Paraules en la mirada

La seva mirada parla. Ells o elles perceben el món d’una forma ben diferent de la resta. Alguns, fins i tot, poden tenir un excés de sensibilitat sensorial. No poden dir en paraules allò de: “No marxis d’aquí que et necessito. Queda’t amb mi, però no em toquis ni em parlis ni em miris”. Viuen sempre l’ara i l’aquí. Aquesta pràctica simple que esdevé complicada per a molts de nosaltres. Això sí, les persones amb autisme (TEA) viuen al mateix món que la resta, tot i que amb alguns matisos més transparents. No tenen cap tipus de maldat. És cert que el seu és un món enigmàtic, però les seves paraules estan en la seva mirada.

L’Izan va néixer a Madrid fa ja set anys. Allà on el seu pare estava jugant. El seu progenitor és José Antonio Gomes. Sí. El porter de la selecció absoluta d’Andorra. Actualment juga a l’Inter Club d’Escaldes, però bona part de la seva carrera esportiva, molt modesta, la va fer a Madrid, on va conèixer la seva dona, la mare de l’Izan. Ara l’Izan té una germana, la Mia, que acaba de complir dos mesos. 

Tots ens trobem confinats per un maleït virus, la Covid-19. No podem sortir de casa, però ell sí que necessita sortir per poder regular-se i evitar una regressió a la seva conducta. Li encanta pujar al cotxe del pare i també passejar. “Per a ell és una situació difícil, ja que tenia les seves rutines diàries i d’un dia per l’altre es perd. En el col·legi té els seus especialistes que venen de l’Escola Meritxell, per tant, no és el mateix que jo com a pare pugui fer el mateix que ells, tot i que ho intento”, va assegurar José Antonio Gomes, que reconeix que surt a passejar amb l’Izan al matí i a la tarda. No li queda una altra. “No ho porta malament perquè sortim una estoneta, però ho fem amb por per la situació del coronavirus. Ell arriba un moment que a casa se satura i es col·lapsa. Per tant, sortim a un lloc allunyat, anem amb cotxe, que a ell li encanta, i després fem un passeig per tornar a casa més tard. Anem per la muntanya. He de sortir perquè no ens queda una altra”.

Mentrestant la seva dona es queda amb la menuda, la Mia. “L’Izan no entén la situació. Ell no n’és conscient. No parla ni tampoc s’expressa i no és capaç de preguntar per què no va al col·legi. Ell s’adapta a la situació. Quan veu que em poso la jaqueta per sortir de casa es posa molt content. Necessita sortir per tranquil·litzar-se una mica i veure altres coses i no estar veient tant la televisió i els dibuixos. El problema serà quan hàgim de tornar...”. Aquests dies s’ha comentat que algunes persones han faltat al respecte a les persones amb autisme que necessiten sortir de casa i passejar. José Antonio no s’ha trobat amb aquesta situació. “S’han dit moltes coses, però jo sempre passejo en llocs allunyats i no em creuo amb ningú i mai m’ha dit alguna cosa ningú. A Andorra crec que són molt conscients, tot i que com a tots als llocs, t’hi trobes de tot”.

A l’Izan li van diagnosticar autisme quan tenia entre dos i tres anys. “Ens vam adonar que alguna cosa diferent passava amb ell quan el seu desenvolupament no evolucionava, és a dir, quan vam veure que no gatejava, que no caminava. Van trigar a diagnosticar-li que tenia trets d’autisme i va quedar pendent de valoració segons anés creixent. Per sort, li van trobar aquí”. Aquest diagnòstic va ser un cop, tant per a José Antonio com per a la seva dona. “És difícil d’assimilar. Com qualsevol pare del món tens unes expectatives i uns somnis que pugui tenir el teu fill un desenvolupament i d’un moment a un altre ja comences des de zero i afavorir el més possible el teu fill”. A partir de llavors, tornada a Andorra, el seu país, per buscar el millor per a l’Izan. “Vam decidir venir aquí a viure per l’Izan perquè els recursos que et proporcionen aquí no tenen res a veure amb els espanyols. Només falta un plus per continuar avançant fora de l’horari escolar”.

El porter de la selecció absoluta va lloar la seva dona. “La gestió del dia a dia és difícil, però la meva dona és l’heroïna de la família perquè tira amb tot això endavant. Es dedica a ell i jo soc un secundari.” Això sí, el confinament serveix a José Antonio com a respir. “Puc estar més amb l’Izan. Passejo amb ell i la Mia i la meva dona es queden tancades a casa”.

Amb aquesta crisi sanitària per la Covid-19 també té el cap a Madrid, on està la família de la seva dona. “Estem preocupats perquè Madrid és un focus. Estan tots bé, de moment. Allà estan els seus pares i també la seva germana, els seus cosins i els seus tiets.” Izan, una vida en mig del malson laberíntic de l’autisme, però acompanyada per uns pares que es desviuen per ell. Sigui com sigui, ell també guanya les seves pròpies batalles amb una mirada farcida de paraules.