El 1963, el rugbi es va ‘independitzar’ de l’FC Andorra i van passar d’una secció del club de futbol a ser voluntaris de Protecció Civil. En aquell equip hi havia un noi de 14 anys, Conrad Cerqueda.

Amb 14 anys i jugant amb el primer equip de rugbi del VPC?
Sí. Era una mica com el reserva i el que feia era portar la farmaciola i l’aigua. I quan faltava algun jugador, que de tant en tant passava, em tocava jugar de manera puntual. Era l’any 1964. Tenia 14 anys. En aquella època només hi havia un primer equip. Quan vaig ser un fix va ser un any després.

En quina posició jugava aquell jovenet Conrad Cerqueda?
Vaig començar jugant d’ala. Després vaig jugar de centre i vaig acabar en tercera línia. 

Quins rècords té d’aquella època?
Molt bons. D’entrada, els jugadors del VPC Andorra eren molt més grans que jo i és evident que jo els tenia un respecte impressionant. Jo era molt calladet. Ens portàvem com 10 o 7 anys de diferència. A partir d’aquí, com que vaig jugar amb moltes generacions, vaig poder estar amb gent més propera a la meva edat. Sempre m’hi he trobat molt a gust. 

Com era el VPC Andorra en aquella època?
Moltes vegades per completar els 15 jugadors es fitxaven jugadors a la graderia. Per exemple algú que havia vingut a veure el seu amic, li tocava baixar al camp. I passava sovint.

Per què va triar aquest esport? 
Només descobrir el rugbi em va temptar molt. Mai m’havia aficionat tant a cap altre esport. El rugbi és una lluita, una defensa de company a company. Després més endavant el meu fill va jugar a hoquei patins i també el meu net. Quan el meu fill va jugar a hoquei patins jo també m’hi vaig posar, amb els veterans. Tots els esports són respectables, però jo vaig descobrir el rugbi i em va entusiasmar. A altres els agrada donar puntades de peu.

On va descobrir l’esport de l’oval?
Anava a dir al carrer, però no. Al col·legi tenia un company, el Bruno, que era més gran que jo. Ell ja havia començat a jugar i gràcies a ell vaig descobrir el rugbi. I és que aquest esport és molt complementari a totes les altres disciplines. Em va atraure el joc en si, el contacte i, és evident, el companyerisme. Vas a defensar el teu company cos a cos. Això no passa en cap altre esport.

Amb totes les picabaralles que hi devia haver en aquella època hi havia tercer temps?
I tant. Sempre hi ha hagut tercer temps. Jo no he conegut el rugbi sense tercer temps. Jugàvem els partits i una vegada s’acabaven, amb l’equip contrari, ens bevíem unes cerveses. I això que en aquell moment, el rugbi era molt més agressiu. Ara està tot més controlat. Amb una baralla sempre acabaves a cops de puny.

Quan va deixar el rugbi?
Principis del 80, però després vaig jugar amb els veterans amb sortides molt maques com a Senegal, Sant Sebastià... Vaig allargar tant com vaig poder. 

Ho troba a faltar?
És evident que quan vaig a veure algun partit et passa per tot pel cap. Això sí, cadascú ha de ser conscient del que és i l’edat que té. 

Ara són uns privilegiats perquè juguen en gespa i abans eren camps de patates...
[Somriu] Jugaves en camps de patates. A França hi havia algun camp on et clavaves cards a les cames. Les teníem ratllades de dalt a baix. D’una setmana a un altre les crostes d’una setmana a altre  saltaven. Ara dona gust placar en aquests camps d’ara.