Els 20ens Jocs dels Petits Estats han conclòs i segons tots els testimonis han estat un èxit rotund. Totes les persones que hem entrevistat per a aquest article -siguin esportistes, voluntaris, o polítics- han elogiat l’excel·lent organització i l’esperit de germanor que ha definit l’esdeveniment. Ha estat un plaer veure joves talents competir en esports que rarament es mostren a la televisió, com ara karate, judo, tennis de taula o vòlei platja. L’ambient de comunitat era especialment evident al menjador de Prat del Roure, a Escaldes, on atletes de tots els països dinaven junts. Com va dir encertadament el Dr. Peter Mennel, tresorer del Comitè Olímpic Europeu: “Mentre els  Bs [Bread and beds: menjar)i llits] siguin bones, això és mig èxit dels jocs!”

Una de les esportistes més destacades va ser Vicky Jiménez, guanyadora de l’or en la categoria individual femenina de tennis. Vicky afrontava la pressió de les altes expectatives. “Competir a casa era especialment estressant,” admet. “Era la favorita pel meu rànquing actual a la WTA [146a del món aquesta setmana]i no cada dia puc representar Andorra. Veig aquests Jocs tan importants com els tornejos WTA. Espero competir a Los Angeles de 2028!”

L’èxit de la tennista demostra el potencial dels esportistes andorrans, fins i tot amb només 19 anys, per competir i triomfar a escala mundial. “El treball és clau per a l’èxit en tennis i tots els esports. No importa la mida del teu país, pots arribar a ser campió!”, conclou.

Potser l’atleta andorrà més reeixida d’aquests Jocs ha sigut Jess Martin, que tornava després d’una llarga aturada. “Aquest era el nostre primer gran objectiu en el meu retorn i sabíem, en arribar als campionats, que estava en molt bona forma. L’objectiu era guanyar, tot i que sabíem que no seria fàcil. En els darrers sis mesos hem treballat molt amb el meu entrenador. En aquest temps la meva forma física ha augmentat molt i cada setmana hem vist una gran millora. Em vaig sentir molt ben acollida per l’equip i el suport de tothom va ser increïble. Mai havia tingut tant de suport per a una cursa,  l’ambient a l’estadi va ser immillorable!”

Per a alguns, com la jugadora de rugbi Noelia Pauls, capitana de la selecció femenina de rugbi i jugadora de la primera divisió francesa, l’experiència va ser agredolça. “Em va saber greu que aquest any no hi hagués torneig de rugbi femení”, explica. “No hi havia prou països que poguessin presentar equips competitius. L’any passat vam jugar una vintena de partits per preparar-nos, però aquesta és la realitat dels esports femenins als petits estats: res no està garantit. Tot i així, com a espectadora i comentarista de televisió va ser emocionant veure el plaer amb què els atletes van viure la competició. Tots els esportistes amb qui vaig parlar van felicitar-nos per la càlida hospitalitat i l’ambient positiu que es respirava a cada partit.”

Luke Aaen, resident escocès que va representar Andorra en el salt d’alçada, comparteix aquest sentiment, satisfet amb la primera experiència als Jocs dels Petits Estats: “Tot estava organitzat de manera excel·lent, i em va sorprendre de veritat com de professional es veia tot plegat. Em vaig sentir molt orgullós de portar els colors del país al costat dels meus companys d’equip. Va significar molt per a mi, sobretot perquè sentia que d’aquesta manera podia retornar als entrenadors i a la gent que ha invertit tant temps i esforç en ajudar-me a créixer como esportista”.

La subsíndica Sandra Codina destaca la importància de la participació de tota la població en l’èxit d’aquests Jocs: “Realment és un esdeveniment que a Andorra vivim molt intensament; són uns Jocs que no passen cada anys. Francament, penso que és molt important la implicació que té Andorra en aquest tipus d’esdeveniments. Ho hem demostrat també amb les Copes del Món d’esquí i amb tot el que hem organitzat, que ha estat molt reeixit. A més, l’acollida que oferim als esportistes i a les persones que ens visiten és extraordinària. Crec que això es valora molt i estem molt contents de rebre’ls. Això es respira a l’ambient: hi ha un aire festiu i molt bonic. L’altre dia vaig estar a les proves d'atletisme, on vam obtenir moltes medalles, i també he estat al tennis i al vòlei, i realment a tot arreu hi havia molta gent, cosa que és molt d’agrair. A Andorra ens bolquem amb aquest tipus d’esdeveniments.”

La ministra d'Esports, Mònica Bonnell, diu que “al final, el nombre de medalles és el de menys. Jo penso que, evidentment, fer medalles és important perquè reflecteix el nivell de l’esport andorrà, però en realitat és secundari. L’important és la participació: el sacrifici i tot el que implica l’esport. Som un país petit, però tenim gairebé 50 federacions, és a dir, l’esport és molt plural aquí. Això també fa que les medalles es reparteixin molt. Andorra és un país on, tant a nivell amateur com professional, l’esport està molt arrelat.” I conclou: “Al final ha estat un èxit gràcies a molts factors a l’hora d’escollir les instal·lacions. Ha estat voluntari, evidentment, perquè així tot el país s’hi implica. Cada parròquia ha tingut  un esport concret. Així també els esportistes i les persones que han vingut de fora han pogut conèixer tot Andorra, tot el país.”

