Un altre esportista que ho deixa en la plenitud de la seva carrera. En acabar la temporada la Federació Andorra d’Esquí (FAE) es troba que els referents de dues de les seves disciplines pleguen. Primer va ser la biatleta Laura Soulié i ahir mateix ho va fer públic Kevin Esteve, que no seguirà davant la impossibilitat de tenir les màximes expectatives amb l’estructura actual a l’ens.

En el seu comiat va estar acompanyat per amics i companys. Per la gent de l’esquí, el seu món des que als 4 anys es va calçar els esquís amb l’Esquí Club Pas de la Casa Grau Roig. La decisió és meditada. I molt. Hi ha certs aspectes que són el detonant i la idea ha anat fluctuant fins que ha desembocat en la retirada. “Teníem clar amb els meus entrenadors que el meu futur passava per uns resultats significatius aquesta temporada”, assegura Esteve. No s’han produït. Ni tampoc on hi havia grans esperances, els Jocs Olímpics i concretament la supercombinada. Però llavors va arribar la lesió: “Si et prepares molt per a una cita i justament el dia abans et lesiones, també arriba un moment que el meu cos ha decidit per mi.” Aquesta lesió i el moment en què es va produir, pel que significava, “té un pes molt fort” en la decisió.

Però no l’única. Perquè és una persona ambiciosa i no es conforma amb simples millores de rànquing. I estar més amunt, amb el que li pot donar la FAE, no és possible. “És clar que sense una estructura d’elit l’únic a què es pot aspirar és a una plaça honorable en uns Campionats del Món el dia que les condicions de neu, pista i circumstàncies es reuneixen. Però ja ho he realitzat i la meva ambició va més enllà.” Les característiques del país provoquen que hi hagi limitacions: “Cada any fem un pas endavant però encara no podem disposar de tot el que tenen els altres equips.” La FAE no li pot proporcionar tot allò que es necessita. “Encara no estem a un nivell com un equip de França o Àustria.” No ho critica, sinó que es resigna a la realitat.

L’ens li va oferir, un cop recuperat de la lesió, que es prengués la pròxima temporada com un pont, però “no tinc paciència”. Per renunciar a tenir les màximes aspiracions “no m’hi veig preparat”. Marxa amb la satisfacció d’haver complert el seu somni de ser a la Copa del Món, els Mundials i els Jocs Olímpics, i d’haver esquiat en les millors pistes del planeta: “El que he fet fins ara no ho canviaria per res.” I a partir d’ara té nous reptes. El primer, finalitzar la seva formació en ciències i tècniques de les activitats físiques i esportives. I al mateix temps dedicar-se a jugar a golf i millorar el seu handicap. “Els meus moments de descans sempre han estat jugant a golf”, i vol ara posar-s’hi més seriosament.

La marxa de corredors, i més quan són joves i tenen un marge de progressió encara gran, com a equip “ens fa molt mal perquè són pocs i la resta en tenen un nombre molt més important que el nostre”, assegura Carles Visa, director tècnic de la FAE. Com a país petit hi ha el problema que “el nombre de corredors és inferior” i es nota quan els referents posen punt final a la seva carrera. I més un com Esteve, que “sempre ha estat un motor important per a la federació”. I servia per motivar la resta de corredors, com Marc Oliveras: “Era bo perquè sempre hi havia una competitivitat entre tots dos.”