Entrevista a Guille Colom, exescorta del BC MoraBanc Andorra

Guille Colom s’ha cansat de ser l’etern suplent, l’home que fa vestidor. Als seus 30 anys i tres fills es veu preparat per sortir de la zona de confort. Aspira a provar-se professionalment lluny de casa. No descarta provar fortuna lluny d’Espanya. Ahir va sorprendre anunciant la seva marxa. El 30 de juny se li va acabar el contracte i també va acabar avorrit d’estar més assegut a la banqueta que no pas trepitjant el parquet. 

Ha pres una decisió que ha sorprès moltíssima gent...
Sí, és veritat que familiarment i en general estava molt bé al club, però ha estat una decisió que no he pres ara, sinó que fa temps que penso que necessitava jugar més i tenir un rol més important. Aquí estava sent més complicat, ja que sempre hem tingut equips molt forts. Sempre arribaven molts fitxatges i t’adones que estàs lluitant i lluitant i no arriba el teu moment. A partir del descens, que per a mi va ser molt dur, una vegada van passar les setmanes em vaig muntar una pel·lícula interior i creia que podia ser una bona oportunitat per explotar i tenir minuts per ser important. Comença l’estiu i arribo molt bé al Campionat d’Europa C. Aquí vaig pensar que estava en el meu millor moment. Quan em reuneixo amb el club per renovar m’espero una conversa diferent a la que vam tenir i el discurs va ser el de cada any, tot i baixar. Farem un equip molt llarg i després estaràs tu amb l’Alexis Bartolomé per treballar i tenir minuts. Em vaig quedar sorprès. 

I va dir... Adeu.
Es van quedar molt sorpresos. Ells pensaven que com que tenia la vida feta aquí i ja havia assumit aquest rol durant molts anys, ho seguiria fent igual. He vist que el club aposta per mi, però no de la manera que jo vull. Tinc 30 anys i em trobo molt bé. Decideixo, tot i que és un embolic per a mi, parlar amb la meva dona i dir-li que vull jugar, competir i ser important. Em tiro a la piscina. No sé on aniré. Buscaré per tot Europa i un projecte que aposti realment per mi. El club ha entès la decisió i jo no he marxat malament. Hem tingut un bon comiat. No marxo perquè baixem a la LEB, sinó perquè m’estanco. No em veia amb la mateixa il·lusió sent l’11 de l’equip.

Ha estat una peça important al vestidor, però a la pista no ha estat ni present ni amb tots els entrenadors...
M’ha costat molt. Els equips estan fets d’una manera i ja se sap quins jugadors jugaran més o menys. Jo portava anys aquí sent el 12 i la temporada passada, sent l’MVP de l’Europeu C, vaig tornar i van fitxar Mario Nakic i era el 13è jugador...  Jo sincerament al nivell que he entrenat i he jugat els minuts que he tingut crec que he fet mèrits per guanyar-me l’oportunitat per jugar a la LEB sent una peça important d’un equip fort. 

Marxa decebut?
Sí. Al final penso, hauria pogut jugar més o menys a l’ACB i renovava cada dos anys. M’enviaven un missatge com si jo tingués nivell per jugar a ACB i EuroCup i no només per ser andorrà, però no arribes a aquell punt per jugar molts minuts. Ho accepto. Va com va. No em va ajudar l’arribada d’Ibon Navarro, que és un bàsquet més físic i diferent al meu. I quan va arribar David Eudal, que ell sí que encaixava més amb el meu joc, hi havia una pressió al club galàctica. Quan va arribar Óscar Quintana estaven per jugar només amb cinc. Tot plegat ho entenc, però quan baixem a LEB pensava que comptarien més amb mi. Tot el contrari. Ni conec Natxo Lezkano. 

Ha parlat amb ell?
No. Això és una altra. Una vegada vaig parlar amb el Francesc Solana i va veure que no tirava cap endavant i després amb el Gorka Aixàs, que em va dir que seria increïble que seguís. Aquesta és la meva decisió, i després ja veurem si em foto una hòstia. Jo m’he de provar. No em vull retirar sense saber realment a quin nivell estic. La meva sensació de parlar amb ells és que la vida seguia igual. Em veig per jugar i crec que la meva carrera s’ho mereix. 

Com pot aguantar un jugador sense jugar res o poc? Com es gestiona?
Això també ho he parlat amb ells. Jo ho he portat bé i no tan  bé. Ho he portat bé perquè soc un tio d’equip i alegre i que tots els dies arriba a entrenar amb ganes. També he acabat empipat perquè he jugat una part i després no he tornat a la pista. O no he jugat. M’ha fet mal i anava aguantant perquè estava vivint un somni. M’he despertat d’aquest somni. Em costa deixar casa meva i he estat valent i confio molt en mi. Quan estic amb confiança puc sumar i puc fer guanyar l’equip.

I on està el seu nivell?
Potser tinc molta confiança, però crec que puc ser un jugador de rotació a l’ACB. D’aquests que juguen i sumen. No vull pensar en quin nivell puc jugar, només vull jugar i gaudir. I demostrar el meu nivell allà on estigui. A la LEB or conec molta gent i parlo amb ells i pensen que puc ser un escorta bo en aquesta categoria. No descarto marxar lluny d’Espanya perquè al meu germà l’han valorat molt més fora que no pas aquí. 

Marxa fart de no jugar...
Es pot dir així. He estat feliç al club i com que soc positiu els minuts que he jugat també els he gaudit molt. Per exemple, contra el Reial Madrid a València. En general ja m’he cansat de ser el tio de vestidor ideal, que lidera l’equip i és bon nen i no és queixa. Molta gent em diu que ho hauria pogut fer abans, però no estava al nivell de bàsquet que em veig ara. No em fa por anar a cap lliga.

De quin entrenador ha après més, tot i jugar poc.
Em quedo amb David Eudal. Quan vaig arribar a Copa Catalunya ell va ser el meu entrenador. Jo era molt random com a jugador i ell em va centrar. També tinc influències amb Joan Peñarroya i Ibon Navarro, però David Eudal és el que m’ha fet créixer més. 

Ell va marxar ‘cremat’, vostè també?
No t’ho negaré, però a les dues setmanes, com soc molt positiu, ja pensava a tornar i ascendir a l’ACB. Marxo una mica sorprès i sobretot sense penedir-me de res. Hem fet història i marxo en el moment ideal per a mi.