Del diploma olímpic a la medalla d’or al Campionat d’Europa de canoa. Mònica Doria, als seus 25 anys, ja té el seu primer metall en categoria absoluta en una màxima competició europea i no renuncia a res.

A París, més en concret al al canal olímpic de Vaires-sur-Marne, va perdre una medalla olímpica i al mateix lloc, dissabte, es va penjar l’or al Campionat d’Europa. Deute saldat?
Canviaré la frase... A París vaig guanyar un diploma olímpic i ara he guanyat un or europeu.

Molts mosseguen les medalles... Quin gust té?
És la meva primera medalla d’or europea en categoria sènior i estic molt feliç. Amb tot el meu equip estem molt satisfets perquè cadascú de nosaltres sap com l’hem suat i tota la pedra que hem picat durant els últims anys. I el dia que tot surt és quan t’adones que estàs en el bon camí.

Des de fora aquesta medalla d’or en un Campionat d’Europa sènior es veia venir. No sé si també tenia la mateixa sensació?
No sé si jo ho veia venir, però jo vaig anar al Campionat d’Europa de París buscant una medalla i després, que surti o no, tot depèn del que facis aquell dia. Vam aconseguir fer la baixada que tocava per aconseguir aquesta medalla.

Amb aquest or ja es pot dir què està en el seu millor moment? O aquests encara estan per arribar?
No em limitaré per haver fet una medalla d’or al Campionat d’Europa. S’ha aconseguit una medalla que ens fa estar molt contents i molt orgullosos i ho estem gaudint, però després vindran més competicions i com a esportistes d’alt rendiment cada competició que  afrontem la volem guanyar. I aquí estan els reptes de l’esport i tot plegat el que arriba a costar.

Tothom li ha preguntat, tot i així, s’ha tret la maleïda espina dels Jocs Olímpics de París amb aquest or europeu?
[Somriu] En aquest Campionat d’Europa m’he quedat molt a gust i he marxat de París molt contenta. I dels Jocs Olímpics de París no vaig marxar tan contenta, tot i que el resultat va ser dels meus millors.

Hi ha ‘discursos’ com el seu o el de Joan Verdú que estan farcits d’ambició. No és massa habitual per aquí.
Al final, tu t’has de creure realment que ho pots aconseguir, i quan no et fa por exterioritzar-ho perquè saps que ho pots fer. I si no passa, no passa res, és un moment molt poderós per a un esportista.

Els esportistes aquí són ‘conformistes’?
Jo aquí no m’hi poso. Jo faig la meva feina i hi ha molt de treball al darrere. Cadascú ho gestiona a la seva manera. Per exemple, Joan Verdú ho gestiona a la seva manera i jo a la meva. No m’hi poso si és millor o pitjor per a nosaltres i la resta.

Aquest or europeu és un cop a la taula com dient: ‘Jo estic aquí i puc competir de tu a tu contra les millors’?
Sí. I tant. No em ve de nou. Tots ho sabíem i jo tenia la confiança al 100% que podia estar allà, però quan surt el resultat es fa realitat aquest pensament que tenim tots. Com dient, jo ja estic allà.

Les rivals la van felicitar?
Evidentment. Va ser un moment molt bonic perquè molta gent es va posar molt contenta, ja que soc una esportista que fa temps que estic allà picant pedra. I sí, les rivals es van posar contentes per mi.

Cristian Tobio, el seu entrenador, es va treure també l’espina del resultat dels Jocs Olímpics de París?
No puc contestar això perquè no estic al cap de Cristian Tobio. L’únic que puc dir és que després d’aquesta medalla ell estava molt més content que jo.

I la federació?
Eufòrics. No sé si van plorar, però crec que sí.

Va plorar?
Jo no. No em va sortir. Estava molt contenta, però plorar no ho vaig fer.

Acaba de començar la temporada i el llistó el deixa a dalt de tot...
Aquesta medalla me la guardo, i aquest títol és meu fins al curs vinent, però no em freno aquí. Acabem de començar la temporada i venen ara tres Copes del Món, i la primera és a la Seu d’Urgell. Tinc moltes ganes de posar-me a la línia de sortida com si no hagués passat res. 

I a la Seu d’Urgell, a guanyar les tres medalles oi?
Clar que sí. Si no ho pensés no em posaria a la línia de sortida en les tres categories. A més a més seria molt especial, tot i que vaig guanyar una medalla de Copa del Món a casa. Tens el teu club que t’anima.

Ets campiona d’Europa...
[Somriu]. Sí... És bastant fort. Soc campiona d’Europa fins a l’any vinent segur.

Quin sostre té?
No hi penso. No estic en aquest punt. Estic en un moment de la meva carrera esportiva que tinc molta fam i moltes ganes d’aconseguir moltes coses. 

En el seu cap s’entrena pensant en els pròxims Jocs Olímpics a Los Angeles?
Sí. És així. Hem començat un altre cicle olímpic i són quatre anys de preparació que són molts. El que volem és gaudir de cada temporada i de tot el procés. 

Va recordar els seus inicis quan va aconseguir la victòria dissabte?
I tant. Et venen pensaments de quan tenia por, quan vaig començar amb 8 anys, i de quan et preguntes què fas fent aquest esport. Tot torna i penses... ha valgut la pena. 

Seguirà els Jocs dels Petits Estats?
Tinc moltes ganes que comencin. M’agradaria veure el  Nahuel Carabaña a l’atletisme i després també vòlei platja.