ENTREVISTA A EDER SARABIA, TÈCNIC DE L'FC ANDORRA

Un triomf al Carlos Tartiere i dues derrotes, una al Molinón i una altra a l’Estadi Gran Canària. Eder Sarabia té un equip reconeixible, és a dir, apliquen l’estil de joc que el tècnic basc professa, però a l’equip li falta el més important del futbol: el gol. Diumenge, a les 14 hores, reben el Granada d’Aitor Karanka, el líder. El primer partit a l’Estadi.

Primera pregunta i directa... Falta gol?
[Somriu]. No sé molt bé el que és, això. És veritat que l’altre dia bromejava amb el Jaume Nogués per si podíem portar Benzema o Ansu Fati. Amb molts diners segur que pots accedir a jugadors dins de la nostra categoria que poden marcar la diferència. Crec sobretot en el fet que l’equip generi moltes possibilitats. Després tenir jugadors que t’apugin el nivell per poder materialitzar les ocasions que generes. Contra Las Palmas vam generar més i no vam concedir gaire, sobretot en la segona part. En aquest equilibri és fonamental el treball de l’equip.

Ansu Fati i Benzema els descartem? 
Crec que sí... [Somriu].

El frustra dominar els partits i treure-li la pilota a un equip com Las Palmas  i acabar perdent per 2 a 0?
L’altre dia sí que vaig acabar, no frustrat, sinó una mica amb la sensació que vam perdre una gran oportunitat de guanyar un partit on vam fer moltes coses bé. Llavors sí que tinc ganes d’aconseguir que l’equip sumi a totes aquestes coses que fa bé els petits detalls que són decisius. No tot són situacions en atac sinó també en defensa. Allò que es diu manejar les àrees i en moments determinats ser més agressius. A Oviedo vam guanyar perquè vam ser capaços de guanyar totes les disputes a Borja Bastón. Això sí, hi ha coses que fem extraordinàriament bé.

El pla B és millorar el pla A... Això és de ser un ‘talibà’ de l’estil. Això sí, al futbol manen més els resultats que els estils.
Sense cap mena de dubte el fi últim és guanyar. Això és clar. En el futbol i també en l’esport col·lectiu, els entrenadors sempre depenem de si aconseguim punts o no. Simplement es tracta d’escollir la manera per intentar arribar a la victòria. No hi ha cap vareta màgica que digui que si jugues d’una manera o una altra guanyaràs un partit; si fos així triaríem tots el mateix camí. No es tracta de ser un romàntic, sinó que en el meu cas és el que a mi m’agrada, el que sé transmetre als jugadors i el que m’ha portat que l’equip tingui bons resultats. Es tracta de triar bé i, dintre del model que triem, que el jugador sàpiga tenir aquest equilibri entre possessió, control i verticalitat. 

Què li agrada més... Joc directe cap al davanter de torn com Borja Bastón o arribant combinant?
Depèn. Segurament si tinguéssim Borja Bastón generaríem moltes més situacions de banda per posar-li pilotes on ell pugui ser determinant. Si tenim un altre perfil de futbolista haurem d’intentar fer-ho d’una altra manera. L’altre dia Diego Pampín va penjar la pilota i no hi havia rematador. Al contracop Las Palmas ens va enganxar. 

Quan Quique Setién va anar al Carlos Tartiere per veure en directe el seu debut a la Lliga SmartBank... Què li va dir que el va marcar més?
Primer, sobretot, que havia gaudit molt. El futbol no deixa de ser un esport que ha tenir un cert punt d’espectacle i atractiu per a l’espectador. Ho estem aconseguint no només amb Quique Setién, sinó amb més gent. Som un equip atractiu de veure i la gent valora molt com ho estem fent. Quique Setién em va dir que gaudeixi i que li havia agradat que fóssim valents. I que es veia que l’equip entenia el que havia de fer. A més a més, aquell dia hi vam afegir el punt competitiu, és a dir, de guanyar duels i ser més agressius. La solidesa que ens ha faltat a Gijón i Gran Canària.

Visites al Carlos Tartiere, al Molinón i a l’Estadi Gran Canària... La segona és atractiva, però no espera a ningú.
No espera, no. Dimecres vaig posar les piles als jugadors. Ja vam avisar durant la pretemporada que havíem d’adaptar-nos ràpidament. Aquí cada error es paga molt car. Els jugadors són molt determinants i hem tingut rivals que podrien estar perfectament jugant a primera divisió. Llavors aquí hi ha el punt de responsabilitat de saber on estem i de posar-l’hi de veritat, no només de paraula, sinó amb fets. Aquí ens hem de posar les piles, hem de millorar i exigir-nos més. Hem de fer aquest salt...

