Jordi Escura, preparador físic d’Ucraïna, va tornar a treballar amb el combinat femení després de fugir fa quatre mesos per l’esclat de la guerra.
 
Van fugir, amb moltíssima por al cos, just quan va començar el conflicte bèl·lic. Amb moltíssimes incerteses. Això sí, més les jugadores o membres del cos tècnic que no pas ells. Des de Catalunya i Andorra van ajudar al màxim, però sense saber si tornarien a competir. Lluís Cortés, el seleccionador, i Jordi Escura, el preparador físic, van tornar a coincidir amb algunes de les jugadores i també van poder jugar un partit contra Escòcia. El resultat era el que menys importava. La victòria, d’alguna manera, ja estava assolida. 
Una concentració a escassos quilòmetres d’on ells van poder agafar aire i estar sans i estalvis: a Rzeszów (Polònia). Avui disputen un nou partit contra Hongria. “No m’ho esperava quan va començar tot. Una sorpresa dintre del que cap i una alegria també al mateix temps. Per a elles és una victòria. Un dels grans problemes que ha aportat aquest conflicte són els drames familiars de les persones que viuen allà, i les jugadores són un exemple. Van perdre la seva feina, la seva via d’ingressos i la seva llar. També perden els pares o els germans que van a la guerra. És un drama brutal”, va assegurar Escura, que es congratula pel fet que puguin tornar a jugar i venir a la selecció. “Per a elles és una alegria brutal i no ens podem fer la idea de la il·lusió que els fa”. 
Les situacions personals de moltes d’aquestes jugadores són “molt fotudes. Per molt que ens expliquin no som capaços de posar-nos a la seva pell. Per exemple, una jugadora que acaba la temporada no va poder tornar a casa perquè no en té. Una altra que ve amb el seu germà de 16 anys que no el pot deixar amb ningú. És molt complicat... El que fan elles és brutal”.
Lluís Cortés i Jordi Escura van aconseguir trobar equips a moltes d’elles fora d’Ucraïna. Van fer d’entrenadors, agents i ara també psicòlegs. “Fem el que podem i no sabem el que fem entre cometes. Tu ajudes com pots. Des del dia 1 sempre hem estat en contacte i el nostre objectiu era que veiessin que tenien tot el nostre suport sempre. Aquí seguim igual. Tenim molt clar que cada una porta a sobre el que porta. Els ajuda parlar d’altres coses i desconnectar. No podem oblidar mai el context que tenim. Avui [ahir per al lector] estava amb una jugadora i m’ensenya un vídeo d’una bomba que ha caigut davant de casa seva...”. 
Tot plegat està endurint Jordi Escura. “L’autopressió que tenen elles és tremenda. En aquesta ciutat on estem hi ha molt de refugiat ucraïnès. Estàs vivint les conseqüències d’una guerra en directe o molt pròxima. Canvien les perspectives de moltes coses i ens enfadem per ximpleries”. Escura no va dubtar a tornar, tot i haver marxat en ple inici de la guerra. “No vaig tenir cap dubte quan vam tenir l’opció de tornar a treballar amb la selecció. Estem 100% amb elles i estem fent el que podem. Elles ho valoren moltíssim”. 
El somriure no l’han perdut. “El primer exemple te’l posen elles. Si elles somriuen que has de fer tu? No venim a portar-los tristesa ni pesar”. La xerrada abans d’enfrontar-se a Escòcia va ser força emotiva. “Fins a tres jugadores estaven plorant. La gestió que hem de fer és brutal. Porten una motxilla al darrere tremenda”.