Ell va sobreviure, altres no

El Manaslu va dir no. La meteorologia va dictar la seva llei i el balanç de víctimes va deixar sense vida coneguts de Gonzalo Fernández.

 

Hilaree Nelson i Dawa Chhiring Sherpa, desgraciadament, estan dins del dolorós balanç de víctimes mortals. La muntanya va parlar. Una sèrie de nevades, totalment inesperades, van carregar el Manaslu (8.163 metres) de neu, fet que va derivar en nombroses allaus i es van endur qui van trobar al seu pas. Gonzalo Fernández coneixia els dos alpinistes, de fet, hi va xerrar mentre estaven fent l’aclimatació. 

Gonzalo Fernández, nascut a Albarellos de Monterrei (Ourense), però des dels 6 anys al país, va sobreviure per una decisió encertada quan estava ell sol camí del cim, a 7.250 metres. “El 27 de setembre vaig sortir a les cinc de la tarda. La meteorologia estava espectacular. Vaig veure una posta de sol espectacular. Anava molt motivat, però va ser arribar a 7.000 metres i va començar a aixecar-se un vent molt intens que em venia del costat dret. Se’m va començar a dormir tota la part dreta del cos. Inici de congelació. Per tant, anava més lent i la gent que anava al meu darrere amb oxigen i que va sortir més tard que jo em va atrapar. Es van començar a formar embussos”, va explicar ahir Gonzalo Fernández des de Katmandú. “Hi havia trams que estava allà aturat 20 minuts al costat d’un mur de gel. Hi havia molta gent amb poca experiència. En definitiva, em va perjudicar molt estar allà aturat i vaig pensar que era una bogeria. No em notava la mà dreta. Estava congelat. Baixo i ja està”.  

Després va començar la baixada. “Una lluita per la supervivència”. Com ell recorda, ara amb un somriure. “Des del moment que vaig decidir de baixar, a la una de la matinada, estava tota la gent penjada de les cordes. Amb una sensació tèrmica de menys 30 i  molt de vent. A la corda hi havia moltíssima gent i no vaig poder fer ús d’ella. Per tant, vaig baixar amb un sol piolet i la mà dreta ni la notava. De 7.250 a 6.800 sense corda amb un tram molt exposat i vaig trigar tres o quatre hores per baixar per allà. Anava cagat, la veritat. Tenia por que en cas de caiguda no tenia la força i la destresa suficient per poder-me aturar”. 

A les quatre del matí va arribar al camp 3, on hi havia la seva tenda. “Sobretot, en aquell moment, el que més recordo és que tenia molta set. Volia beure una mica i l’aigua la tenia totalment congelada. Vaig dormir sense beure. El primer que vaig fer és treure’m els mitjons i posar-me dins del sac”. 

Va prendre una decisió correcta. L’endemà alguns es van quedar atrapats al camp 4 (7.400 metres aproximadament). “Pensant-ho en fred hauria pogut anar  pitjor. Tinc una mica de destresa fent muntanya i aquesta habilitat et fa poder sortir de situacions perilloses”. Quan estava baixant pel trekking va començar a rebre la pitjor de les notícies. “Un bon conegut xerpa, Dawa, amb qui vaig compartir tot el trekking d’aproximació i també vam estar junts al camp base es va quedar una setmana més per provar cim. Baixant al camp base se’l va endur una allau”.

En cap moment va poder gaudir de la seva expedició. “Vam estar sempre en un estat d’alerta que et desgasta molt mentalment. Tres setmanes allà que cada dia t’avisaven que havia caigut una allau o per exemple la mort d’Hilaree. Ella estava baixant amb esquís després de fer cim  i jo anava a fer el mateix trajecte que ella. Si li ha passat a ella, que té molta experiència... De fet, quatre dies abans de la seva mort vaig estar parlant amb ella sobre baixar d’un 8.000 amb esquís. És el clar exemple que una petita errada et pot causar un accident que pot acabar molt malament”. Ja està recuperat i fent turisme amb la parella a Katmandú. No descarta fer algun 5.000 de per allà, però s’ho vol prendre tot amb calma. “Aquesta experiència no m’ha tret les ganes de seguir, tot el contrari. He après moltíssim i estic molt content, sobretot perquè n’he sortit sa i estalvi. Sencer”.