“Oooh”

Aquesta va ser l’exclamació que va ressonar a l’Illa Carlemany després de sentir el nom de Crans-Montana. Decepció.

 

Hi havia esperances. Almenys aquestes s’havien alimentat, i massa bé. De fet, el missatge de David Hidalgo abans de marxar cap a Milà va ser força optimista. “Tenim opcions”. A més a més, la candidatura va decidir instal·lar una pantalla gran i no gegant al hall de l’Illa Carlemany. També un taller de pintar la cara amb la bandera tricolor, un mural per deixar missatges de suport i la presència dels dos primeres espasa de l’esquí alpí de la FAE: Cande Moreno i Joan Verdú, així com el màxim exponent de l’esquí adaptat, Roger Puig, i l’ex-esquiador francès Luc Alphand. Naturalment, altres personalitats relacionades amb l’esquí i menuts, i algun d’acabat de néixer. 

El retard és el retard. Cinc minuts abans, a les pantalles d’algun mòbil ja es va sentir el nom de Crans-Montana,  i a la pantalla gran, cinc minuts després seguit d’una exclamació: “Oooh” acompanyada amb les mans al cap o a la boca. La candidatura d’Andorra 2027 tanca la porta i es transforma en Andorra 2029. Els objectius canvien ràpid. El somni es converteix ara en una petita obsessió. Ho sap molt bé la FIS... El Campionat del Món el volen aquí sí o sí. Com sempre, la competència serà dura, però l’aposta és clara. Tot allò que va començar amb Copes d’Europa i després va passar a Copes del Món i, tot seguit, finals. Ara tot es queda curt i es busca un Mundial. És l’esdeveniment esportiu més important, amb més de 750 competidors de 70 països, 16 dies de competició, 55.000 nits d’hotel, més de 1.000 periodistes acreditats, 500 voluntaris i 100 en directe per televisió. Per això ho volen, i també per complir un somni. El 2027, tot i que encara no està entre nosaltres, ja és història. Ara toca mirar cap al futur: el 2029. Molt camí per recórrer i molts anys encara per superar. En concret, set. De moment queda molt per canviar l’“oooh” de decepció pel d’admiració. Tocarà polir el pròxim projecte.