“El més dolent és perdre vides”

Dejan Todorovic va néixer fa 25 anys a Mrkonjic Grad. Una petita ciutat de Bòsnia i Hercegovina. Durant la Guerra de Bòsnia va estar en mans serbobosnianes fins que les forces bosniocroates la van agafar, fet que va provocar la fugida de la població sèrbia. Després dels acords de pau de Dayton, la ciutat va quedar dins de la República Srpska. A Mrkonjic Grad hi viuen els pares de Dejan Todorovic i també els pares de la seva parella. Dejan Todorovic no va viure la Guerra de Bòsnia. Només tenia un any. El seu germà, ex-futbolista professional i actualment enginyer de construcció a Novi Sad, sí que en té alguns records. Als 25 anys i com a jugador professional, a Todorovic li toca viure una pandèmia mentre és jugador professional de bàsquet amb el BC MoraBanc.

Es troba a casa confinat i esperant bones notícies –com tothom– entre quatre parets. “Si et dic la veritat jo no vaig viure la Guerra de Bòsnia... Per sort! El que conec són contes i històries que parlen els més grans. El meu germà sí que recorda algunes cosetes, ja que ell està a punt d’arribar als 30 anys. Per les coses que a mi m’han pogut explicar, aquesta pandèmia sí que s’hi assembla una mica, només una mica, a la Guerra de Bòsnia, ja que la gent està molt nerviosa i molt preocupada. Hi ha pànic”, va assegurar Todorovic, que parla per exemple de la bogeria de comprar paper higiènic. “Veure algunes persones que es barallen per comprar paper de WC fa que pensi en algunes coses que m’han explicat de la Guerra de Bòsnia. Això sí, la gent ja comença a ser una mica conscient del que està passant ara i l’únic dolent és perdre vides. Això és el punt negatiu, però no és per la mateixa causa d’una guerra, ni molt menys”.

A l’aler, internacional per Sèrbia, li hauria agradat moltíssim marxar al seu poble, Mrkonjic Grad. En aquestes situacions tan límits, a tothom ens agrada estar a prop de la família. “Estic pendent d’ells, però per sort els meus pares estan en un poble petit i tranquil. No tenen tants problemes i diria que no hi ha cap cas de coronavirus. Per tant, ells estan bé”.

La preocupació la té pel seu germà. Treballa i viu a Novi Sad i les coses allà estan una mica pitjors. A més, “treballa a l’exterior i encara no li han prohibit anar a treballar. Per sort, aquests dos últims dies està nevant molt i s’ha quedat a casa. Cada dia parlem. Jo tenia la intenció de marxar a veure els meus pares, però estem millor aquí. Si ens movem podem causar problemes i tindríem més possibilitat de contagiar-nos. Òbviament a tots ens agrada, en situacions d’aquest tipus, estar amb les nostres famílies, però toca aguantar-se i fer el més raonable”.

Todorovic vol veure la part positiva de tot plegat. “És veritat que tot això que està passant és molt fort, però sortirem d’aquesta situació més preparats i també millor amb tot. S’ha d’afrontar i esperant que la gent que hagi d’actuar ho faci el millor possible per sortir de tot aquest malson”. L’aler vol acabar l’ACB quan tot això passi. “A mi m’agradaria acabar la temporada, però ara tot està molt difícil i és molt aviat encara”. I quina recepta utilitza, a banda de la paciència, que la té tothom per bandera? “És veritat que quan estàs tancat a casa tens algun moment de frustració, però has de buscar aprofitar-te de les coses que tens”. Caràcter de l’est. Gen competitiu.

 

Navarro: “Ens creiem totes les notícies i no pot ser”

 

Crític i resignat. El tècnic del BC MoraBanc, entrevistat pel club en el seu confinament particular a causa de la Covid-19, va dir que “les notícies són el mateix durant tot el dia. Estem sobremalinformats. Ha arribat un punt que no hi ha filtre. Ens creiem totes les notícies i no pot ser. Per exemple, fa quatre dies vaig llegir que s’ha descobert una vacuna per a la sida i no he sentit res més sobre el tema. Potser és una fake news. Necessitem bones notícies perquè no està sent fàcil”.  Navarro té al cap que l’ACB tornarà un cop finalitzi la pandèmia. “Tinc l’esperança que amb l’ajornament dels Jocs Olímpics hi hagi alguna possibilitat real d’arrencar l’ACB. Sembla que portem molt de temps a casa i només portem 10 dies. No són molts. Estarem més dies.” I la seva màxima preocupació? “El que més em preocupa és com activar els jugadors quan els toqui tornar a competir. No serà gens fàcil.”