El Príncep Albert de Mònaco hi està de acord i dona fe de com han millorat totes les parròquies les infraestructures esportives gracies als Jocs. “Veig que ha aconseguit aquest objectiu, perqué vaig ser aqui quan va acollir els seus primers jocs. L’evolucio es realment impressionant. Guanyar no és l’objectiu prioritari. La idea principal darrere de la creació dels Jocs dels Petits Estats és que els nostres atletes adquireixin experiència internacional.”

Però també hi ha altres objectius paral·lels. El principe Albert explica: “Aquests esdeveniments són útils perquè permeten més comunicació. He estat parlant amb el Cap de Govern. Tenim molt bones relacions. Intercanviem idees i hem organitzat una reunió de ministres d’Esports. L’objectiu és articular el que esperem i com podem ajudar-nos mútuament.” Qui pot dir que aquesta setmana no ha estat molt profitosa per a tothom, si a més de donar satisfacció als atletes i al públic, s’ha pogut traçar una estratègia conjunta dels petits estats i començar a planificar-la?

Dusan Simonovic, president del Comitè Olímpic de Montenegro, no parava de lloar una organització "espectacular": “L’acollida i tota l’organització han estat d’un nivell excel·lent. I l’equip de suport andorrà -mare meva! Pràcticament m’han adoptat durant la setmana. No només s’han assegurat que arribés puntual a tots els esdeveniments, m’han portat als millors restaurants, com la Gourmeterie Marquet i Espai gastronomic Diamant. Han insistit que visiti el Museu Casa d’Areny-Plandolit a Ordino després dels partits de rugbi. Quina joia de museu I sí, també aprecio la cultura! Sincerament, ha estat una de les millors experiències de suport que he tingut mai en uns Jocs.” Per a Simonovic, aquests Jocs són molt més que medalles. “Els nostres llaços amb el Comitè Olímpic Andorrà ja eren forts, però aquesta setmana els ha convertit en una cosa encara més especial. Se sentien com amb el espiritu de uns Jocs Olímpics tradicionals!” La relació de Simonovic amb Andorra ve de lluny: “Vaig venir per primera vegada fa vint anys per competir en karate”, recorda. “És increïble com ha crescut el país des de llavors. Andorra és tan neta i bonica que estic convençut que la van netejar a fons amb un exèrcit de voluntaris!”

És cert que totes les delegacions estrangeres semblen estar d’acord que l’exèrcit de voluntaris, coordinats pel Comitè Olímpic Andorrà, van causar una impressió increïblement positiva durant aquests Jocs. Xavier Espot Miró, president del Comitè, no s'oblida d’agrair-ho: “Més enllà dels gairebé 850 voluntaris que vam mobilitzar, vull felicitar el meu equip petit però valent que ha treballat intensament durant mesos. També vull felicitar als voluntaris residents estrangers -i els estimem perquè han triat viure a Andorra quan podrien haver escollit qualsevol altre lloc. Tots els presidents dels comitès olímpics m’han dit que aquests Jocs han estat un èxit gràcies a la diversitat i la dedicació dels nostres voluntaris. Això val més que una medalla d’or, sens dubte!” L’International Club of Andorra (ICA) també va aportar 38 voluntaris, en total s'han enfilat fins als 900. Nigel Saporia, que va coordinar l’equip VIP, hi afegeix: “Vam tenir 12 voluntaris francòfons, 6 italòfons, 6 germanòfons i 2 de mandarí. La cerimònia de cloenda va ser tot un èxit, encara que, siguem sincers, amb una mica més d’anglès hauria anat millor. Però, en general, quin èxit per els voluntaris andorrans i per als residents internacionals, que van treballar perfectament com un sol equip. “

Sembla que la vocació d’Andorra és organitzar cada cop més grans esdeveniments esportius i congressos internacionals -i no només perquè aquí les muntanyes són altes, sinó també per la seva infraestructura a l’altura de qualsevol repte, i un exèrcit de voluntaris capaços de fer créixer l’entusiasme fins al cim. Protegir el català és fonamental, però també ho és fer que els atletes i els visitants se sentin benvinguts, començant per traduir-ho tot del català a l'anglès. Com diu Espot Miró, “volem que tothom se senti part de la família andorrana.” I això, per descomptat, comença per la comunicació.

Aquests Jocs han demostrat que Andorra, tot i la seva mida petita, té un cor molt més gran que les cues d’entrada al país el dissabte de la Puríssima—i un esperit comunitari que no es pot superar. El lema andorrà -Virtus Unita Fortior- mai no havia estat tan encertat com després d’aquesta setmana d’èxit. És clar que la població pot estar dividida a vegades quan es tracta de qüestions com l’habitatge assequible o fins a quin punt cal construir, però durant aquests esdeveniments internacionals la unitat d’Andorra i la seva hospitalitat càlida mai no estan en dubte.

No haurem d’esperar gaire per al pròxim gran esdeveniment. Com recorda Noelia Pauls, “els propers Jocs Europeus de Rugbi a 7 se celebraran a Ordino el mes que ve, tant en categoria masculina com femenina. Jo hi seré!”

Amb un entorn tan espectacular, serà una experiència inoblidable. Com deia un dels atletes convidats: “No sabeu la sort que teniu de jugar en un lloc com aquest -amb aquestes muntanyes!”

Veniu a animar els equips andorrans el 20 i 21 de juny a Ordino. No us en penedireu i potser també porteu uns quants euros per a una cervesa o dues. Un hauria de viure, almenys un cop a la vida, la celebració de la troisième mi-temps d'un partit de rugby, I si es pot fer amb els equips de rugby a Ordino, això seria difícil de superar.