Entrevista a Manel Cerqueda, triatleta del Club Triatló AnyósPark

 

Manel Cerqueda, de 30 anys i del Club Triatló AnyósPark, es va convertir en el primer andorrà a baixar de les 9.20 hores en un ironman. Va ser 114è de la classificació general, lluitant amb professionals, i 22è de la seva categoria (30-34 anys). Va fer un temps de 9.19.19 a l’Ironman de Barcelona. Es va quedar a només 20 minuts de classificar-se per a la mare de totes les proves, la de Hawaii 2016.

¿Com se sent després de convertir-se en el primer andorrà a baixar de 9.20 hores en un ironman?
Molt content. L’he assolit amb escreix. Ara mateix estic gaudint del que he aconseguit i ara toca una època amb el final de temporada fet i tranquil. Estic content amb el que he aconseguit. 

¿Des de quan es dedica a fer triatlons i ironmans?
D’una manera més seriosa és la tercera temporada. Vaig fer el primer ironman el 2013, però vaig pagar la novatada ja que no estava preparat. Cada any m’ho prenia més seriosament i les lesions m’han respectat i he pogut entrenar-me amb més freqüència i regularitat. 

I sense dedicar-s’hi professionalment...
No! Ni de broma. Tinc una feina, com tothom. M’entreno quan puc i intentant molestar la meva dona el mínim possible. Sobretot entre setmana em llevo molt d’hora i quan s’acosta un objectiu important al vespre faig una altra sessió. Aquest últim any no m’ha tocat viatjar gaire per motius laborals, però l’any que ve sí que em toca [des de dilluns es troba a Sao Paolo]. Sóc molt conscient que sóc amateur i quan em llevo molt cansat no m’entreno. 

¿És compatible treballar i després entrenar-se per fer un ironman?
Sí! Crec que l’important és ser molt conscient de les hores que tens per entrenar-te. Tinc un entrenador [l’eivissenc, però resident a Catalunya, Carles Tur] que m’ho planifica tot. M’entreno tant com puc. Ens compenetrem molt bé, tot i veure’ns dues vegades a l’any. 

¿Aquest és l’esport més dur del món?
És l’esport de les competicions d’un dia més dur del món sens dubte. D’un dia és el més dur que es pot fet. Sí que és cert que després hi ha esports com el ciclisme, ja que la combinació de dies en un Tour de França o de curses d’una setmana poden fer que sigui molt dur. També considero molt dures les proves de curses de muntanya de trail. Són els dos esports que tenen la bellesa del fet que acabar ja és complir l’objectiu. Tenen molta màgia. Saps que vas a l’aventura.

Natació, ciclisme i cursa a peu... ¿S’ha de ser fort en una de les tres o és vital ser constant en els tres esports?
Com acostumen a dir... cada mestre té el seu llibre. Cadascú ve d’esports diferents i té unes habilitats adquirides diferents de les d’altres. Hi ha gent que no neda gaire bé i és un excel·lent ciclista i a la cursa a peu aguanta. Hi ha gent que van amb bicicleta de manera normal però tenen una fortíssima carrera a peu i acaben molt forts. Jo, en el meu cas, sóc molt equilibrat en els tres esports. A vegades em pregunten què em considero i sempre dic que sóc triatleta. De les tres modalitats, si les separem, jo crec que no destacaria en cap i si les unim em surten resultats més interessants. 

¿Per això mateix va triar aquest esport?
El vaig triar sobretot perquè m’atrau molt fer en un dia tantes proves. I també el vaig triar perquè sobretot l’entrenament, que és dur de per si, és més variat, a diferència del d’un corredor, que cada dia ha de sortir a córrer. És el gran atractiu d’aquest esport. És molt variat i sempre pots entrenar-te amb algú. I tens el repte de sortir a fer la prova i no saber si realment l’acabaràs.

¿Com ha de ser l’entrenament del triatleta per aconseguir l’equilibri entre els tres esports?
Trobar l’equilibri és sobretot treballar els teus punts febles. És el que més compta. Com a amateur, el marge de millora en cada esport és molt gran. 

Des de fora, els aficionats veuen els triatletes com superhomes... ¿Pot dedicar-se qualsevol al triatló? ¿Què és necessari?
Jo ho dic... Si m’hi dedico jo tothom pot. Necessites moltes ganes per fer-ho i que valgui la pena quan passes la meta. També és important la constància per anar millorant de mica en mica i crear la base que et porti lluny. 

¿La duresa de les proves en què participeu fa més mal al cos o al cap?
Al cos, però de llarg. Durant la cursa sí que et pateix el cap perquè vas malament i veus que et queden 35 quilòmetres per córrer, fet que pot provocar que abandonis. El que et fa més mal quan acabes són les cames. Ara em fan mal. Ara baixar escales em costa molt. Normalment trigo dues o tres setmanes a recuperar-me. 

¿Si li dic Hawaii, què li ve al cap?
Si arriba serà benvingut, i si no no passa res. Per als triatletes amateurs és una fita a complir. En un parell d’anys d’entrenaments i sacrifici, si tot va bé, s’hi pot arribar. En dos anys ho veig factible.

¿Què l’empeny a donar-se autèntiques pallisses de més de vuit hores d’esforç?
La veritat és que m’agrada molt. Gaudeixo molt entrenant-me. M’agrada córrer i anar amb bicicleta, i nedar no tant. El que se’m fa més dur són les sis setmanes prèvies a un ironman, quan els entrenaments creixen. Li trec moltes hores a la família i tiro molt de cap. Poc descans. Al final el cos s’adapta.