Jimmy Jordan va venir a esquiar al Pas amb uns companys d’equip del Jersey Reds l’any 1987 i es va enamorar de la monitora, Cathy David. El VPC i els ‘isards’ es van saber ‘aprofitar’ d’això.

D’un viatge amb uns companys d’equip a conèixer l’amor de la seva vida?
[Somriu] Abans feien uns viatges amb alguns companys d’equip del Jersey Reds per esquiar. Vam arribar al Pas de la Casa i teníem una monitora d’esquí [Cathy David]. Ens vam agradar i ens vam acabar casant. Els pares d’ella eren els propietaris del restaurant d’El Cap Bo que van crear el 1973. Quan es van jubilar ja vam agafar el restaurant. Vaig deixar tot a Jersey, és a dir, la meva vida i la feina de jugador professional de rugbi. L’amor i la vida és així.

I del Pas de la Casa a jugar al VPC Andorra...
Jo no sabia que a Andorra hi havia un equip de rugbi. Ho vaig descobrir després de preguntar abans d’instal·lar-me aquí. Tenia uns 34 anys i era ja tot un veterà del rugbi. Vaig seguir fins als 41 anys i ara tinc 70. I vaig tenir molta sort perquè quan jo vaig arribar va començar a funcionar la Federació Andorrana de Rugbi (FAR). I llavors es van iniciar els partits internacionals amb els isards i vaig compaginar el club amb la selecció. 

I només arribar al país a jugar amb el VPC...
Directe cap al camp. Jugàvem a França a la lliga del Rosselló i el que  més em va impressionar eren els viatges llargs amb els cotxes particulars. Amb Toni Castillo, per exemple... Per a mi era una tortura aquests viatges llargs i més quan nevava. Fèiem més de tres hores de cotxe i tornar a la nit. Els andorrans estaven acostumats, però jo venia d’una illa que jugàvem a Anglaterra.

Quines diferències hi havia del rugbi d’Anglaterra [Jersey jugava allà] al francès?
El nivell aquí era més baix. Jo venia d’un nivell molt alt i jo vaig arribar en un bon estat de forma. Vaig tenir sort de no patir cap lesió greu i poder estirar la meva carrera esportiva. Vaig jugar d’ala, però en arribar aquí faltava un per jugar de centre i vaig canviar de posició. Va ser tota una aventura. 

Els seus fills, Kim i Liam van seguir els seus passos al rugbi, però Scotty va decidir fer esquí estil lliure... 
Sí... El Kim va tenir moltes lesions. Els dos van arribar a ser internacionals, però les lesions no li van deixar seguir al món del rugbi. Cap d’ells segueix. I Scotty, amb el seu germà Kim, ha muntat un club de base d’esquí estil lliure. 

Va venir per amor i s’ha arrelat al país...
[Somriu] He tingut sort. Tinc tres nens que són molt feliços i també la meva dona...

Escocès de Kilmarnock, jugador del VPC, internacional pels ‘isards’... Ve d’una cultura molt bona de rugbi.
El meu somni era jugar amb la selecció d’Escòcia, però tot va canviar per la feina i després la meva vida. Representar al meu país hauria estat únic, però vaig tenir sort perquè vaig ser internacional amb Andorra. Vaig gaudir molt.

Encara mira els partits del VPC?
Quan van decidir anar a jugar a la Federació Catalana em va decebre molt. El nivell allà és molt baix i ja es veu en els resultats. A França és més competitiu perquè aquest esport allà és una religió.