“Jugar contra el Barça o el Madrid és una passada, però també és difícil”

El defensa central argentí Martin Mantovani va ser l’últim fitxatge d’aquesta nova temporada de l’FC Andorra. El jugador, de 36 anys, va jugar més de 40 partits de primera divisió amb el Leganés entre els anys 2016 i 2018. Ara torna a jugar a segona B espanyola i espera repetir la gesta com a tricolor que va viure amb els ‘pepineros’ pujant de la categoria de bronze a la màxima competició de futbol d’Espanya.

 

[Somriu] Això mateix vol la gent del club, i seria l’ideal. No m’importaria repetir-ho, de veritat. M’agraden els desafiaments i ficar-me en llocs on un altre jugador no es ficaria. Si de cop i volta t’atreveixes a canviar el sol i la platja pel fred i la neu de les muntanyes és perquè realment vols fer les coses de veritat. 

 

Per a mi és un projecte totalment nou. Vinc de jugar a segona A amb l’Osca i fa dos anys vaig estar a primera divisió. Per a la gent, òbviament, el meu fitxatge és cridaner. Per a mi és un projecte interessant i també un desafiament. Sé el que suposa jugar en aquesta categoria i m’ho prenc amb molta responsabilitat. Sé molt bé on estic. Tant de bo les coses surtin bé i puguem fer un gran campionat.

 

[Somriu] Em fitxa un company de sala, i això és una mica anecdòtic. El fet que ell estigui darrere del projecte és bonic per a la gent. Vaig tenir l’oportunitat d’enfrontar-me a ell a primera divisió. És diferent al que estem acostumats que just després de jugar contra ell com a jugador després es converteixi en la persona més important del club on acabes fitxant. 

 

No, no. Encara no he tingut tracte amb ell directament. Amb les persones que estan a prop d’ell sí que hi he parlat. 

 

[Primer respon de manera totalment irònica] Tot el que digui Marc Vales és mentida. No li vaig trucar i no sé qui és ell. No el conec de res. [Somriu] Marc Vales és un fenómeno. Quan em va trucar l’FC Andorra vam estar xerrant, de fet, parlem tots els dies. Ell em va parlar del club i del projecte. També del país, de com es vivia aquí, i em va fer de guia. Ell és un tio molt proper. Si va exagerar? Ell sempre exagera. Em va vendre bé la moto. En fi, tenim molt bona relació, i les nostres parelles també. 

 

M’ha sorprès gratament. És un país segur, molt net... He canviat la platja i la calor per la neu i les muntanyes. Sincerament no estava massa identificat amb les muntanyes i mira on soc ara. 

 

Es viu difícil. Allà tinc els meus pares, els meus germans, tota la meva família. Els meus pares ja són grans i estic molt pendent d’ells. Ara mateix també tinc la dona i els fills a Las Palmas. Són moments difícils. Jo estic aquí sol i el dia a dia em costa. La pandèmia ens toca a tots, però el més important és la salut, i els meus, per sort es troben bé. 

 

Uns quants graus de diferència, i la veritat, he fet un pas més enllà important canviant el mar per la muntanya. Per a mi és un projecte bonic i a mi em va bé. He triat molt bé la situació i he trobat un grup molt bonic.

 

Jo vaig arribar a Espanya amb 22 anys, i el club que vaig deixar enrere a Argentina jugava a regional, no era ni tercera divisió. Quan jo vaig arribar a Espanya era la meva última fitxa. Em va sortir l’opció de venir a Espanya, treure’m el passaport i volar per primera vegada en avió. Per a mi tot un món. Viure del futbol era el meu objectiu. Va ser difícil. El futbol que jo jugava a l’Argentina era molt més de pulmó, de força, de ganes. Cobrava molt poc, amb un sou que no arribava als 500 euros. Era totalment diferent, i com a tot a la vida tenia coses boniques i també lletges. A mi m’encantava jugar a futbol i ho he gaudit allà on he estat. 

 

Fang? Per sota del fang. Et trobes amb situacions diferents. Anar a entrenar amb la bicicleta, els viatges amb autobús... 

I d’aquí a convertir-se en un jugador de primera divisió espanyola. Fàcil dir-ho, però un camí ple d’entrebancs

Jo em poso a pensar-ho i el camí que he recorregut és llarg. Avui dia visc una situació bonica. Molt bona, però en el seu moment ho vaig passar molt malament. Com tot a la vida. Has d’anar superant obstacles i si caus en el primer joc crec que aniràs malament. El més important és refer-te quan les coses van malament. Estic vivint gràcies al futbol i estic molt content. 

 

No ho sé. No m’agrada la comparació, però sí que és veritat que ho valoro molt. És més, quan jo arribo a primera divisió tinc 32 anys. Hi arribo a  una edat important i amb família al darrere. Ho valoro moltíssim i ho vaig gaudir molt.

 

[Somriu] La veritat és que jo ho vaig gaudir, però també ho vaig passar malament i pensava durant el partit: ‘Mare meva, aquest per on pot sortir ara?’. És el que té la primera divisió, i quan entres en un terreny de joc veus Messi, però és que Messi se la passa a Neymar, el brasiler a Suárez i aquest a Iniesta. Contra el Madrid, Cristiano a Benzema i després cap a Bale i aquest a Modric. Està clar que tota la importància recau en dos jugadors, Cristiano i Messi, però jugar contra el Barça i el Madrid és una passada. Es passa una bona estona perquè t’agrada, però en el moment també és difícil.

 

És diferent. Havia tocat la glòria a primera divisió i de cop i volta et veus a segona A i després a segona B. Per a mi, repeteixo, tot un desafiament.