Entrevista a Juli Sánchez, jugador internacional de la UE Santa Coloma

El 13 de novembre de 1996, el menut Juli Sánchez només tenia 18 anys. Va estar a l’equip titular del seleccionador Isidre Codina en un partit amistós contra Estònia. Amb 38 i un 13 de novembre del 2016, ha tingut l’opció de disputar els dos últims minuts del partit del Premundial contra Hongria, a Budapest. ¿Serà el seu últim partit com a internacional en ple canvi generacional? Si és així, homenatge merescut.

No sé si s’esperava que després de vint anys encara tingués l’oportunitat de jugar amb la selecció.
La veritat és que m’entreno i treballo per a això, per poder comptar per al seleccionador i jugar un partit, i aquesta és la manera de poder ser important per a la selecció. Treballar cada dia, treballar cada moment, jugar bé amb el meu equip, la UE Santa Coloma, i estar a disposició del seleccionador cada cop que ho necessiti. 

Fa temps que no entrava en  les convocatòries de Koldo Álvarez. ¿Havia perdut l’esperança de tornar-hi?
El meu últim partit va ser contra el Saint Cristopher i Nevis i després vaig viatjar per un altre matx. Havia jugat una estoneta contra Gal·les aquí. Sí que és cert que cada vegada costa més entrar en les convocatòries, i per això m’entreno cada dia, per estar a disposició de la selecció i posar-me la samarreta i ajudar al màxim. 

¿Sabia que jugaria uns minuts contra Hongria?
No ho sabia. Havia treballat per poder anar-hi. Vaig tenir la sort de poder entrar a la convocatòria i després d’això penses que pots jugar. Com aquest i altres partits. 

¿Quines sensacions va tenir?
Va ser un dia emotiu. Feia vint anys del primer partit de la selecció. El primer d’oficial, i ha estat una setmana emotiva. Tenia ganes de poder-hi ser. 

¿Què li va dir el seleccionador, Koldo Álvarez, abans d’entrar al terreny de joc?
No em va dir res d’important. A l’hora d’entrar al camp, que gaudís, que ho fes com sempre, i va ser un partit més. Sí que és veritat que durant la setmana la premsa em va tractar d’una manera una mica diferent. A l’hora d’entrar al camp vaig tenir una sensació diferent: un gran estadi, ple, contra una gran selecció, però una vegada comença el partit és un partit més de la selecció. S’ha de treballar, patir i intentar gaudir fent les coses bé. 

¿No es va sentir estrany, ja que en aquesta selecció últimament hi entren molts jugadors joves?
Treballo per ajudar i no em vaig sentir estrany. Sí que és cert que cada vegada queden menys jugadors dels que hi havia quan hi estava jo. El desplaçament i el viatge se’t fan una mica estranys perquè ja no hi ha els teus amics i excompanys a la selecció. Intento ajudar i ensenyar el poc o molt que puc ensenyar als joves per la meva experiència i els meus anys vestint la samarreta del país. Em vaig sentir molt còmode, els joves em respecten molt i saben la trajectòria dels jugadors veterans. Alguns ni tan sols havien nascut quan vaig debutar amb la selecció. S’ho prenen com un repte i una motivació més. Ells poden arribar a fer això mateix també. Si els puc ajudar, sóc aquí. 

Només entrar al terreny de joc en substitució de Marc Pujol, Víctor Hugo es va acostar a vostè i li va donar el braçalet. ¿Quin sentiment va tenir en aquell moment?
A l’hora de sortir ja em va dir que em donaria el braçalet de capità. És un bon detall poder acabar el partit amb el braçalet, però són detalls que valores abans o després, perquè durant el partit l’únic que vols és fer-ho al millor possible i volia abstreure’m de tot una mica. 

¿Quines diferències hi ha entre fa vint anys, quan va debutar a la selecció, i ara?
Moltes. Fa vint anys la selecció era un projecte, era quatre amics que començàvem i buscava andorrans que jugaven a futbol. Era tot més familiar. No sabíem la repercussió ni la trajectòria que tindríem. Ara tot és més professional, hi ha jugadors que juguen en categories més importants que competeixen cada diumenge i la veritat és que tot ha millorat molt. Competim contra seleccions molt bones. Aquest és el camí a seguir. Totes les seleccions evolucionen molt i per a nosaltres, pel país que som, sempre és una mica més difícil.

¿Quin és el secret per estar així als 38 anys?
Físicament em trobo bé. Si les lesions em respecten, em trobo bastant bé. Ara m’ho prenc d’una manera diferent, gaudeixo de cada entrenament, de cada partit. A la UE Santa Coloma em sento molt a gust, els companys em tracten molt bé... Cada partit que jugo és per gaudir. 

¿Aquest partit contra Hongria, creu que és el seu últim com a internacional?
Espero que no. Treballo per intentar ser-hi. Això sí, s’ha de ser realista i els joves van forts. Continuaré entrenant-me per quan em necessiti el seleccionador i sí que és cert que arriba un moment que ja t’has de plantejar quan és l’últim partit. Vaig d’any en any i si tinc bones sensacions continuaré. Amb el temps ja es veurà si és el meu últim matx com a internacional. 

¿Va trobar a faltar Manolo Jiménez i Òscar Sonejee, exinternacionals i bons amics seus?
La veritat és que sí [somriu]. Es troben a faltar molt, el viatge va ser diferent sense ells i altres companys, però sobretot sense ells dos. Som molt bons amics des de ben petits. Hem estat en molts partits, hem compartit molts patiments, i sempre els trobes a faltar. 

Acaba de tornar del viatge i un cop ha aterrat, a treballar. Torna a la dura realitat...
Aquesta tarda [ahir per al lector] posem els peus a terra. No hi ha més remei. Hem estat uns dies professionals del futbol i hem tornat a treballar amb l’equip.