Fita històrica per a l’esport nacional. Domènec Trastoy es converteix en el primer andorrà a fer el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. Va assolir-ho per la cara sud i les dures condicions meteorològiques que es va trobar en l’atac al cim van requerir la utilització d’oxigen per raons de seguretat. El lauredià inscriu el seu nom amb lletres majúscules en les pàgines de la història del Principat i en la de l’alpinisme mundial.

 

L’Expedició Crèdit Andorrà Everest aconseguia l’èxit dimecres a les 1.15 hores, hora andorrana, les 5.15 a l’Himàlaia. Diumenge va començar l’atac final al cim des del camp base, en què es va trobar amb dificultats a causa del fort vent. Arribava al camp 2, a 6.400 metres, per ser dilluns al camp 3 (7.200 m). Dimarts era al 4 (7.920 m) i a les vuit del vespre iniciava la ruta cap a l’objectiu final, on “cada pas és una lluita contra el fred i el vent extrem”, com indicava el mateix Trastoy.

La primera part del traçat final va haver de superar una paret de gel i va continuar fins a l’aresta final, “esmolada com un ganivet”. Aquí va superar el dificultós esglaó Hillary, un tram d’escalada, per afrontar els últims metres fins a arribar al punt més alt del planeta, a 8.848 m, el que mai fins ara havia aconseguit cap andorrà. L’ascensió des del camp 4 va ser de nou hores.

Després de gaudir del moment, Trastoy va descendir fins al camp 3, on es va poder comunicar la notícia. Sensiblement emocionat per poder haver assolit allò pel qual tant ha lluitat durant anys, i que és el somni de qualsevol alpinista, indicava que la proesa va ser “impressionant, no tinc paraules”. L’atac final es va produir en “un dia immillorable. Vam sortir a les vuit del vespre i vam fer el cim en començar el dia, a les cinc de la matinada. Érem a dalt del món just a primera hora del matí. Hem tingut un panorama immillorable”.

Del camp 4 sortia de nit, amb una lleugera nevada i el cel ennuvolat, “gairebé amb lluna plena i estels, però amb molt fred i, en l’últim tram, amb vents de 80 km/h”. El termòmetre baixava més enllà dels -30 graus i les dures condicions meteorològiques van fer que s’hagués de posar la màscara d’oxigen: “No era viable d’una altra manera per la meva pròpia seguretat, en no haver-hi un moment sense vent al cim.” L’ascensió va ser “llarga i dura, però ha valgut molt la pena”.