tingut temps per reflexionar i d’aquesta manera veure què fèiem bé i què no fèiem tan bé. També saber què volem seguir fent i donar el veritable valor a les coses que el tenen. En especial, atents a la salut, ja que en la societat en la qual vivíem això ho ometíem. Ara hem vist des de molt a prop la nostra fragilitat. 

Com creu que està gestionant Andorra la crisi sanitària?
Visc a Andorra fa cinc anys i sempre m’he sentit com a casa. Ho estan fent el millor que poden. M’agrada la gestió política que estan fent i que de mica en mica s’està obrint el desconfinament. És el camí. També veig molta conscienciació social, tot i que hi ha algunes excepcions. Ara toca no abusar de la bona manera de fer de les autoritats, que no tenen un mirament prohibitiu ni tampoc persegueixen, sinó que ho basen en l’educació i en el respecte. A nivell també de nosaltres, els ciclistes professionals, estem en contacte continu amb Govern. Ens van demanar que fóssim un exemple de civisme en temps de quarantena. Ho hem respectat i aprofitem per condemnar tota aquesta gent que no ho ha fet a nivell amateur, però ha estat una minoria, perquè s’ha respectat bastant. Esperem que de mica en mica se’ns pugui deixar entrenar en una zona i horari limitat, sense posar en risc, òbviament, ningú. Si en un futur ens podem reincorporar al nostre mercat laboral. Sempre hem dit que la nostra preocupació era l’última de totes a solucionar-se, perquè el primer és el primer. D’això en som molt conscients i estem mirant amb el Govern que ens deixin tornar de manera gradual a llocs determinats com Arcalís o la Rabassa. Un retorn progressiu i prudent.

 

FOTO: INSTAGRAM