“La meva mentalitat pot ser el meu punt fort, també el meu punt feble”

 

Sí. Sincerament portava bastant temps que no em trobava gaire bé als tornejos que disputava. Abans del primer confinament estava realitzant una bona temporada. I ara em notava sense confiança. Ho he notat i ho he sabut quan vaig guanyar a Plovdiv. M’havia oblidat del sentiment que suposa guanyar un títol. A Plovdiv vaig agafar moltíssima confiança, i això que vaig jugar la prèvia sent la número 1. Em va anar bé per agafar humilitat i treballar-me els partits, que van ser molt difícils. A vegades quan jugues amb segons quina tennista que és inferior, si perds notes la pressió, i són partits més difícils mentalment perquè saps que els has de guanyar. Em va ajudar per enfortir el meu cap i m’ha donat una pujada de confiança. A Villena va ser una llàstima perdre la final per només dos punts. Jacquemot va jugar millor els punts importants. Només he tret coses positives fent el que podia i no em puc retreure res. 

 

Ara ja no puc fe res, oi? Només em queda treballar i pensar en positiu. Pensar també que m’he quedat molt a prop d’aconseguir-ho i que això encara no s’ha acabat. Ho puc aconseguir. No m’he quedat massa pensativa, ja que tampoc em vull obsessionar per ser número 1 aquest any, ja que si no ho soc aquest any ho seré el següent o l’altre. No passa res. Només vull pensar en la progressió de la meva carrera.

 

Òbviament és difícil de vegades, ja que hi ha una mica més de pressió de la normal. De sobte et converteixes en el centre d’atenció quan entres a una pista, i això mateix és una mica difícil per a mi, però ara estic una mica més acostumada i crec que ho controlo bastant bé. A poc a poc estic buscant rutines per focalitzar-me en mi mateixa i també vaig agafant més confiança i progressant.

 

Jo sola no puc. M’està ajudant moltíssim la meva família, que sempre està amb mi. També m’està ajudant molt el meu entrenador, Jordi Arrese, i la meva psicòloga, Ana Puente, també psicòloga de la tennista Garbiñe Muguruza. Amb l’Ana Puente parlem molt de les meves pors i m’està ajudant molt. També hi ha gent molt propera a mi que m’està donant suport per treure aquestes pors que tinc dins meu.

 

[Somriu] És molt difícil d’explicar, però jo diria que una és perdre. Crec que tenia tantes ganes d’acabar número 1, com no em sortien les coses, no jugava bé a tennis. Pensava molt. A Roland Garros quan vaig perdre a la segona va semblar el torneig definitiu per a mi. Tothom deia que aconseguiria el segon Grand Slam de l’any i se’m va ficar massa al cap. Anava una mica nerviosa, fins i tot sortia a la pista una mica plorant perquè no sabia com gestionar-ho. Per això després estava molt contenta l’altre dia a Plovdiv que vaig deixar de pensar en el número 1 i jugar a tennis. A París vaig sortir molt malament i no em sentia bé. Tot són èpoques perquè després vaig anar a Plovdiv i la gent propera a mi m’ha cuidat molt. He trucat als meus familiars cada dia i m’he sentit còmoda amb la gent que més estimo.  

 

Jugar a tennis és molt difícil, però crec que és molt important estar bé mentalment. Sobretot tenir molt bona gent al teu voltant que realment et doni suport i t’ajudi. El tennis és un esport que estàs tu sol a la pista, i allà dins hi ha molts alts i baixos. Hi ha temporades dolentes i també hi poden haver lesions. Aquest curs, per exemple, la Covid-19, que a ningú li ha anat bé. La part mental és molt important, però el més important és el teu entorn.

 

Sincerament, jo no penso massa en això. Si és cert que hi ha nois i noies a la meva edat molt obsessionades amb les xarxes socials, i jo la veritat intento estar molt apartada de tot això. Intento no mirar massa els comentaris de la gent, tant el bo com el dolent. Intento molt pensar en mi i en la meva família i en la gent que m’està ajudant. Res més. La resta fora!  No m’aporta.

 

La meva vida tennistíca ha fet que m’entreni fora, i sí que és cert que dels meus amics d’Andorra me n’he anat apartant. Sí que és cert que al món del tennis, com que jugues molts tornejos, hi tinc amics, però després tornes a casa i estàs sola amb la teva família o el teu entrenador. Jo tinc amics aquí a casa i també a dins del circuit. És com tot, vas passant etapes i vas tenint noves amistats i també en perds. És un món...

 

Estic treballant molt la mentalitat per ser més positiva i vull mantenir aquesta línia perquè tot just és el que estava fent malament abans, ja que estava molt negativa. I tot s’ha de millorar, sobretot el físic i la tècnica, com per exemple el servei, la dreta, la voleia, el tallat, el revés... [somriu].

 

La meva mentalitat pot ser el meu punt fort i també el meu punt feble. Soc molt competitiva i m’agrada molt guanyar. Tinc tantes ganes de guanyar que a vegada em torno una mica boja. Em dic a mi mateixa mentides com per exemple: ‘Jugues malament’. La veu interior, i no escolto res més que això. Ni tan sols la meva família. He d’intentar que no em passi mai més.

 

La meva mare sempre em diu una frase: “La pressió que tinc és un privilegi”. Em diu moltes vegades que ja li agradaria a qualsevol altra noia tenir la pressió que tinc jo. La pressió estarà amb  mi tota la vida, espero, i si tinc sort. La pressió sempre està amb un i el truc és saber-la controlar. A poc a poc es va guanyant en experiència i cada vegada jugues amb més públic i t’acostumes. La pressió acaba sent una ajuda.