Fa 11 anys que juga a futbol femení. Amb aquell equip cadet juvenil de l’Enfaf, entrenat per Xavi Roura i Meri Torres, jugava Samantha Reyes, més coneguda com a Samy. Eren els inicis del futbol femení amb jugadores com per exemple Clara Jou, Laia Pérez, Alba Pipi López o Tània Sánchez –la germana de l’encara internacional, Juli Sánchez–. Samy era l’única que quedava d’aquelles pioneres i dissabte passat va jugar el seu últim partit amb l’Enfaf CCA als seus 26 anys. Es retira per iniciar un projecte vital personal. Vol dedicar-se més a ella. Va penjar les botes amb una golejada per 4 a 1 al Fontsanta Fatjó. Samy va marcar al minut 85. Millor retirada impossible després d’onze anys dedicats al futbol femení en cos i ànima i on va complir el somni de debutar a nivell internacional amb la selecció absoluta a l’Estadi Comunal en un partit contra Luxemburg. “Em retiro perquè em vull dedicar a mi. A viatjar. A aprendre idiomes. A conèixer gent nova. No ho deixo perquè tingui algun problema amb algú sinó perquè ho necessito a nivell personal. Ja portava uns mesos pensant-hi i ha arribat el moment”, va reconèixer Samy, que té bons rècords dels seus inicis al futbol femení. “El meu entrenador era el Xavi Roura, amb les seves peculiaritats, però a nivell tàctic i de posicionament sempre t’ho resolia tot. Va ser molt bon entrenador i vaig aprendre molt amb ell. Amb ell es va presentar un projecte per crear la selecció absoluta, però no es va fer”. 
També va tenir com entrenador Joan Carles Ruiz, Juancar, i el seu últim ha estat l’actual, José Antonio Martín. En el seu currículum esportiu té un títol de lliga del 2009, una Copa Catalunya i també una lliga com a entrenadora. A més, va formar part d’aquell Enfaf que va acabar la competició domèstica amb més de 100 gols quan jugava una gran golejadora com Alba Pipi López. “Aquella temporada vam fer una aposta per si arribàvem als 100 gols i a l’últim partit van superar la xifra de 100 gols. No ens ho creien...”. 
Les seves actuals companyes la van ovacionar en el seu últim partit. Samy és una de les tres capitanes de l’Enfaf CCA i totes saben que ella és una de les pioneres del futbol femení. “Va ser molt emotiu. Això sí, en el meu cap pensava aquest no serà l’últim partit al futbol femení, sinó que jugaré contra Luxemburg el 21 de juny amb la selecció. Aquí sí que serà el punt final. Sigui com sigui, retirar-me del club amb victòria i gol va ser millor impossible”.
La jugadora andorrana, que treballa de secretària, és una gran defensora del futbol femení. Ella ha viscut totes les etapes al país d’aquest esport. “Està creixent molt i molt. També estava com a entrenadora d’un equip de base femení i és complicat perquè els pares veuen encara que és un esport de nois. Espero que amb el temps vagi canviant aquesta visió”. Quan ella va començar no va notar que els pares pensessin d’aquesta manera. “En aquella època era com un inici, però també és veritat que es veien coses que no ens semblaven correctes com portar equipacions antigues... Al futbol femení no es dediquen tots els diners  que s’havien de destinar en principi. Això sí, haig de reconèixer que no m’esperava aquesta evolució”. 
Al vestidor, Samy és la veu de l’experiència i sent un gran orgull perquè sigui així. “Sóc de les veteranes i ajudo en tot el que puc a les companyes. És tot un orgull per a mi”. I perquè no  hi ha tanta regularitat de continuïtat de jugadores i pleguen tantes? Ella té la resposta. “A Andorra és molt difícil conciliar la feina amb el futbol. És complicat. Jo, en aquest sentit, he tingut sort. A més a més, algunes també ho han deixat molt aviat perquè han començat els estudis universitaris”. 
Una vegada ja retirada té un somni encara per complir, tot i que no continuï jugant. “M’agradaria que es fessin més escoles de futbol femení i també que sigui l’esport que estigui a primera plana als diaris.”
Es retira una de les pioneres entre llàgrimes, però amb gol i golejada. Onze anys farcits d’evolució amb ella sobre la gespa.
 
FOTOS: COKE GONZÁLEZ