es sensacions no són bones. En aquest equip, després de no classificar-se per a la disputa de la Copa del Rei i d’encadenar tres derrotes consecutives, el joc és irregular i no sòlid com ho era abans. Vojdan Stojanovski, Luka Bogdanovic i Giorgi Shermadini ofereixen bons centelleigs, però no es retroben amb la seva millor versió. Molt intermitents. Deu ser per l’ansietat que provoquen les derrotes. Betinho Gomes confirma que aquesta és la temporada de la seva maduresa i la direcció de joc en continua donant més de fredes que de calentes. Contra el Movistar Estudiantes, el penúltim classificat amb quatre victòries i divuit derrotes, com el cuer, va fer tres primers quarts acceptables, però amb la sensació que no hi havia gaire màgia. Es va aconseguir donar vida a un rival que només va aguantar viu fins a l’últim quart per Nacho Martín, ja que el base –a Madrid juga de combo-guard– Nico Laprovittola va començar el seu xou a l’últim quart. Ningú va ser capaç d’aturar-lo. Des de la banqueta tampoc es va ordenar una defensa especial i el base internacional argentí —l’altre és Facu Campazzo i també va fer un vestit als andorrans— va anotar amb facilitat. Va remuntar ell sol el partit, i això que els de Sergio Valdeolmillos van arribar a perdre per 14 punts de diferència (64 a 50). A 46 segons va situar el 79 a 82, Shermadini va posar el 81 a 82 des de la línia de tirs lliures i a 10 segons Laprovittola va fallar una cistella fàcil. A 4 segons, Thomas Schreiner, que havia anotat un triple a 1,42 per deixar el 79 a 78 quan no portava ni un sol punt, no va fallar i va donar la victòria als andorrans ja que Laprovittola, totalment sol, va fallar una safata fàcil com la de Devin White, que va suposar l’última derrota a casa dels de Peñarroya. Els detalls. ¿Per què guanyant de 14 punts de diferència al tercer quart es va arribar a aquesta situació de final ajustat i d’infart? ¿Per què no es va trobar l’antídot per aturar Nico Laprovittola? No és cap desconegut ja que és un dels bases de la selecció de l’Argentina i militava a l’inici de curs al Lietuvos Rytas amb Marcelo Nicola a la banqueta abans de ser destituït, és a dir, el seu joc en teoria no ha de sorprendre. També va fer mal per la seva versatilitat Na­cho Martín i poc més perquè el Movistar Estudiantes, amb Valdeolmillos, ja no compta amb la brillantor de l’escorta Darío Brizuela i la classse del jove ala Juancho Hernangómez. Dubtes, tot i trencar la ratxa de tres derrotes consecutives, però un cop esvaïda la suposada ansietat toca tornar a intentar recuperar la millor versió.

 

Entrevista a Josep Marín

 

És un dels fundadors del Bàsquet Club Andorra i també és el pare de dos exjugadors del club, Dani i Sergi, als 63 anys li ha arribat un homenatge del club en el descans del partit de dissabte passat... 46 anys després!

 

¿Per què, conjuntament amb uns amics, se us va passar pel cap crear un equip de bàsquet?
Em vaig quedar sense pare als 15 anys i a casa érem tres germans. El meu germà gran estudiava a la Seu d’Urgell i era un bon estudiant i el petit era molt petit i a mi, com que no era un bon estudiant, la meva mare em va dir que m’havia de posar a treballar, i així vaig fer. Jo jugava a bàsquet al col·legi i en plegar només volia continuar jugant. No hi havia cap equip fora del col·le i a uns amics els vaig preguntar com ho podíem fer per continuar jugant a bàsquet. Vam anar a parlar amb mossèn Blai i ell ens va guiar. Ens va dir que havíem de fer uns estatuts i vam anar a veure el cònsol d’Escaldes, Magí Maestre, i a partir de llavors ens vam començar a moure. Jo ja no estudiava i volia continuar fent l’esport que m’agradava.

¿En quin jugador i equip es fixava en aquella època dels anys setanta?
El dominador era el Reial Madrid i després el Joventut de Badalona, que en aquella època es coneixia com a Cotonificio, i l’FC Barcelona. Sobretot en el Reial Madrid, perquè era el més fort internacionalment, amb moltes Copes d’Europa. Jo sóc simpatitzant del Reial Madrid, en especial en bàsquet. I de jugadors hi havia l’Emiliano Rodríguez, el Clifford Luyk i algun més que no em ve a la memòria. També el Nino Buscató, Juan de la Cruz, el Chicho Sibilio o Mike Phillips...

¿Què li agrada més del bàsquet?
És un esport que no necessita tants jugadors com el futbol, amb set o vuit ja en tens prou. És un esport més viu i més directe que no el futbol, que és més avorrit. Jo vaig començar a jugar a bàsquet per l’alçada. Era dels més alts. A més, en el futbol no ho feia tan malament, però és clar, com que era tan alt els petits em regatejaven molt. En ser alt tenia més avantatges en el bàsquet. Feia de pivot amb l’Eduard Molné i vaig arribar a 1,87.

Un base d’aquesta època...
Sí! [Somriu.] Ara hi ha bases de 2,00 o 2,03 i els d’1,95 juguen molt bé. El bàsquet ha canviat moltíssim. En tot! Fins i tot en la roba... Eren altres temps.

¿Com van ser aquells inicis?
Molt divertits. Teníem molta il·lusió en crear l’equip. Vam buscar gent que ens donés suport. Uns aportaven feina i d’altres experiència i també ajuda econòmica, com la botiga  d’Escaldes Sporting, Josep López, que ens va pagar l’equipament. Tothom hi va aportar. Eren temps molt macos. Ens va agradar molt conèixer gent a qui els agradava el bàsquet. Érem molt joves, l’aventura va començar als 15 anys i ara en tinc 63.

L’època actual no té res a veure amb la d’abans... En els inicis no teníeu ni pavelló i jugàveu en condicions molt poc habituals.
En un pavelló de col·legi, quitrà a terra i unes anelles fetes a mà que devia copiar d’on no sé on. Anelles sense xarxa. I després vam tenir un professor francès, el senyor Canet, que havia jugat a França i ens va posar la idea de crear un equip de bàsquet. Ell ens va inculcar l’esport de la cistella i ens va donar unes lliçons interessants.

¿Qui era el millor jugador en aquells inicis?
Xavier Vives. Era molt bon tirador. Miquel Clua i Vicenç Alay tenien bona mà i jo tenia molta força al rebot. El millor, Xavier Vives sens dubte.

Els teus fills després van decidir jugar a bàsquet, Dani i Sergi. De tal buc, tal eixam, ¿oi?
De petits m’havien vist alguna vegada jugant a bàsquet. M’havien vingut a veure a jugar amb la meva dona, la Montse, i aquesta afició, evidentment, a casa sempre s’ha viscut més que el futbol. Han vist que el seu pare havia jugat i havia estat un dels fundadors. Suposo que els va influenciar. Jo vaig deixar de jugar perquè van començar a fitxar jugadors i estava els 40 minuts a la banqueta. Em vaig desanimar i els meus fills preguntaven: “¿Mama, com és que el papa no juga mai i està assegut?”