Busca nou projecte. Marc Vales, de 32 anys, parla de la seva temporada al Kedah Darul Aman FC de la Superlliga de Malàisia. No té previst tornar al país i durant el mes de gener tancarà alguna de les propostes que té sobre la taula. No descarta provar novament al futbol noruec o finlandès, però no tanca les portes a cap mena de proposta. De moment, li tocarà esperar i triar la millor opció.

Com li ha anat aquesta aventura al futbol de Malàisia? Amb el Kedah Darul Aman FC va jugar 21 partits, va marcar 2 gols i va comptar amb un total de 1.619 minuts.
La veritat és que ha estat una experiència bastant exòtica, per dir-ho d’una manera que s’entengui bé. Va sortir una mica del no-res, no ens ho esperàvem. Ens va costar inclús acceptar-ho, però el contracte era molt bo i les condicions, perfectes. Jo estic acostumat a jugar fora, tot i que mai tan  lluny de casa i amb dos nens. Al principi va ser una mica dur pel tipus de cultura, tot és molt diferent. Sincerament, ens va costar una miqueta. Una vegada adaptats, l’experiència podem dir que va ser brutal.

A nivell individual i esportiu va anar bé?
L’any anterior el Kedah va jugar a segona, tot i així, tenia alguns jugadors bons. Això sí, quan vaig arribar em vaig trobar amb un equip molt diferent del qual tothom parlava. Hi havia molts jugadors joves. Van deixar escapar jugadors molt professionals i sobretot peces importants del curs passat. Em va costar molt. A més a més em van operar del menisc al juny... Va ser dur perquè no vaig tenir gaire continuïtat. Quan vaig estar bé sí que vaig jugar bons partits, però no vaig tenir la millor temporada possible, sense cap mena de dubte.

Com és el futbol a la Superlliga de Malàisia?
És bastant diferent al que estem acostumats a nivell del futbol europeu. És tot molt més descontrolat. Amb transicions molt fortes tant defensives com ofensives. Molta velocitat i moltíssimes ocasions de gol. Es basa molt també en els cinc estrangers que té cada equip. Alguns jugadors locals són interessants, però els cinc que venen de fora alguns equips ho noten. Ells inverteixen molt en aquests cinc i són futbolistes interessants i amb molt bon currículum. Jo era un d’aquests jugadors que venen de fora i moltes vegades l’afició es preguntava per què no jugava encara que les lesions formin part del futbol. Hi havia moltes esperances dipositades en mi... En fi, aquesta és la realitat.  

Hi ha nivell?
El jugador local no és res de l’altre món. Tenen un nivell normalet i els cinc de fora fan que la lliga sigui realment competitiva. Hi ha partits molt vistosos i això dona cert catxé a la lliga.

Allà on vivia es va sentir bé?
Al principi tot va ser un hàndicap. A la ciutat on jo estava era tercermundista. A cinc hores en cotxe fins a Kuala Lumpur, la capital de Malàisia, molt al nord i gairebé fent frontera amb Tailàndia. Una ciutat petitona i amb la gent molt més pobre del que pots arribar a esperar a la capital. Sí que és veritat que als jugadors de fora els situen en un condomini de luxe, amb la teva seguretat, una tanca per entrar al pàrquing. Gimnàs, piscina, cinema a dins... Quan estàs a dins d’allà et sents realment professional.

I ara quina idea té?
Tinc bastant clar que no tornaré a Malàisia, perquè tornar amb la família sencera no m’acaba de fer el pes i tinc uns mínims, tot i que reconec que tornar-hi era un dels meus objectius. La meva idea ara per ara és valorar què pot sortir pel futbol europeu i tornar un altre cop. Ja hem fet alguns contactes i durant aquestes setmanes potser ja se sap alguna cosa.

Què li agradaria?
No ho sé dir. Tinc 32 anys, és una edat on els equips ja s’ho comencen a pensar i jo el que necessito és acabar amb un contracte bo de dos o tres anys per arribar als 35 amb opcions d’acabar bé la meva carrera i potser tornar cap a casa.

Aquesta experiència a Malàisia creu que li ha fet guanyar o perdre cartell?
No ho penso. Els futbolistes van allà perquè són contractes interessants i amb un país amb un estil de vida molt barat que et dona per tenir un contracte molt bo. N’hi ha molts que després tornen a les seves respectives lligues. Espero que no m’hagi fet perdre cartell. 

L’atrau la idea de tornar al futbol espanyol?
Per a nosaltres és casa nostra. Andorra o Espanya és on vull estar els pròxims anys. Un cop acabi, però no ho sé. Estic valorant moltes coses, com per exemple tornar a Noruega. 

Allà té casa pròpia.
És una opció real. Estem parlant amb ells, però hi ha més coses. El que sigui millor per a nosaltres, allà anirem. 

L’edat el comença a pressionar?
Potser més a nivell mental i per tot el que porto a sobre amb molts anys jugant fora, molt lluny de la família i els amics. A mi això em condiciona molt, i més ara amb dos petits que t’agradaria tenir la família a prop. A nivell de futbol hi ha molts jugadors amb 36, 37 o 38 anys que estan competint al màxim. Per tant, l’edat deixa de ser un punt negatiu. És més important que vegin que no hi ha lesions i que estàs en bona forma. Si és per això el mercat no se’m tanca.

El futbol espanyol està com per ‘suportar’ un contracte seu?
Al final venir cap a Espanya seria com començar la retirada. Buscaria un projecte a Primera o Segona RFEF i conscient que tindria un contracte més baix del que tenia fins ara. Llavors em plantejaria on em quedaria a viure i fer arrels.

I tornar a Andorra i jugar a la lliga andorrana?
Crec que encara és una miqueta aviat, però tots sabem que està creixent i a nivell econòmic hi ha sous més interessants. Mai diria que no a tornar a casa. Seria un bon lloc per acabar, però ara per ara no em veig aquí.