S’ha hagut de remodelar l’Estadi Nacional perquè l’FC Andorra jugués a segona. S’ha sorprès que el país no tingués una instal·lació preparada?
Segurament, sí. Sent sincer crec que hi ha un marge de millora en tot plegat. Aquest és un país en el qual jo estic encantat. Soc tremendament feliç. A més a més, m’he adaptat en moltes coses. Això sí, crec que hi ha coses que s’han de millorar. Tant de bo aquesta empenta de l’FC Andorra ens serveixi per millorar una mica més en tot. Som un país ideal per poder desenvolupar l’esport en tots els sentits. Tant de bo això que està passant sigui una empenta a la professionalització que pugui faltar. Per exemple, la lliga andorrana s’està beneficiant de l’impuls de l’FC Andorra i potser també la selecció. Crec que tenim un potencial molt gran.

Granada, un exprimera divisió, amb Aitor Karanka d’entrenador. Millor debut a casa impossible.
Meravellós. A més, l’Estadi Nacional estarà preciós i crec que hi ha moltíssima il·lusió de la gent. Que sigui una festa contra el líder, a qui no li han xutat gairebé en tres partits i amb un exjugador de l’Athletic Club i del Reial Madrid i ajudant de Mourinho a la banqueta. Es donen tots els al·licients per veure un gran espectacle i un molt bon partit.

I dos estils totalment oposats.
Totalment d’acord. Un estil molt reconeixible. Ho tenen molt clar amb jugadors extraordinaris, però estem convençuts per competir i des del minut u ho donarem tot.

Diuen allò de ‘football is for the fans’, però per què no hi ha més equips practicant aquest estil de joc tan atractiu per a l’espectador?
Sincerament soc molt respectuós amb totes les maneres de jugar. Jugar bé, què és? Per mi jugar bé es basa a treure el màxim rendiment dels futbolistes que tens. Cadascú tria els seus camins. Per un model com el nostre sí que és cert que es necessita una mica més de temps perquè és més complex, és necessita més enteniment. Al futbol moltes vegades no hi ha aquest temps perquè quan perds dos partits ja s’està parlant de l’entrenador. Moltes vegades es canvia l’entrenador i se’n porta un que té un altre estil que no té res a veure amb els jugadors que havies signat. Per utilitzar aquest model s’ha d’estar molt convençuts i s’ha de tenir aquesta línia molt clara per poder-li donar continuïtat. Hi ha models de més curt termini. 

L’ha sorprès alguna cosa d’aquestes tres primeres jornades a la Lliga SmartBank?
No. M’ha refermat que tots els equips tenen un pla. Que hi ha molts bons jugadors i el salt físicament és molt important.

Estan pagant la novatada del debutant?
Sí... Parlant d’una manera frívola, sí. Ens falta aquesta adaptació i adonar-nos d’on estem. 

Paco Cabrera, un periodista de ‘La Provincia de Gran Canària’, el va batejar com a ‘Guardiolin’. Ho veu com un insult o com un elogi?
No sé sincerament si el Paco falta una mica al respecte ja que el que diu ho diu d’una manera pejorativa. És veritat que en la nostra època allà amb Quique Setién li vam donar molt, però hem d’estar per sobre d’aquestes coses. Moltes vegades se simplifica que per la nostra manera de jugar ens diuen que volem jugar com el Barça o es pensa que és Guardiola. En realitat és amb qui més em fixo. Jo vull ser Eder Sarabia, però no amago que Pep Guardiola és la meva major referència. Si em comparen amb Guardiola és una lloança. 

Només en pot triar una. Què preferiria abandonar: l’estil en què creu fermament o la permanència a segona?
[Somriu]. Sense cap mena de dubte trio l’estil de joc. Primer perquè en el mitjà i llarg termini seria el que ens donaria un futur més prometedor. I segon perquè estic segur que aquest estil de joc ens donarà la permanència.

Barcelona és un lloc ideal per entrenar i més per a un entrenador com vostè, però aquí al país ha trobat, fins i tot, la seva parella...
Sí! És cert que hi ha gent que va a una illa i es troba una mica més tancat i limitat o també hi ha gent que necessita viure en una ciutat gran, però jo sempre que he viscut en ciutats grans he estat als afores. A mi sempre m’ha agradat el verd, la muntanya. I aquí ho tinc tot. A més a més, he conegut una persona increïble com la Mònica amb qui comparteixo mil coses. M’ha  ajudat moltíssim en la meva professió i hi està molt implicada. Soc molt feliç i vull quedar-me aquí molts anys.

I també té companys de ‘grupeta’ amb professionals...
És veritat... Un privilegi. L’altre dia parlava amb un dels utillers de Las Palmas i em deia “quina enveja quan et veig entrenant amb Enric Mas, Aleix Espargaró o el Purito”. És la sort de tenir aquesta passió que és la bicicleta. Ho visc com un fan i com a molt friqui del ciclisme, però m’encanta.

En què s’assembla el ciclisme al futbol?
El rigor que tenen ells a cuidar-se, entrenar, capacitat de sacrifici i de patiment. Moltes vegades penso que es podia introduir al futbol, tot i ser un esport col·lectiu. Això sí, la responsabilitat i l’esforç sí que els podem inculcar als futbolistes.