Un vell rocker penja les botes als 39 anys. Fernando Silva va defensar en 51 partits els colors de la selecció d’Andorra. Ha plogut molt des del seu debut, que va arribar un 12 de febrer del 2002 en un partit que va ser un homenatge a Francesc Vila. El seleccionador David Rodrigo va donar l’alternativa a un davanter de 24 anys que destacava a l’FC Andorra en un amistós contra Espanya sub-21. Silva encara recorda aquell debut, i més pel resultat. Andorra va empatar a 1 i va posar contra les cordes un combinat en què destacaven Fernando Torres, Pepe Reina, Víctor Valdés, Xabi Alonso, Asier del Horno o David Villa. Tots ells dirigits per Iñaki Sáez. Els de David Rodrigo es van avançar amb un gol de Juli Sánchez i Espanya sub-21 va empatar amb un llançament de penal de David Aganzo provocat per Fernando Torres. En aquest partit va començar la carrera internacional d’un fix que ha tingut una retirada de la selecció per la porta del darrere, tot i jugar 51 partits i marcar dos gols. Un jugador que va començar de davanter centre i que va acabar de defensa central obligat per les circumstàncies. No recorda el seu últim partit. No va ser el seu adéu desitjat del combinat andorrà, però va ser el 16 d’octubre del 2012, contra Estònia, al Principat. No va poder dir adéu. Tot i així, sí que ha pogut retirar-se del futbol envoltat d’amics a l’equip del seu poble, el Peña El Valle Montijo. Un triangular amb excompanys i companys i també amb el seu fill Pau, nascut a Andorra fa 12 anys i que Fernando Silva entrena a l’infantil, tot i estar en edat aleví.
“La meva idea era arribar als 40 anys, però aquest any ja tenia decidit fer la temporada i retirar-me”, assegura Silva, que a banda d’entrenar l’infantil també entrena el juvenil. “El Montijo és un club que està fet perquè els jugadors del juvenil pugin al primer equip sense notar un salt molt gran. Per tant, jugo amb els nens que sempre he entrenat i em diuen carinyosament ‘papa’. M’ha passat el mateix que en els últims anys a la selecció on entrenava a l’FC Santa Coloma jugadors com Jordi Rubio o Emili García”, assenyala.
La història de Fernando Silva no deixa de ser curiosa. Va néixer a Barcelona fa 39 anys, però als 6 els seus pares van tornar a Extremadura per motius laborals i van viure a Almendral. Es va començar a moure pels equips d’allà. Dos representants –que eren dos exàrbitres de Primera Divisió espanyola–, Pajares Paz i Gracia Redondo, el van portar a l’FC Andorra quan només tenia 21 anys. “Estava al Badajoz B i vaig quedar segon màxim golejador de l’equip. Volia fer la pretemporada amb el primer equip de Segona Divisió A i no van voler i vaig decidir marxar. Estava obert a tot i em va semblar bona idea venir a Andorra. Als meus pares no tant...” Hi va fer molts amics, va conèixer la seva dona, Mariola, i després va tenir dos fills. Per tant, després de moltes temporades va jugar la prèvia de la Champions amb l’FC Santa Coloma, contra el Modriča Maksima de Bòsnia i Hercegovina. Un cop acabada l’eliminatòria va rebre una trucada del Cerro Reyes de Tercera Divisió. Va tornar a casa, i ho va fer amb tres més. Una dona i dos fills. A partir de llavors va fer una mica de rodamón amb el seu pas per Santa Eulàlia d’Eivissa, Quintanar del Rey d’Albacete, Imperio de Mérida, UD Badajoz, Villanovense i Guadiana per acabar al Peña El Valle Montijo. “El millor que em queda són els amics que he fet. No m’esperava haver fet tot el que he fet com a futbolista. No canvio tot el que he viscut com a jugador per tot el que ha viscut un que juga a Primera Divisió. Els moments de la selecció també són inoblidables”, va sentenciar un obrer del futbol.