‘Fent cims’ en el somiat forat blau

Tot i que la missió Apolo 11 és la més coneguda i recordada després del 20 de juliol de 1969, l’ésser humà ha trepitjat la Lluna en onze ocasions més. Quanta gent ha baixat a 120 metres o més de profunditat sota el nivell del mar? Sis! Cada cop hi ha més gent que pensa que el secret de la seva existència és allà a sota, en les profunditats, on l’ésser humà s’apropa al límit del seu cos o, fins i tot, a la mort a través d’un control perfecte i molt difícil d’assolir. Adrenalina de les més fortes possibles i per aconseguir-ho es deu necessitar molta calma i molt autocontrol. L’apnea o busseig lliure, diuen molts, és l’esport més extrem de tots els que hi ha. El millor per explicar-ho és un andorrà, Cesc Villasevil. Ell és l’únic del país que competeix en aquest esport i ha baixat 61 metres en Free Immersion (FIM), 61 metres en Constant Weight (CWT), és a dir, en pes constant amb bialetes enlloc de monoaleta i 51 metres en Constant Weight No Fins (CNF) en proves disputades a Dahab, al mar Roig, a la RedCcup.

L’apnea no és només adrenalina. Sota l’aigua no hi ha sorolls. L’únic instrument que pot i no ha de fallar és el teu propi cos amb òrgans fonamentals com els pulmons, el cor o el cap –sobretot el cap. Fa vuit anys, Cesc Villasevil va decidir superar la seva por a l’aigua i va veure un vídeo del campió francès d’apnea –Free fall–, de Guillaume Néry, que va trencar el rècord mundial en quatre ocasions i va guanyar el títol de campió del món dues vegades. “Vaig pensar: un dia ho he de provar. I vaig buscar un instructor de busseig. Així vaig començar i ara és impossible que ho pugui deixar de banda”, va recordar Cesc Villasevil, que té 36 anys. En va estar deu a Barcelona estudiant disseny i cinc a Canàries endinsant-se en el món del busseig. No té un lloc fix on viure. Ara es troba al país visitant els seus pares i en breu anirà a Menorca i després a les Cenotes, a Mèxic. “Jo sempre dic que on em vegin, allà estic vivint”. 

Cesc Villasevil protegeix la seva estimada passió de les acusacions d’aquells que la veuen com un no esport o una activitat massa perillosa perquè sigui entesa com un esport. Molt poca gent ha experimentat tanta profunditat, el que ells tenen al seu voltant: una cortina immensa i negra de silenci. És difícil trobar les paraules per descriure-ho. “És un esport molt diferent dels altres. I sí que és un esport... No té límit d’aprenentatge ja que el cos humà és molt bèstia. De fet jo no he vist el meu límit. Són sensacions molt interessants com escoltar el teu propi batec o com es prem el teu cor. És molt intens i treballes amb les pors i les inseguretats”.

Les immersions competitives són un esport relativament nou, però això de mantenir la respiració i baixar a les profunditats d’aquest món desconegut que és el mar no és gens nou. “Els metges, no fa tants anys, creien que a partir dels 50 metres aguantant la respiració el cos implossionària fins que un parell de bojos van començar a baixar més i més fins passats els 100. Van demostrar que el cos s’adapta de manera increïble. Com els mamífers marins, però de manera molt menys eficient, evidentment. Ens apropem a la mort perquè hi ha perills, però per això mai ho fem sols. Qualsevol error et costaria la vida amb tota seguretat, però per arribar a anar tan al límit s’han de superar barreres mentals”. Per a Cesc Villasevil, el secret de tot plegat és: “Les pors i el sentit comú són les coses que sempre et frenen en un principi. Quan vas agafant experiència et vas descobrint, vas trencant barreres i t’apropes cada cop més a nous perills”. 

L’apnea demana un control total de les teves capacitats físiques i mentals i després de tocar les profunditats toca tornar a la llum lentament i de manera controlada per tornar a respirar i agafar aire. “Quan estic pujant visualitzo la cara dels meus nebots i em repeteixo que això és fàcil, és fàcil... L’apnea és un esport molt maco i té una part d’ego molt grossa”.

Qui no ha jugat a aguantar la respiració sota l’aigua? A la piscina et donaves impuls fins arribar a l’altre costat i podies anar i venir moltes vegades. Hi ha havia una sensació d’alleujament i derrota quan sorties al món nítid un altre cop. Cesc Villasevil ha passat de fer això a aguantar-se sense respirar 2’05”. “He fet baixades de 3’00” sense forçar al màxim...”. Tot un art d’aguantar sota l’aigua en el somiat forat blau.