Era l’any 1998 quan Jordi Vila arribava al Principat per fer-se càrrec de la direcció tècnica de la Federació Andorrana de Tennis (FAT). L’arribada de la nova junta a l’ens al setembre va portar canvis, i un és el seu. El que lamenta principalment és que després de quinze anys s’hagi procedit d’una manera en què no està d’acord.

 

El mes passat es va confirmar la marxa de Vila, després que totes dues parts arribessin a un acord, en què Vila ha cedit per no anar més enllà. “Si hagués volgut forçar la màquina hauria pogut”, assenyala el ja exdirector tècnic, que va voler fer una roda de premsa per explicar el seu punt de vista sobre els esdeveniments. Està passant per un moment complicat per un assumpte personal greu i ha passat temps de baixa. Afirma que “m’hauria agradat un altre final”, considerant que no s’han posat totes les cartes sobre la taula. Tot i que en un principi la nova junta havia expressat la intenció que continués en el càrrec, “la meva sensació és que el que volien realment era un canvi de director tècnic”.

En el primer contacte ja s’ho va ensumar. “Des del primer moment vaig veure una falta de confiança per portar el tennis andorrà”, assegura, i valora que en la junta presidida per Mario Molías “no hi havia prou confiança perquè jo seguís endavant”. Tant el contracte que tenia com les seves funcions resultaven retocats, fet que no va voler acceptar: “Després de quinze anys m’havia guanyat el contracte i les condicions laborals.” I a més a més lamenta que, a banda d’aquest aspecte, tampoc no s’ha sentit valorat “en el tracte personal”: “També han fallat en les formes.”

Per aquest motiu, i per no complicar la situació, ha plegat “per voluntat pròpia”, ja que per a tots “treballar amb la nova junta no era el més adequat”. En el seu pensament hi havia continuar, fins i tot cedir en algun aspecte, i “si n’haguessin volgut parlar hauríem arribat a un acord”. Considera que “ho podien haver provat”, però la decisió de la FAT ja estava presa en demostrar que no hi posarien facilitats.

El seu futur “continuarà vinculat al tennis”, però encara no té res definit. Recorda que quan va arribar al país “estàvem en unes condicions complicades, amb només una pista a Aixovall” i s’estava treballant per a la construcció d’un centre nacional de tennis, que finalment no s’ha portat a terme. Del que està més orgullós és del creixement de practicants que hi ha hagut en aquest període i que “ha pujat el nivell andorrà, ja que quan vaig arribar era bastant baix”. Pel que fa a competició, destaca el paper que s’ha fet a la Copa Davis, en què de vegades  “hem anat amb un equip molt justet”, i les tres medalles de bronze aconseguides als Jocs dels Petits Estats de Malta, Mònaco i Xipre.